Paraules de fa un mes i mig

10/02/2020

Fa mig any ja que en tinc 40. Potser ja ha arribat el moment de començar a viure els  somnis que he anat tenint durant aquest recorregut. Potser, també, abans caldria recordar-ne alguns que van quedar massa enterrats. Potser, també, abans convindria acabar-ne de definir alguns.
 

Fa massa temps que vaig tirant com per inèrcia. Vaig tirant per sortir de situacions que no em permeten, precisament, viure aquests somnis. Però el temps és impecable en les seves trampes i sovint caic en l'error de pensar que és infinit. Perdó, mentida! Ell sí que n'és, d'infinit. Qui no ho és sóc jo, ni cap de nosaltres, de vosaltres.
 

I ara m'entra el neguit. El neguit d'haver de córrer per intentar atrapar-lo. No pretenc que s'aturi, és impossible. Però sí tenir la sensació que frena i que li puc guanyar el pols en aquest moment.
I no és pas que els meus somnis siguin res de l'altre món, eh. Qui no vol tenir un projecte de vida que li proporcioni la tranquil•litat, serenitat, calma i, en definitiva, FELICITAT amb si mateix i amb els qui estima? Una vida que el faci sentir que tot té sentit i és coherent?
 

Tan sols és això, la vida. I ja toca trobar el camí per a viure aquests somnis que, potser algun dia us explicaré.

Sobre el 2016

Què puc dir-ne? Hi ha tantes coses que he viscut durant aquest any que resulta complicat resumir-les. O no tant.

Molt possiblement ha estat l’any que més canvis he experimentat. Quan miro enrere encara em costa de creure on era fa un any i on sóc ara.

Ha estat l’any que he abandonat la ciutat que em va veure néixer i créixer, que sempre he sentit tan meva i que mai hauria imaginat marxar-ne.

Ha estat l’any que, arrel d’aquesta decisió, he pogut dir adéu definitivament al centre que m’havia estat oprimint professionalment els darrers gairebé deu anys. I que, gràcies a això, i a les persones que estan confiant en mi, he recuperat la il·lusió per la meva feina i per somiar nous projectes.

Ha estat l’any que he deixat el pis on m’havia estat més de quatre anys, on tant hi vaig viure i on tant hi vaig aprendre. Sobre la vida, sobre mi mateixa, sobre els meus límits... la diferència entre estar sola o sentir-s’hi: mai m’hi vaig sentir.

Ha estat l’any que segurament més decisions he pres. Prescindint de les pors. I les he preses precisament per ser on sóc ara. Vivint amb la persona a qui ESTIMO. Per continuar creixent al seu costat, per continuar vivint la MÀGIA que em va impregnar quan em vaig topar amb ell i poder construir un present i un futur plens d’IL·LUSIONS.

Prescindint de les pors, deia. Perquè clar que n’hi ha. Pors i nostàlgia. O us penseu que jo no us trobo a faltar? Doncs sí! Però segur que aquest any que demà comença continuarem trobant temps per gaudir plegats, que seixanta quilòmetres no aconseguiran distanciar-nos.

I res, que condueixi on condueixi el camí, m’alegro d’haver-lo iniciat perquè ho he fet deixant-me guiar pels sentiments, que penso que és la única manera de poder ser feliç.

Bon any nou!

Dies grisos

Tarda plujosa de tardor a Barcelona. Hi he arribat massa aviat. M'aixoplugo del ruixat en un cafè. Observo, a través de la finestra, els individus que circulen pel carrer. Cares tristes, cares llargues, cares agres. Dies grisos. S'està fent l'hora. Vaig a treballar.

Des d'una altra finestra

Sí, mirar el món des d'una altra finestra. O potser, més aviat, mirar-hi la vida. 

Aquesta vegetació inspiradora, el cel ras, sentir cantar els ocells, no veure gairebé ningú o ànimes lentes passejant.

La vida sembla aturar-se aquí. Aturar-se, la vida? La vida de qui? No pas la meva. La meva no ha parat de moure's i avançar ni un moment des de fa mesos.

Perquè no és només el que es veu a través de la finestra. És, també el que hi ha quan miro endins. 

Projectes personals, nous aprenentatges. Mentre es visqui s'ha de seguir aprenent, sempre..

Projectes de vida comuns i en comú. Situacions que mai hauria pensat que viuria però tot m'hi ha conduït. ELL m'hi ha conduït.

Molta emoció. Moltes ganes. Molta energia. Molta il·lusió.

La màgia de Formentera

 

03/08/2015

 

 

Sensacions, emocions, sentiments. Un regal per als sentits. Tots. El més evident, la vista. Per la majestuositat dels paisatges, els contrastos de colors, de llums. No deixes d’afinar-la perquè a cada segon quelcom et sorprèn. Però sense l’ajuda dels altres no seria el mateix, ni de bon tros.

De la vora del mar estant, aquests colors turquesa tan espectaculars no t’arribarien tan endins si no anessin acompanyats del suau xiuxiueig de les ones, de l’aire que t’acaricia la pell, de l’olor de la sal marina en barrejar-se amb la vegetació que hi ha a tocar, de la fina sorra que recorre el teu cos quasi imperceptiblement.

© Mònica Colomer, 2016

 

El conte de la nena petita

Hi havia una vegada una nena petita que vivia en el cos d’una adulta forta, segura, optimista i alegra. S’hi sentia protegida. Però quan hi havia tempesta i començava a ploure, a la nena li agafava por. Necessitava que l’abracessin i li xiuxiuegessin a cau d’orella que tot aniria bé.

Ella encara s’ho creia i la reconfortava.

I és que les paraules tenen el valor que volem donar-los.

© Mònica Colomer, 2016

 

El puzle de la vida.

Mirar de construir la nostra vida és ben bé com intentar encaixar les peces d’un puzle sense tenir-ne la imatge de mostra.

Tens totes les peces davant. Planifiques com col·locar-les. Acostumes a començar pels marges que comporten menys dificultats i agafes confiança, estabilitat. Costats rectes i cantonades que encaixen perfectament.

Després, però, és el torn del centre, del contingut de què volem que consti la nostra vida, de com volem viure-la.

Totes les peces són allà i les vas col·locant. Però, com per art de màgia, veus noves possibilitats. Fas i desfàs. Peces que pensaves que havien encaixat, de sobte queden com en un atzucac. Les has de desmuntar, observar-les des d’una altra perspectiva i tornar a planificar què fer-ne. Esperant, aquesta vegada, aconseguir que quedi ben muntat.

Que torni a sortir el sol

Felicitat desbordant. Dolça intimitat. Mirades que t’acaricien. Carícies que et fan l’amor. Paraules que t’abracen i abraçades que semblen dir-ho tot. Tot encaixa. Tot és perfecte. Tot transcorre a l’hora. Primer una cosa, després una altra. Sense necessitat de pensar. Tot flueix. Fluïm. Fàcil. Divertit. Apassionant. Fantàstic.

Un comentari desafortunat en un mal moment. Plaf!

Les mans al cap. Posat seriós. Gravetat a la veu. Ja no es busquen les mirades. Petons tímids, somriures maquillats quan els ulls es troben. Copets joganers per trencar un gel massa fred. Carícies que esgarrapen. No hi ha abraçades. Només aquesta calma tensa dels núvols tempestuosos que han cobert la màgia i volen descarregar en forma de llàgrimes.

© Mònica Colomer, 2016

Records latents

Primera consulta amb el Dr. Prats, ara fa vora d’un any.

- Bon dia Mònica. Com estàs? No ens coneixíem però ja en tenia ganes. M’han parlat molt de tu i del teu cas a les sessions clíniques.

Després, les típiques preguntes per a la història clínica. Tot tranquil, afable i, fins i tot, còmode. De sobte però, després de la meva resposta negativa a la pregunta de si tenia fills, la GRAN PREGUNTA: I vols ser mare?

Vaig estar segura que darrera d’aquella pregunta tot canviaria. L’espai i el temps van quedar congelats en aquell instant, que va semblar una eternitat. Tot i que mirant de ser objectiva, crec que la resposta va ser immediata: SÍ!

És possible que no sempre ho hagués tingut clar, però en aquell moment...

Ni una llàgrima, ment totalment freda. Escoltar atentament les explicacions del doctor. I això sí, el pensament que una de les pitjors coses que li pot passar a una dona és el fet que li sigui negada la possibilitat de decidir si vol viure l’experiència de la maternitat.

Encara queda un temps per saber com evolucionarà tot...

©Mònica Colomer, 2016

Buscar l'equilibri

Aquest equilibri tan necessari en qualsevol relació...

Això de donar i donar-se però sense excedir-se...

Això de voler compartir però sense voler absorbir...

Això de voler que sàpiga què desitges però no voler demanar....

Això de voler-te apropar però tenir por de fer-lo fugir...

I també:

Això d’estar rebent a cada moment però no voler deixar que et desbordi ni acostumar-t’hi...

Això de no voler apartar-te de ningú però tenir por de fer mal...

Avui hi som. Demà podem no ser-hi.

Això: buscar l’equilibri per seguir-hi sent.

© Mònica Colomer, 2016

 

Quantes vides he viscut?

Rellegeixes vells escrits... observes fotos de fa un temps, no massa... i et vénen mil imatges més a la ment. No cal que siguin capturades en una càmera, les imatges, per retenir-les a la memòria.

Una imatge et porta a una altra i un record a un altre record... i, de sobte, pràcticament no reconeixes la persona que eres fa uns mesos ni la vida que portaves per ser feliç, tot i sentir-t’hi en molts moments.
No sóc de penedir-me d’actes del passat però sí que, visualitzant aquestes imatges mentals, sento certa vergonya d’alguna situació concreta.

I, qui sóc ara? Sóc jo.

Jo, en un altre escenari...
Jo, amb un altre guió, que teixeixo cada dia amb màxima naturalitat perquè continuo sent jo.  
Jo, en una altra trama... en una altra etapa... en... una altra vida?

Una vida que no és escrita encara, que s’anirà escrivint a mesura que anem afrontant les seves proves. Proves que desitges superar perquè és la vida que vols viure.

Quantes vides tenim i, quantes n’he viscut ja?


© Mònica Colomer, 2016
 

Tu i jo

 

 

Tu.

Jo.

Nosaltres.

Aquest és el present.

El present és el que importa.

 

El passat?

El passat ja ha passat.

L'única importància que continua tenint és que ens ha fet com som i ens ha conduït aquí.

Som fet de cicatrius.

Les cicatrius són ferides guarides que només ens recorden d’on venim.

El futur?

El futur és incert.

El teu, el meu, el nostre... el de tot ésser.

Sobre el futur només podem decidir què volem i què no.

Jo sé què vull.

I, sobretot, sé què no vull.

No vull una vida on no hi siguis.

 

 

© Mònica Colomer, 2016



Haver-la trobat

 

Trobar aquella persona que et remou l’interior i, sense ella saber-ho, faci que a partir d’aquell mateix moment, sentis la necessitat de fer les coses ben fetes, de millorar com a persona.

Trobar aquella persona que, només veure-la, saps que ha aparegut per canviar-te la vida, la manera de veure-la i de voler viure-la: de sobte és molt més bonica, intensa i interessant i la vols viure cuidant-la, cuidant-te, cuidant-lo. Aprofitar-la al màxim, com sempre has fet, però alhora de diferent manera. I, sempre que sigui possible, a prop seu, fent projectes amb il·lusió i aconseguir que es facin realitat. Mirar que els vells fantasmes que ens han acompanyat fins ara de manera individual vagin desapareixent i descarreguin les nostres ments i les nostres ànimes. Viure’ns l’un a l’altre. I que cadascú pugui viure, també, tot allò i a tots aquells que li importen i el fan feliç. Sumant-nos, no anul·lant-nos.

Trobar aquella persona que portaves tota la vida esperant, que et fa sentir com no t'havies sentit abans, i no voler pensar ni per un moment que pugui ser un “estel fugaç”.

© Mònica Colomer, 2015

Per molts anys avi

I mira avi, precisament avui celebrem Sant Miquel a Lourdes. És curiós després de tants anys.

Quantes i quantes anècdotes i estones hi vam viure aquí quan els néts érem petits i els fills ens hi portaven per ser-hi tots plegats.

Ho recordem amb il·lusió i alegria perquè, per a nosaltres, sempre era com una aventura venir-hi: havent sopat -  i recordem que sempre ens fèieu agafar jaquetes o jerseis perquè, ja se sap, a Lourdes de vegades al vespre refresca - sempre quedava una estona per aixecar-nos i anar a jugar al parc, gronxar-nos als gronxadors, jugar a pica-paret i vés a saber quantes altres coses. I després baixar xino-xano per La Riera i qui sap si fins i tot encara fer-hi un últim gelat mentre anàvem a tocar ratlla.

I uns records porten a d’altres. Les tardes a Terracota, sempre amb les cadires davant fent petar la xerrada, de vegades hi havíem estat força colla. I les anades a la platja amb la Mobylette: fins a quatre hi havíem anat, sense casc ni res, i, si encara faltava algú, tu ens deixaves al Portinyol i tornaves al poble a fer un segon camí. Les incomptables passejades per les roques que, per a nosaltres eren màgiques.  I després cap a casa a tirar l’aigua a l’arròs mentre nosaltres encara fèiem algun bany més. També les sobretaules al pati de casa sense que faltés mai la broma de dir-nos que diguéssim a can Floris que ens canviessin l’ampolla de xampany que ens l’havien donat buida. I també aquella època de l’hortet: encarregant la paella i muntant aquella gran taula a l’aire lliure, recollir tomàquets i carbassons i tot el que hi havies plantat. Grans moments viscuts.

I moltes més coses, cadascú amb els seus records, per exemple les sortides a Breda per comprar ceràmica, sobretot amb el nét gran, que sempre en parla.

Però avui celebrem Sant Miquel i només volíem dir-te PER MOLTS ANYS i que puguem seguir gaudint de tants moments agradables tots junts.

Moltes gràcies per haver-nos regalat totes aquestes estones. T’estimem!

© Mònica Colomer, 2015

Em sento viva

Aquesta sensació estranya amb què t’has llevat avui... Aquesta mena de nus a l’estómac, que sembla que et vulgui avisar que avui tot canviarà... Aquesta sensació que sembla que vulgui que els nervis i les pors et paralitzin...

Però ja no! Sento, em sento viva i tinc ganes de fer les coses bé i això no hi ha res ni ningú que ho pugui canviar ja, sense tenir en compte, clar,  algun caprici macabre del destí.

© Mònica Colomer, 2015

Sobre les pors

... I et passes dos anys construint un món a mida. Un món on et sents confortable i forta. Un món pensat per no patir i perquè no et facin mal. Sense hipocresies, això no. Sent tu mateixa, sempre. Mirant de viure el màxim de moments feliços i intentant fer que els qui t’envolten també els visquin.

Un món però, en què ets conscient que hi manquen ingredients. No et permets pensar massa en les grans qüestions de la vida. No et permets deixar-te endur massa per sentiments concrets.

De sobte però, comences a sentir-te llesta per poder tornar a afrontar aquelles qüestions i et ve de gust fer-ho. I, com quelcom caigut del cel, es planta algú darrera la pantalla que et facilita tornar a reflexionar, a passejar per tots aquells pensaments que semblava que havies oblidat.

Sense adonar-te’n, li obres més les portes del teu interior que a moltes de les persones que et coneixen. I és una sensació que t’agrada. Que t’enganxa.

Poques setmanes després, decidiu treure la pantalla del mig. El cara a cara. Tot allò viscut des de la distància es converteix en real.

És una història que m’encanta. De sobte, han tornat a aparèixer les pors. Però ja no crec que em pugui tornar a tancar en el món que m’havia construït. Han canviat ja massa coses dins meu. El desenllaç, ja es veurà. I les pors, sigui com sigui, marxaran.

© Mònica Colomer, 2015

Diàleg

I tu, com ets?

Tal com em veus.

I què vols ser quan siguis gran?

Feliç.

No ho ets ja? És el que transmets.

La felicitat, la veig com un estat. I penso que només quan ja has viscut tot el que havies de viure pots fer balanç i dir si has tingut una vida feliç o no. Mentrestant, només podem valorar moments.

Doncs jo discrepo. No depèn d'haver-ho viscut. El balanç el pots fer aÉs més, allò que fa uns mesos, un any, o el temps que sigui, et donava aquesta sensació de felicitat, potser ara ja no te la dóna.

Però seria una visió parcial.

Parcial en base a què?

Contaminada per molts factors, poca perspectiva.

Potser morim demà, i allò que pensaves que era parcial, era el total.

Totalment d acord. El que crec que està clar que la lluita de cadascun de nosaltres durant tot el temps que vivim és arribar a "ser" feliços. I la màxima por, el patiment.

Però posant-te de "meta' ser feliç, vols dir que no et perds les coses petites que et fan feliç pel camí?

No, no, és que crec que a la felicitat s’hi arriba precisament amb aquestes petites coses.

Llavors ara mateix pots sentir-te feliç. Per tant, ja has arribat a aquest estat.

Per què dius que ara mateix puc sentir-me feliç? Que t’ho fa pensar??

Perquè m'ho has dit tu que s'hi arriba amb les petites coses, per tant dedueixo que gaudeixes de les petites coses. Més el que he llegit i el que hem parlat.

Més "petites" preocupacions, també. Però com que intentem ser sempre positius mirem que pesin mes els moments feliços.

Així hauria d ser. Perquè m'entenguis: La felicitat és una bola de neu que ja tens. La tens, ets feliç. Però intentes afegir-hi neu, petites coses, per fer la bola més gran, ser més feliç. Continues tenint la bola 'felicitat' però és diferent perquè és més gran. Però en essència és la mateixa bola. També passen coses que fan que la bola perdi neu, però la continues tenint. Només has de voler veure que la bola sempre hi és.

I tu que respondries ara mateix? Què vols ser quan seguis gran?

Continuar sent feliç. Continuar sent jo.

O sigui que a la pregunta si ets feliç o no... la resposta es SI!!

Sí, perquè em vull sentir així.

Si ets feliç perquè t’hi vols sentir, és més una voluntat que un estat, no? I ho trobo fantàstic, però no és el mateix.

Quan dic que sóc feliç perquè m’hi vull sentir em refereixo que no deixo que les merdes quotidianes em robin aquest estat.

Clar, és el que hem de fer. A més, sense voluntat no aconseguiríem res.

És la felicitat un estat en si mateix, o més aviat és el contrari d'estar trist? Oi que és més fàcil saber quan s’està trist?

Sí i no. Depèn de com s’entengui la felicitat: És més fàcil saber quan ens trobem malament que quan ens trobem bé, perquè representa que trobar-nos bé és l’estat normal, l’equilibri de l’organisme. Per a mi, la felicitat va mes enllà de trobar-me bé, va més enllà de l’absència de tristesa. Són moments d’una eufòria especial que quasi em posa els pèls de punta. No sé si m’explico...

Moments... Posem paraules diferents, però parlem del mateix.

Segurament

Avui he tingut un dia d merda, però això no fa que em senti menys feliç. La felicitat va molt més enllà... Vaig tenir una època molt fosca i en aquell moment no era feliç...

I suposo que vas fer tot el possible per sortir d’aquell estat i tirar endavant.

Estem fets d cicatrius! I q no són maques per recordar on érem i on som?

I tant! I per saber què hem de fer per no tornar allà on érem.

Lliçons d vida.

 

 

© Mònica Colomer, 2015

Idees inconnexes

Idees i sensacions inconnexes aquests dies. Calma, no obstant. Idees i sensacions inconnexes. Algunes que m’acompanyen de ja fa temps. D’altres de noves, fruit d’un seguit de casualitats que ara tampoc té importància explicar.

El fet és que aquestes casualitats han conduït a unes, possiblement breus, però suficientment intenses i profundes, converses anònimes que m’han provocat una mena d’efecte mirall.

No conèixer absolutament de res una persona i, de sobte, a través de la lectura, adonar-te de la similitud d’algunes de les vostres reflexions; posar-t’hi, anònimament, en contacte i encetar un seguit de converses, que no és que no hagis tingut infinites vegades amb persones molt properes i importants del teu voltant, però sí tractades des d’una altra perspectiva i d’una manera especial.

És estrany. D’alguna manera em produeix aquella sensació de correspondència entre autors - en el sentit més humil de la paraula, clar - que tenen la necessitat de compartir i debatre sobre la seva visió de la vida.

És estrany. Únicament tres dies de converses. I quantes estones pensant-hi... Deu ser allò que deia sobre l’efecte mirall: descobrir que, en algun indret, hi ha una persona que en certs aspectes sembla que veu el món de la mateixa manera que tu i veure-t’hi reflectit, com si et trobessis davant d’un mirall. I la mateixa necessitat de confirmar que la imatge que reps és la real.

I ara comença a ploure, només un parell de gotes, però no m’importa gens. Em sento en pau i relaxada.

I he après també que m’agrada l’anonimat.

© Mònica Colomer, 2015

Aquesta setmana que acaba

Setmana intensa. Intensa pel ritme laboral que he portat però, sobretot, intensa internament. Setmana de reflexions.

I és que l’últim cap de setmana va començar de manera immillorable i ho va estar fins ben entrada la nit de dissabte a diumenge, moment en què una persona molt important em va fer veure, i no per primera vegada, coses que no li agraden de mi.

I la cosa no és ben bé aquesta, va més enllà. Amb aquesta persona de qui parlo acostumem a veure les coses i les persones de manera similar. I en aquell moment va considerar que li havia fallat. I no em va poder saber més greu! Però tampoc això és el pitjor. El pitjor és que, si com deia, veiem les persones de la mateixa manera, fallar-li a ella representa també fallar-me a mi mateixa. Si hi ha coses que no li agraden de mi, a mi tampoc m’agraden i això m’avergonyeix!

Setmana de reflexions, doncs. Setmana de canvi d’hàbits i rutines per mirar de rectificar i canviar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Setmana d’agraïment també, perquè les persones que ens diuen la veritat de com ens veuen són les que realment podem considerar amigues. Setmana positiva!

© Mònica Colomer, 2015

Peus freds i amor

Dies de fred. És hivern. No m'agrada el fred ni m'agrada l'hivern. Sóc d'aquelles persones que el primer que se li refreden són els peus. El fred als peus és d'aquell tipus de fred que quan se t'hi instal·la no hi ha manera que els deixi anar.

I cada nit en posar-me al llit aquesta sensació, aquesta fredor. I gairebé sempre aquella imatge: l'àvia al llit de l'hospital queixant-se també de fred als peus. Aquella mirada cap a l'avi i la seva reacció immediata d'agafar-los-hi i fregar-los per fer-los entrar en calor. Segurament és la mostra més tendra del seu amor que vaig presenciar. Pell de gallina en aquell moment i cada vegada que ho recordo: un amor de tota la vida i per a tota la vida. No sé si encara en queden d'aquests.

Jo també vaig tenir qui em fregués els peus les fredes nits d'hivern. I ara em reconec, per fi, que vull trobar qui me'ls torni a escalfar.

L'estreta relació entre els peus freds i l'amor...

© Mònica Colomer, 2015