dijous, 24 de març del 2016

El puzle de la vida.

Mirar de construir la nostra vida és ben bé com intentar encaixar les peces d’un puzle sense tenir-ne la imatge de mostra.

Tens totes les peces davant. Planifiques com col·locar-les. Acostumes a començar pels marges que comporten menys dificultats i agafes confiança, estabilitat. Costats rectes i cantonades que encaixen perfectament.

Després, però, és el torn del centre, del contingut de què volem que consti la nostra vida, de com volem viure-la.

Totes les peces són allà i les vas col·locant. Però, com per art de màgia, veus noves possibilitats. Fas i desfàs. Peces que pensaves que havien encaixat, de sobte queden com en un atzucac. Les has de desmuntar, observar-les des d’una altra perspectiva i tornar a planificar què fer-ne. Esperant, aquesta vegada, aconseguir que quedi ben muntat.

dissabte, 5 de març del 2016

Que torni a sortir el sol


Felicitat desbordant. Dolça intimitat. Mirades que t’acaricien. Carícies que et fan l’amor. Paraules que t’abracen i abraçades que semblen dir-ho tot. Tot encaixa. Tot és perfecte. Tot transcorre a l’hora. Primer una cosa, després una altra. Sense necessitat de pensar. Tot flueix. Fluïm. Fàcil. Divertit. Apassionant. Fantàstic.

Un comentari desafortunat en un mal moment. Plaf!

Les mans al cap. Posat seriós. Gravetat a la veu. Ja no es busquen les mirades. Petons tímids, somriures maquillats quan els ulls es troben. Copets joganers per trencar un gel massa fred. Carícies que esgarrapen. No hi ha abraçades. Només aquesta calma tensa dels núvols tempestuosos que han cobert la màgia i volen descarregar en forma de llàgrimes.

© Mònica Colomer, 2016