Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canvis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris canvis. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 de juny del 2016

Des d'una altra finestra




Sí, mirar el món des d'una altra finestra. O potser, més aviat, mirar-hi la vida. 

Aquesta vegetació inspiradora, el cel ras, sentir cantar els ocells, no veure gairebé ningú o ànimes lentes passejant.


La vida sembla aturar-se aquí. Aturar-se, la vida? La vida de qui? No pas la meva. La meva no ha parat de moure's i avançar ni un moment des de fa mesos.


Perquè no és només el que es veu a través de la finestra. És, també el que hi ha quan miro endins. 


Projectes personals, nous aprenentatges. Mentre es visqui s'ha de seguir aprenent, sempre..


Projectes de vida comuns i en comú. Situacions que mai hauria pensat que viuria però tot m'hi ha conduït. ELL m'hi ha conduït.


Molta emoció. Moltes ganes. Molta energia. Molta il·lusió.

dijous, 24 de març del 2016

El puzle de la vida.

Mirar de construir la nostra vida és ben bé com intentar encaixar les peces d’un puzle sense tenir-ne la imatge de mostra.

Tens totes les peces davant. Planifiques com col·locar-les. Acostumes a començar pels marges que comporten menys dificultats i agafes confiança, estabilitat. Costats rectes i cantonades que encaixen perfectament.

Després, però, és el torn del centre, del contingut de què volem que consti la nostra vida, de com volem viure-la.

Totes les peces són allà i les vas col·locant. Però, com per art de màgia, veus noves possibilitats. Fas i desfàs. Peces que pensaves que havien encaixat, de sobte queden com en un atzucac. Les has de desmuntar, observar-les des d’una altra perspectiva i tornar a planificar què fer-ne. Esperant, aquesta vegada, aconseguir que quedi ben muntat.

diumenge, 22 de novembre del 2015

Haver-la trobat


 
Trobar aquella persona que et remou l’interior i, sense ella saber-ho, faci que a partir d’aquell mateix moment, sentis la necessitat de fer les coses ben fetes, de millorar com a persona.

Trobar aquella persona que, només veure-la, saps que ha aparegut per canviar-te la vida, la manera de veure-la i de voler viure-la: de sobte és molt més bonica, intensa i interessant i la vols viure cuidant-la, cuidant-te, cuidant-lo. Aprofitar-la al màxim, com sempre has fet, però alhora de diferent manera. I, sempre que sigui possible, a prop seu, fent projectes amb il·lusió i aconseguir que es facin realitat. Mirar que els vells fantasmes que ens han acompanyat fins ara de manera individual vagin desapareixent i descarreguin les nostres ments i les nostres ànimes. Viure’ns l’un a l’altre. I que cadascú pugui viure, també, tot allò i a tots aquells que li importen i el fan feliç. Sumant-nos, no anul·lant-nos.

Trobar aquella persona que portaves tota la vida esperant, que et fa sentir com no t'havies sentit abans, i no voler pensar ni per un moment que pugui ser un “estel fugaç”.


© Mònica Colomer, 2015

dijous, 17 de setembre del 2015

Sobre les pors


... I et passes dos anys construint un món a mida. Un món on et sents confortable i forta. Un món pensat per no patir i perquè no et facin mal. Sense hipocresies, això no. Sent tu mateixa, sempre. Mirant de viure el màxim de moments feliços i intentant fer que els qui t’envolten també els visquin.

Un món però, en què ets conscient que hi manquen ingredients. No et permets pensar massa en les grans qüestions de la vida. No et permets deixar-te endur massa per sentiments concrets.

De sobte però, comences a sentir-te llesta per poder tornar a afrontar aquelles qüestions i et ve de gust fer-ho. I, com quelcom caigut del cel, es planta algú darrera la pantalla que et facilita tornar a reflexionar, a passejar per tots aquells pensaments que semblava que havies oblidat.

Sense adonar-te’n, li obres més les portes del teu interior que a moltes de les persones que et coneixen. I és una sensació que t’agrada. Que t’enganxa.

Poques setmanes després, decidiu treure la pantalla del mig. El cara a cara. Tot allò viscut des de la distància es converteix en real.

És una història que m’encanta. De sobte, han tornat a aparèixer les pors. Però ja no crec que em pugui tornar a tancar en el món que m’havia construït. Han canviat ja massa coses dins meu. El desenllaç, ja es veurà. I les pors, sigui com sigui, marxaran.


© Mònica Colomer, 2015