Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de març del 2015

Aquesta setmana que acaba



Setmana intensa. Intensa pel ritme laboral que he portat però, sobretot, intensa internament. Setmana de reflexions.
I és que l’últim cap de setmana va començar de manera immillorable i ho va estar fins ben entrada la nit de dissabte a diumenge, moment en què una persona molt important em va fer veure, i no per primera vegada, coses que no li agraden de mi.
I la cosa no és ben bé aquesta, va més enllà. Amb aquesta persona de qui parlo acostumem a veure les coses i les persones de manera similar. I en aquell moment va considerar que li havia fallat. I no em va poder saber més greu! Però tampoc això és el pitjor. El pitjor és que, si com deia, veiem les persones de la mateixa manera, fallar-li a ella representa també fallar-me a mi mateixa. Si hi ha coses que no li agraden de mi, a mi tampoc m’agraden i això m’avergonyeix!
Setmana de reflexions, doncs. Setmana de canvi d’hàbits i rutines per mirar de rectificar i canviar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Setmana d’agraïment també, perquè les persones que ens diuen la veritat de com ens veuen són les que realment podem considerar amigues. Setmana positiva!


© Mònica Colomer, 2015

dissabte, 10 de gener del 2015

Passejar



Despertar-se un dissabte al matí, com sempre amb la persiana només a mig baixar- M’agrada obrir els ulls cada matí i adonar-me de com comença a clarejar. Em fa adonar que un nou dia comença i que qualsevol cosa pot canviar, que puc intentar canviar qualsevol cosa.

Fa dies que necessito petites il·lusions que surtin de mi mateixa, no necessitar ningú per sentir-les. És difícil trobar motivacions que et facin moure de casa per tu mateixa, sense un objectiu concret.

Fins fa uns mesos aquesta motivació i il·lusió me la transmetien els moments que sortia a córrer, activitat que enyoro fins un punt que no havia imaginat. Ara no puc, però.

Per això aquest matí, en obrir els ulls i mirar per la finestra i admirar el dia radiant que feia, no m’hi he pogut resistir: llibreta i bolígraf a la bossa, sortir a passejar tota sola. Sentir el sol i l’aire fresc dels matins d’hivern. Trobar una terrassa agradable on seure i gaudir la intimitat.

... I seguir reflexionant sobre tants i tants aspectes de la meva vida que necessiten ser atesos i prendre’n nota. El camí ja ha començat!

Ara plego. Arriba companyia. També molt agradable.


© Mònica Colomer, 2015