Voldries fer arribar paraules de suport a persones que saps que ara mateix ho necessiten. Ho saps, tot i que no t’ho han volgut fer saber. Hi ha coses que senzillament se saben. Ho saps perquè se’ls veu a la cara, se’ls nota a la veu. I la impotència t’atura perquè no trobes aquestes paraules ni res que les substitueixi, no saps quin gest fer per tal que se sentin més protegides, menys soles. Voldries donar-los respostes. Abans, no obstant, caldria saber les preguntes. I segurament és això el que és veritablement important, conèixer les preguntes que hem de fer-nos a nosaltres mateixos, d’altra manera, mai assolirem les respostes.
dilluns, 23 de febrer del 2009
dilluns, 16 de febrer del 2009
La cançó més trista del món
Porto una bona estona escoltant música, esperant, d’alguna manera, trobar respostes. Sovint penso que ja està tot escrit, per tant, en un moment baix hauríem de ser capaços de veure’ns reflectits en allò que algú altre ha escrit abans; pot ser una bona manera de passar millor el tràngol.
Però ara mateix no hi ha cap cançó que m'arribi prou endins. A totes els falta alguna cosa. Necessitaria la cançó més trista del món.
He passat una setmana estranya, molts retrets. Me n’han fet i n’he fet, a d’altres i a mi mateixa. Sort que a part de la música he trobat gent que m’escoltés.
Ai! Els amics, com sempre! Els bons amics, aquells que saps que sempre hi han estat i també aquells que han aparegut fa poc però que sents que t’entenen i que no t’han deixat sola en això. Gràcies a ells, doncs, per posar-me les coses més fàcils, fer-me sentir acompanyada i donar-me força per a trobar el camí per a continuar endavant. I gràcies també per les abraçades, les necessitava.
dimecres, 11 de febrer del 2009
Sense veu, sense paraules
He fet coses les últimes setmanes de les que no em sento orgullosa. Però no em penso torturar més, és resultat d’una sèrie de fets previs que, progressivament, m’hi han conduït.
Admeto que m’he deixat endur en determinats moments i, no només ho admeto, sinó que confesso que n’era conscient i que en sentia la necessitat. Una necessitat proclamada de fa setmanes també. Aquesta situació hi hem arribat, doncs, plegats. I no em penso sentir més culpable que tu. Fa temps que et demano que et posis al meu lloc i no n’ets capaç, fa temps que estic demanant auxili i no arriba. Fa temps que sento que no m’entens. I encara no he pogut plorar i encara no he pogut cridar fins quedar-me sense veu.
I ara no en tinc de veu, o més ben dit, no tinc paraules, no em surten. Necessito ser capaç de pair abans les que tu m’has dirigit, que no són poques i que no puc col·locar.
Em sembla que ja sé què em demanes, em sembla que és precisament allò que fa gairebé sis anys et vaig dir que seria l’únic que no podria donar-te; no estic disposada a renunciar a la meva vida, a la meva manera d’entendre-la. I mai m’he amagat de com sóc, sempre m’he mostrat igual. I és que per a mi la vida ha de tenir moments de tot, no tot ha de ser blanc o negre, simplement s’ha de viure de manera coherent i jo sempre ho he estat.
Responsabilitat? Potser no sempre en sóc de responsable però si en allò més important. Potser més aviat el que em manca és coratge i contra això és molt més difícil lluitar-hi i jo necessito temps, no pressió.
No obstant, no em costa tornar a demanar perdó pel que t’hagi fet sentir malament. Sé reconèixer els meus errors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)