La màgia de Formentera

 

03/08/2015

 

 

Sensacions, emocions, sentiments. Un regal per als sentits. Tots. El més evident, la vista. Per la majestuositat dels paisatges, els contrastos de colors, de llums. No deixes d’afinar-la perquè a cada segon quelcom et sorprèn. Però sense l’ajuda dels altres no seria el mateix, ni de bon tros.

De la vora del mar estant, aquests colors turquesa tan espectaculars no t’arribarien tan endins si no anessin acompanyats del suau xiuxiueig de les ones, de l’aire que t’acaricia la pell, de l’olor de la sal marina en barrejar-se amb la vegetació que hi ha a tocar, de la fina sorra que recorre el teu cos quasi imperceptiblement.

© Mònica Colomer, 2016

 

El conte de la nena petita

Hi havia una vegada una nena petita que vivia en el cos d’una adulta forta, segura, optimista i alegra. S’hi sentia protegida. Però quan hi havia tempesta i començava a ploure, a la nena li agafava por. Necessitava que l’abracessin i li xiuxiuegessin a cau d’orella que tot aniria bé.

Ella encara s’ho creia i la reconfortava.

I és que les paraules tenen el valor que volem donar-los.

© Mònica Colomer, 2016

 

El puzle de la vida.

Mirar de construir la nostra vida és ben bé com intentar encaixar les peces d’un puzle sense tenir-ne la imatge de mostra.

Tens totes les peces davant. Planifiques com col·locar-les. Acostumes a començar pels marges que comporten menys dificultats i agafes confiança, estabilitat. Costats rectes i cantonades que encaixen perfectament.

Després, però, és el torn del centre, del contingut de què volem que consti la nostra vida, de com volem viure-la.

Totes les peces són allà i les vas col·locant. Però, com per art de màgia, veus noves possibilitats. Fas i desfàs. Peces que pensaves que havien encaixat, de sobte queden com en un atzucac. Les has de desmuntar, observar-les des d’una altra perspectiva i tornar a planificar què fer-ne. Esperant, aquesta vegada, aconseguir que quedi ben muntat.

Quantes vides he viscut?

Rellegeixes vells escrits... observes fotos de fa un temps, no massa... i et vénen mil imatges més a la ment. No cal que siguin capturades en una càmera, les imatges, per retenir-les a la memòria.

Una imatge et porta a una altra i un record a un altre record... i, de sobte, pràcticament no reconeixes la persona que eres fa uns mesos ni la vida que portaves per ser feliç, tot i sentir-t’hi en molts moments.
No sóc de penedir-me d’actes del passat però sí que, visualitzant aquestes imatges mentals, sento certa vergonya d’alguna situació concreta.

I, qui sóc ara? Sóc jo.

Jo, en un altre escenari...
Jo, amb un altre guió, que teixeixo cada dia amb màxima naturalitat perquè continuo sent jo.  
Jo, en una altra trama... en una altra etapa... en... una altra vida?

Una vida que no és escrita encara, que s’anirà escrivint a mesura que anem afrontant les seves proves. Proves que desitges superar perquè és la vida que vols viure.

Quantes vides tenim i, quantes n’he viscut ja?


© Mònica Colomer, 2016
 

Em sento viva

Aquesta sensació estranya amb què t’has llevat avui... Aquesta mena de nus a l’estómac, que sembla que et vulgui avisar que avui tot canviarà... Aquesta sensació que sembla que vulgui que els nervis i les pors et paralitzin...

Però ja no! Sento, em sento viva i tinc ganes de fer les coses bé i això no hi ha res ni ningú que ho pugui canviar ja, sense tenir en compte, clar,  algun caprici macabre del destí.

© Mònica Colomer, 2015

Sobre les pors

... I et passes dos anys construint un món a mida. Un món on et sents confortable i forta. Un món pensat per no patir i perquè no et facin mal. Sense hipocresies, això no. Sent tu mateixa, sempre. Mirant de viure el màxim de moments feliços i intentant fer que els qui t’envolten també els visquin.

Un món però, en què ets conscient que hi manquen ingredients. No et permets pensar massa en les grans qüestions de la vida. No et permets deixar-te endur massa per sentiments concrets.

De sobte però, comences a sentir-te llesta per poder tornar a afrontar aquelles qüestions i et ve de gust fer-ho. I, com quelcom caigut del cel, es planta algú darrera la pantalla que et facilita tornar a reflexionar, a passejar per tots aquells pensaments que semblava que havies oblidat.

Sense adonar-te’n, li obres més les portes del teu interior que a moltes de les persones que et coneixen. I és una sensació que t’agrada. Que t’enganxa.

Poques setmanes després, decidiu treure la pantalla del mig. El cara a cara. Tot allò viscut des de la distància es converteix en real.

És una història que m’encanta. De sobte, han tornat a aparèixer les pors. Però ja no crec que em pugui tornar a tancar en el món que m’havia construït. Han canviat ja massa coses dins meu. El desenllaç, ja es veurà. I les pors, sigui com sigui, marxaran.

© Mònica Colomer, 2015

Diàleg

I tu, com ets?

Tal com em veus.

I què vols ser quan siguis gran?

Feliç.

No ho ets ja? És el que transmets.

La felicitat, la veig com un estat. I penso que només quan ja has viscut tot el que havies de viure pots fer balanç i dir si has tingut una vida feliç o no. Mentrestant, només podem valorar moments.

Doncs jo discrepo. No depèn d'haver-ho viscut. El balanç el pots fer aÉs més, allò que fa uns mesos, un any, o el temps que sigui, et donava aquesta sensació de felicitat, potser ara ja no te la dóna.

Però seria una visió parcial.

Parcial en base a què?

Contaminada per molts factors, poca perspectiva.

Potser morim demà, i allò que pensaves que era parcial, era el total.

Totalment d acord. El que crec que està clar que la lluita de cadascun de nosaltres durant tot el temps que vivim és arribar a "ser" feliços. I la màxima por, el patiment.

Però posant-te de "meta' ser feliç, vols dir que no et perds les coses petites que et fan feliç pel camí?

No, no, és que crec que a la felicitat s’hi arriba precisament amb aquestes petites coses.

Llavors ara mateix pots sentir-te feliç. Per tant, ja has arribat a aquest estat.

Per què dius que ara mateix puc sentir-me feliç? Que t’ho fa pensar??

Perquè m'ho has dit tu que s'hi arriba amb les petites coses, per tant dedueixo que gaudeixes de les petites coses. Més el que he llegit i el que hem parlat.

Més "petites" preocupacions, també. Però com que intentem ser sempre positius mirem que pesin mes els moments feliços.

Així hauria d ser. Perquè m'entenguis: La felicitat és una bola de neu que ja tens. La tens, ets feliç. Però intentes afegir-hi neu, petites coses, per fer la bola més gran, ser més feliç. Continues tenint la bola 'felicitat' però és diferent perquè és més gran. Però en essència és la mateixa bola. També passen coses que fan que la bola perdi neu, però la continues tenint. Només has de voler veure que la bola sempre hi és.

I tu que respondries ara mateix? Què vols ser quan seguis gran?

Continuar sent feliç. Continuar sent jo.

O sigui que a la pregunta si ets feliç o no... la resposta es SI!!

Sí, perquè em vull sentir així.

Si ets feliç perquè t’hi vols sentir, és més una voluntat que un estat, no? I ho trobo fantàstic, però no és el mateix.

Quan dic que sóc feliç perquè m’hi vull sentir em refereixo que no deixo que les merdes quotidianes em robin aquest estat.

Clar, és el que hem de fer. A més, sense voluntat no aconseguiríem res.

És la felicitat un estat en si mateix, o més aviat és el contrari d'estar trist? Oi que és més fàcil saber quan s’està trist?

Sí i no. Depèn de com s’entengui la felicitat: És més fàcil saber quan ens trobem malament que quan ens trobem bé, perquè representa que trobar-nos bé és l’estat normal, l’equilibri de l’organisme. Per a mi, la felicitat va mes enllà de trobar-me bé, va més enllà de l’absència de tristesa. Són moments d’una eufòria especial que quasi em posa els pèls de punta. No sé si m’explico...

Moments... Posem paraules diferents, però parlem del mateix.

Segurament

Avui he tingut un dia d merda, però això no fa que em senti menys feliç. La felicitat va molt més enllà... Vaig tenir una època molt fosca i en aquell moment no era feliç...

I suposo que vas fer tot el possible per sortir d’aquell estat i tirar endavant.

Estem fets d cicatrius! I q no són maques per recordar on érem i on som?

I tant! I per saber què hem de fer per no tornar allà on érem.

Lliçons d vida.

 

 

© Mònica Colomer, 2015

Idees inconnexes

Idees i sensacions inconnexes aquests dies. Calma, no obstant. Idees i sensacions inconnexes. Algunes que m’acompanyen de ja fa temps. D’altres de noves, fruit d’un seguit de casualitats que ara tampoc té importància explicar.

El fet és que aquestes casualitats han conduït a unes, possiblement breus, però suficientment intenses i profundes, converses anònimes que m’han provocat una mena d’efecte mirall.

No conèixer absolutament de res una persona i, de sobte, a través de la lectura, adonar-te de la similitud d’algunes de les vostres reflexions; posar-t’hi, anònimament, en contacte i encetar un seguit de converses, que no és que no hagis tingut infinites vegades amb persones molt properes i importants del teu voltant, però sí tractades des d’una altra perspectiva i d’una manera especial.

És estrany. D’alguna manera em produeix aquella sensació de correspondència entre autors - en el sentit més humil de la paraula, clar - que tenen la necessitat de compartir i debatre sobre la seva visió de la vida.

És estrany. Únicament tres dies de converses. I quantes estones pensant-hi... Deu ser allò que deia sobre l’efecte mirall: descobrir que, en algun indret, hi ha una persona que en certs aspectes sembla que veu el món de la mateixa manera que tu i veure-t’hi reflectit, com si et trobessis davant d’un mirall. I la mateixa necessitat de confirmar que la imatge que reps és la real.

I ara comença a ploure, només un parell de gotes, però no m’importa gens. Em sento en pau i relaxada.

I he après també que m’agrada l’anonimat.

© Mònica Colomer, 2015

Aquesta setmana que acaba

Setmana intensa. Intensa pel ritme laboral que he portat però, sobretot, intensa internament. Setmana de reflexions.

I és que l’últim cap de setmana va començar de manera immillorable i ho va estar fins ben entrada la nit de dissabte a diumenge, moment en què una persona molt important em va fer veure, i no per primera vegada, coses que no li agraden de mi.

I la cosa no és ben bé aquesta, va més enllà. Amb aquesta persona de qui parlo acostumem a veure les coses i les persones de manera similar. I en aquell moment va considerar que li havia fallat. I no em va poder saber més greu! Però tampoc això és el pitjor. El pitjor és que, si com deia, veiem les persones de la mateixa manera, fallar-li a ella representa també fallar-me a mi mateixa. Si hi ha coses que no li agraden de mi, a mi tampoc m’agraden i això m’avergonyeix!

Setmana de reflexions, doncs. Setmana de canvi d’hàbits i rutines per mirar de rectificar i canviar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Setmana d’agraïment també, perquè les persones que ens diuen la veritat de com ens veuen són les que realment podem considerar amigues. Setmana positiva!

© Mònica Colomer, 2015

Peus freds i amor

Dies de fred. És hivern. No m'agrada el fred ni m'agrada l'hivern. Sóc d'aquelles persones que el primer que se li refreden són els peus. El fred als peus és d'aquell tipus de fred que quan se t'hi instal·la no hi ha manera que els deixi anar.

I cada nit en posar-me al llit aquesta sensació, aquesta fredor. I gairebé sempre aquella imatge: l'àvia al llit de l'hospital queixant-se també de fred als peus. Aquella mirada cap a l'avi i la seva reacció immediata d'agafar-los-hi i fregar-los per fer-los entrar en calor. Segurament és la mostra més tendra del seu amor que vaig presenciar. Pell de gallina en aquell moment i cada vegada que ho recordo: un amor de tota la vida i per a tota la vida. No sé si encara en queden d'aquests.

Jo també vaig tenir qui em fregués els peus les fredes nits d'hivern. I ara em reconec, per fi, que vull trobar qui me'ls torni a escalfar.

L'estreta relació entre els peus freds i l'amor...

© Mònica Colomer, 2015

Pensaments des del tren

Al tren. Decisió presa a última hora, tot i que feia dies que la idea em ballava pel cap. Finalment no serà una sortida tan introspectiva com havia projectat, però és un primer pas.

A la bossa, avui, a més de la llibreta i el boli, hi ha la càmera de fotos. No en sé treure el profit que voldria i per això en vull aprendre, àvida de noves aficions.

S’ha fet més tard del que pensava. Sent com sóc, no he mirat horaris, he sortit de casa i prou. Espero, tot i així, poder caminar per la sorra i les roques fins arriar al far de l’espigó i retrobar-me i admirar la immensitat del mar. Observar l’horitzó i imaginar-me que viatjo fins ell, sigui on sigui que em porti. Viure, encara que sigui tan sols  un instant, el somni – compartit fugaçment –   de ser a l’altra banda i descobrir altres realitats.

Ara, mirant a través de la finestra, el paisatge ja és magnífic: el nostre Maresme.

 

 

 

© Mònica Colomer, 2015



Passejar

Despertar-se un dissabte al matí, com sempre amb la persiana només a mig baixar- M’agrada obrir els ulls cada matí i adonar-me de com comença a clarejar. Em fa adonar que un nou dia comença i que qualsevol cosa pot canviar, que puc intentar canviar qualsevol cosa.

Fa dies que necessito petites il·lusions que surtin de mi mateixa, no necessitar ningú per sentir-les. És difícil trobar motivacions que et facin moure de casa per tu mateixa, sense un objectiu concret.

Fins fa uns mesos aquesta motivació i il·lusió me la transmetien els moments que sortia a córrer, activitat que enyoro fins un punt que no havia imaginat. Ara no puc, però.

Per això aquest matí, en obrir els ulls i mirar per la finestra i admirar el dia radiant que feia, no m’hi he pogut resistir: llibreta i bolígraf a la bossa, sortir a passejar tota sola. Sentir el sol i l’aire fresc dels matins d’hivern. Trobar una terrassa agradable on seure i gaudir la intimitat.

... I seguir reflexionant sobre tants i tants aspectes de la meva vida que necessiten ser atesos i prendre’n nota. El camí ja ha començat!

Ara plego. Arriba companyia. També molt agradable.

© Mònica Colomer, 2015

Set de vosaltres

Tinc set. Molts podeu pensar que és normal, que és estiu, fa calor i convé hidratar-se. No em serveix. La set que tinc no se saciaria ingerint líquids. La set que tinc és d'una altra naturalesa. Sí, té a veure amb l'estiu, però no amb la calor.
Aquest estiu serà diferent. He decidit que sigui diferent per motius personals, projectes que necessito concretar, idees que necessito posar en ordre. Avui és el meu últim dia de feina al lloc on he treballat durant els últims mesos. No és que comenci vacances, és que s'ha acabat el contracte. És aquest fet el que m'ofereix la possibilitat de tenir el temps que esperava per emprendre el vol, desplegar les ales i llençar-me a la piscina. I em sento satisfeta.
Però com deia, aquest estiu serà diferent. No sereu al meu costat molts de vosaltres. No diré els vostres noms, però vosaltres sabeu qui sou o això espero. Espero ser capaç de transmetre-us com sou d'importants per a mi, com us estimo tot i que no us ho digui prou sovint. Alguns ja heu marxat de viatge fa dies, d'altres us n'aneu avui, demà o durant aquesta setmana. Us trobaré a faltar. De fet, fa temps que us trobo a faltar. La vida dóna moltes voltes, tots emprenem diferents camins i cada vegada ens costa més trobar temps per compartir. Només volia dir-vos a TOTS que encara que la distància ens separi, us seguiré tenint presents. I és que pràcticament encara no heu marxat i ja tinc set de vosaltres!

© Mònica Colomer, 2007