La il•lusió no ho és tot

Cada vegada més il·lusió; cada vegada més implicació, més dedicació i més voluntat. Però ja m’ho imaginava, això no és tot.

Sóc psicòloga i d’aquí pocs mesos, com sabeu, també seré psicopedagoga. Però ara el que toca és parlar de plans d’empresa, de projectes de viabilitat, de capital, de salaris. I, esclar, és que es tracta de constituir una empresa, o una societat, digueu-li com vulgueu.

Som mestres, psicòlegs, psicopedagogs, filòsofs, som orientadors laborals. Però engegar una societat vol dir, alhora, ser empresaris. I això vol dir socis capitalistes, vol dir treballadors, vol dir moltes coses. Moltes coses que ens desorienten – i això que som orientadors! -. Vol dir hores i hores dedicades a escoltar a assessors fiscals, assessors jurídics, gestors, caixes i bancs. Però tots aquests assessors professionals no prendran les decisions per nosaltres. Aquesta és la nostra responsabilitat i no ho podem perdre de vista. El temps juga, en aquests moments, en contra nostra; anem a contrarellotge.

A mi només em queda seguir repetint: endavant companys!

Silenci voluntari

Haureu pogut comprovar que fa dies que no escric res. Aquesta vegada no és per motius de feina, és quelcom voluntari.

De vegades quan tens moltes coses al cap, moltes preguntes per fer-te és millor callar, no dir res. És millor escoltar què diuen els altres, els que t’envolten, aquells que t’importen. És millor llegir, prendre notes i aprendre. És millor fer una anàlisi interna per posar en ordre les pròpies prioritats, per equivocar-te el mínim possible quan, finalment, decideixis exposar els teus criteris i les teves necessitats. Quan finalment decideixis trencar el silenci i llençar-te a la piscina d’una vegada, corrent els riscos que siguin necessaris però sabent que els estàs corrent i quines repercussions poden tenir.

Creativitat. Es pot entrenar?

No em considero una persona creativa. Més aviat penso que és una qualitat que sempre m’ha mancat. L' única dada objectiva, si és que es pot dir així, que tinc que contradigui aquesta creença és el fet que després d’un procés de selecció de personal, en què vaig ser finalista, finalment vaig ser descartada. Quan vaig demanar si em podien donar un motiu, la resposta va ser que tenia un perfil massa creatiu. Bé, no ho sé.

El cas és que jo no em considero creativa i ara em trobo, mireu com són les coses, que per motius professionals tinc la necessitat de ser-ho. Tant per a mi mateixa com per aportar una solució als meus companys.

Es pot entrenar la creativitat? Es pot desenvolupar? O és quelcom innat i no hi ha res a fer, s’és creatiu o no se n’és?

Doncs bé, fil a l’agulla. Primer pas, recerca al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans:

- Creativitat: capacitat de crear / qualitat de creatiu.
- Creatiu: Que té creativitat / que denota creativitat / que pot crear.
- Crear: Fer de no res / fer una cosa que abans no existia.
- Capacitat: qualitat de qui està en estat de fer alguna cosa.

Reflexió: estat és contrari de tret, d’atribut?

- Estat: Manera d’ésser, de trobar-se, en un moment donat.

Reflexió: sembla que la hipòtesi de contrarietat entre estat i tret no es pot rebutjar, es tracta d’un moment donat! Anem més enllà...

- Qualitat: conjunt de propietats que constitueixen la manera d’ésser d’una persona.
- Propietat: Allò que és propi d’alguna cosa; qualitat peculiar o característica; atribut essencial.
- Atribut: Qualitat o característica que pertany al subjecte essencialment i necessàriament.
- Essència: Allò per què una cosa és el que és; el que hi ha en una cosa de permanent i invariable.

I ara què? Sembla clar que el recorregut a través de les diferents definicions m’ha conduït a un carrer sense sortida. Per què de sobte hem passat de quelcom que "es dóna en un moment donat" a quelcom que "és permanent i invariable"?

La recerca no s’aturarà aquí. Hi aprofundiré. I, si voleu, em podeu donar un cop de mà, que us ho agrairé.

Perseguir un somni

Ostres! Quin mal de cap! Fa temps et van oferir formar part d’un projecte, un projecte fantàstic que et va semblar engrescador. Un projecte en què podries desenvolupar la teva carrera professional. I, esclar, vas acceptar.

D’això ja fa temps. I sabies, i vas repetir-ho una vegada i una altra, que seria difícil, que aquestes coses requereixen temps, constància, voluntat... D’això ja fa temps i segueixes pensant el mateix: temps, constància, voluntat.

I no només ho saps tu, també ho saben els teus companys que, a més, són els teus amics. Però sembla que no n’hi ha prou. No n’hi ha prou de saber-ho. Ja fa temps i ara ja hem dit: O això arrenca d’una vegada o pleguem! Però no em vull rendir, vull intentar-ho una mica més. No fins que ens ofeguem, no. Però si fins que no estigui completament segura que això ja no té solució.

I hi dediques temps, intentes ser constant i posar-hi voluntat. Però és que a sobre existeix un altre factor que per desgràcia no es pot controlar, la sort! I és trist, ja que un bon projecte no hauria de dependre de la sort, però sí, hi juga un paper.

I vosaltres sabeu de què parlo. Però ànim companys, tirem-lo endavant!!!

Demà mateix continuaré!!!

Per motius de feina he deixat d'escriure durant aquests dies. Espero que els meus seguidors no m'ho tinguin en compte! Demà mateix em tornaré a posar les piles.