Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dietari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dietari. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de febrer del 2016

Records latents


Primera consulta amb el Dr. Prats, ara fa vora d’un any.

- Bon dia Mònica. Com estàs? No ens coneixíem però ja en tenia ganes. M’han parlat molt de tu i del teu cas a les sessions clíniques.

Després, les típiques preguntes per a la història clínica. Tot tranquil, afable i, fins i tot, còmode. De sobte però, després de la meva resposta negativa a la pregunta de si tenia fills, la GRAN PREGUNTA: I vols ser mare?

Vaig estar segura que darrera d’aquella pregunta tot canviaria. L’espai i el temps van quedar congelats en aquell instant, que va semblar una eternitat. Tot i que mirant de ser objectiva, crec que la resposta va ser immediata: SÍ!

És possible que no sempre ho hagués tingut clar, però en aquell moment...

Ni una llàgrima, ment totalment freda. Escoltar atentament les explicacions del doctor. I això sí, el pensament que una de les pitjors coses que li pot passar a una dona és el fet que li sigui negada la possibilitat de decidir si vol viure l’experiència de la maternitat.

Encara queda un temps per saber com evolucionarà tot...

©Mònica Colomer, 2016

dissabte, 17 de gener del 2015

Pensaments des del tren



Al tren. Decisió presa a última hora, tot i que feia dies que la idea em ballava pel cap. Finalment no serà una sortida tan introspectiva com havia projectat, però és un primer pas.

A la bossa, avui, a més de la llibreta i el boli, hi ha la càmera de fotos. No en sé treure el profit que voldria i per això en vull aprendre, àvida de noves aficions.

S’ha fet més tard del que pensava. Sent com sóc, no he mirat horaris, he sortit de casa i prou. Espero, tot i així, poder caminar per la sorra i les roques fins arriar al far de l’espigó i retrobar-me i admirar la immensitat del mar. Observar l’horitzó i imaginar-me que viatjo fins ell, sigui on sigui que em porti. Viure, encara que sigui tan sols  un instant, el somni – compartit fugaçment –   de ser a l’altra banda i descobrir altres realitats.

Ara, mirant a través de la finestra, el paisatge ja és magnífic: el nostre Maresme.
 
 
 

© Mònica Colomer, 2015


dissabte, 10 de gener del 2015

Passejar



Despertar-se un dissabte al matí, com sempre amb la persiana només a mig baixar- M’agrada obrir els ulls cada matí i adonar-me de com comença a clarejar. Em fa adonar que un nou dia comença i que qualsevol cosa pot canviar, que puc intentar canviar qualsevol cosa.

Fa dies que necessito petites il·lusions que surtin de mi mateixa, no necessitar ningú per sentir-les. És difícil trobar motivacions que et facin moure de casa per tu mateixa, sense un objectiu concret.

Fins fa uns mesos aquesta motivació i il·lusió me la transmetien els moments que sortia a córrer, activitat que enyoro fins un punt que no havia imaginat. Ara no puc, però.

Per això aquest matí, en obrir els ulls i mirar per la finestra i admirar el dia radiant que feia, no m’hi he pogut resistir: llibreta i bolígraf a la bossa, sortir a passejar tota sola. Sentir el sol i l’aire fresc dels matins d’hivern. Trobar una terrassa agradable on seure i gaudir la intimitat.

... I seguir reflexionant sobre tants i tants aspectes de la meva vida que necessiten ser atesos i prendre’n nota. El camí ja ha començat!

Ara plego. Arriba companyia. També molt agradable.


© Mònica Colomer, 2015