Idees i sensacions inconnexes aquests dies. Calma, no
obstant. Idees i sensacions inconnexes. Algunes que m’acompanyen de ja fa
temps. D’altres de noves, fruit d’un seguit de casualitats que ara tampoc té
importància explicar.
El fet és que aquestes casualitats han conduït a unes,
possiblement breus, però suficientment intenses i profundes, converses anònimes
que m’han provocat una mena d’efecte mirall.
No conèixer absolutament de res una persona i, de sobte, a
través de la lectura, adonar-te de la similitud d’algunes de les vostres
reflexions; posar-t’hi, anònimament, en contacte i encetar un seguit de converses, que no és que no hagis tingut infinites vegades amb persones molt properes i
importants del teu voltant, però sí tractades des d’una altra perspectiva i d’una
manera especial.
És estrany. D’alguna manera em produeix aquella sensació de
correspondència entre autors - en el sentit més humil de la paraula, clar - que tenen
la necessitat de compartir i debatre sobre la seva visió de la vida.
És estrany. Únicament tres dies de converses. I quantes
estones pensant-hi... Deu ser allò que deia sobre l’efecte mirall: descobrir
que, en algun indret, hi ha una persona que en certs aspectes sembla que veu el
món de la mateixa manera que tu i veure-t’hi reflectit, com si et trobessis
davant d’un mirall. I la mateixa necessitat de confirmar que la imatge que reps
és la real.
I ara comença a ploure, només un parell de gotes, però no m’importa
gens. Em sento en pau i relaxada.
I he après també que m’agrada l’anonimat.
© Mònica Colomer, 2015
