Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 de juny del 2016

Des d'una altra finestra




Sí, mirar el món des d'una altra finestra. O potser, més aviat, mirar-hi la vida. 

Aquesta vegetació inspiradora, el cel ras, sentir cantar els ocells, no veure gairebé ningú o ànimes lentes passejant.


La vida sembla aturar-se aquí. Aturar-se, la vida? La vida de qui? No pas la meva. La meva no ha parat de moure's i avançar ni un moment des de fa mesos.


Perquè no és només el que es veu a través de la finestra. És, també el que hi ha quan miro endins. 


Projectes personals, nous aprenentatges. Mentre es visqui s'ha de seguir aprenent, sempre..


Projectes de vida comuns i en comú. Situacions que mai hauria pensat que viuria però tot m'hi ha conduït. ELL m'hi ha conduït.


Molta emoció. Moltes ganes. Molta energia. Molta il·lusió.

dimarts, 3 de maig del 2016

El conte de la nena petita


Hi havia una vegada una nena petita que vivia en el cos d’una adulta forta, segura, optimista i alegra. S’hi sentia protegida. Però quan hi havia tempesta i començava a ploure, a la nena li agafava por. Necessitava que l’abracessin i li xiuxiuegessin a cau d’orella que tot aniria bé.
Ella encara s’ho creia i la reconfortava.
I és que les paraules tenen el valor que volem donar-los.



© Mònica Colomer, 2016
 

dijous, 24 de març del 2016

El puzle de la vida.

Mirar de construir la nostra vida és ben bé com intentar encaixar les peces d’un puzle sense tenir-ne la imatge de mostra.

Tens totes les peces davant. Planifiques com col·locar-les. Acostumes a començar pels marges que comporten menys dificultats i agafes confiança, estabilitat. Costats rectes i cantonades que encaixen perfectament.

Després, però, és el torn del centre, del contingut de què volem que consti la nostra vida, de com volem viure-la.

Totes les peces són allà i les vas col·locant. Però, com per art de màgia, veus noves possibilitats. Fas i desfàs. Peces que pensaves que havien encaixat, de sobte queden com en un atzucac. Les has de desmuntar, observar-les des d’una altra perspectiva i tornar a planificar què fer-ne. Esperant, aquesta vegada, aconseguir que quedi ben muntat.

dissabte, 5 de març del 2016

Que torni a sortir el sol


Felicitat desbordant. Dolça intimitat. Mirades que t’acaricien. Carícies que et fan l’amor. Paraules que t’abracen i abraçades que semblen dir-ho tot. Tot encaixa. Tot és perfecte. Tot transcorre a l’hora. Primer una cosa, després una altra. Sense necessitat de pensar. Tot flueix. Fluïm. Fàcil. Divertit. Apassionant. Fantàstic.

Un comentari desafortunat en un mal moment. Plaf!

Les mans al cap. Posat seriós. Gravetat a la veu. Ja no es busquen les mirades. Petons tímids, somriures maquillats quan els ulls es troben. Copets joganers per trencar un gel massa fred. Carícies que esgarrapen. No hi ha abraçades. Només aquesta calma tensa dels núvols tempestuosos que han cobert la màgia i volen descarregar en forma de llàgrimes.

© Mònica Colomer, 2016

divendres, 19 de febrer del 2016

Records latents


Primera consulta amb el Dr. Prats, ara fa vora d’un any.

- Bon dia Mònica. Com estàs? No ens coneixíem però ja en tenia ganes. M’han parlat molt de tu i del teu cas a les sessions clíniques.

Després, les típiques preguntes per a la història clínica. Tot tranquil, afable i, fins i tot, còmode. De sobte però, després de la meva resposta negativa a la pregunta de si tenia fills, la GRAN PREGUNTA: I vols ser mare?

Vaig estar segura que darrera d’aquella pregunta tot canviaria. L’espai i el temps van quedar congelats en aquell instant, que va semblar una eternitat. Tot i que mirant de ser objectiva, crec que la resposta va ser immediata: SÍ!

És possible que no sempre ho hagués tingut clar, però en aquell moment...

Ni una llàgrima, ment totalment freda. Escoltar atentament les explicacions del doctor. I això sí, el pensament que una de les pitjors coses que li pot passar a una dona és el fet que li sigui negada la possibilitat de decidir si vol viure l’experiència de la maternitat.

Encara queda un temps per saber com evolucionarà tot...

©Mònica Colomer, 2016

dissabte, 13 de febrer del 2016

Buscar l'equilibri


Aquest equilibri tan necessari en qualsevol relació...

Això de donar i donar-se però sense excedir-se...

Això de voler compartir però sense voler absorbir...

Això de voler que sàpiga què desitges però no voler demanar....

Això de voler-te apropar però tenir por de fer-lo fugir...

I també:

Això d’estar rebent a cada moment però no voler deixar que et desbordi ni acostumar-t’hi...

Això de no voler apartar-te de ningú però tenir por de fer mal...

Avui hi som. Demà podem no ser-hi.

Això: buscar l’equilibri per seguir-hi sent.



© Mònica Colomer, 2016
 

dimarts, 19 de gener del 2016

Quantes vides he viscut?


Rellegeixes vells escrits... observes fotos de fa un temps, no massa... i et vénen mil imatges més a la ment. No cal que siguin capturades en una càmera, les imatges, per retenir-les a la memòria.
Una imatge et porta a una altra i un record a un altre record... i, de sobte, pràcticament no reconeixes la persona que eres fa uns mesos ni la vida que portaves per ser feliç, tot i sentir-t’hi en molts moments.
No sóc de penedir-me d’actes del passat però sí que, visualitzant aquestes imatges mentals, sento certa vergonya d’alguna situació concreta.

I, qui sóc ara? Sóc jo.

Jo, en un altre escenari...
Jo, amb un altre guió, que teixeixo cada dia amb màxima naturalitat perquè continuo sent jo.  
Jo, en una altra trama... en una altra etapa... en... una altra vida?

Una vida que no és escrita encara, que s’anirà escrivint a mesura que anem afrontant les seves proves. Proves que desitges superar perquè és la vida que vols viure.
Quantes vides tenim i, quantes n’he viscut ja?


© Mònica Colomer, 2016
 

dissabte, 9 de gener del 2016

Tu i jo


 
 
Tu.
Jo.
Nosaltres.
Aquest és el present.
El present és el que importa.

 
El passat?

El passat ja ha passat.
L'única importància que continua tenint és que ens ha fet com som i ens ha conduït aquí.
Som fet de cicatrius.
Les cicatrius són ferides guarides que només ens recorden d’on venim.
El futur?
El futur és incert.
El teu, el meu, el nostre... el de tot ésser.
Sobre el futur només podem decidir què volem i què no.
Jo sé què vull.
I, sobretot, sé què no vull.
No vull una vida on no hi siguis.
 
 
© Mònica Colomer, 2016


diumenge, 22 de novembre del 2015

Haver-la trobat


 
Trobar aquella persona que et remou l’interior i, sense ella saber-ho, faci que a partir d’aquell mateix moment, sentis la necessitat de fer les coses ben fetes, de millorar com a persona.

Trobar aquella persona que, només veure-la, saps que ha aparegut per canviar-te la vida, la manera de veure-la i de voler viure-la: de sobte és molt més bonica, intensa i interessant i la vols viure cuidant-la, cuidant-te, cuidant-lo. Aprofitar-la al màxim, com sempre has fet, però alhora de diferent manera. I, sempre que sigui possible, a prop seu, fent projectes amb il·lusió i aconseguir que es facin realitat. Mirar que els vells fantasmes que ens han acompanyat fins ara de manera individual vagin desapareixent i descarreguin les nostres ments i les nostres ànimes. Viure’ns l’un a l’altre. I que cadascú pugui viure, també, tot allò i a tots aquells que li importen i el fan feliç. Sumant-nos, no anul·lant-nos.

Trobar aquella persona que portaves tota la vida esperant, que et fa sentir com no t'havies sentit abans, i no voler pensar ni per un moment que pugui ser un “estel fugaç”.


© Mònica Colomer, 2015

dimarts, 29 de setembre del 2015

Per molts anys avi


I mira avi, precisament avui celebrem Sant Miquel a Lourdes. És curiós després de tants anys.

Quantes i quantes anècdotes i estones hi vam viure aquí quan els néts érem petits i els fills ens hi portaven per ser-hi tots plegats.

Ho recordem amb il·lusió i alegria perquè, per a nosaltres, sempre era com una aventura venir-hi: havent sopat -  i recordem que sempre ens fèieu agafar jaquetes o jerseis perquè, ja se sap, a Lourdes de vegades al vespre refresca - sempre quedava una estona per aixecar-nos i anar a jugar al parc, gronxar-nos als gronxadors, jugar a pica-paret i vés a saber quantes altres coses. I després baixar xino-xano per La Riera i qui sap si fins i tot encara fer-hi un últim gelat mentre anàvem a tocar ratlla.

I uns records porten a d’altres. Les tardes a Terracota, sempre amb les cadires davant fent petar la xerrada, de vegades hi havíem estat força colla. I les anades a la platja amb la Mobylette: fins a quatre hi havíem anat, sense casc ni res, i, si encara faltava algú, tu ens deixaves al Portinyol i tornaves al poble a fer un segon camí. Les incomptables passejades per les roques que, per a nosaltres eren màgiques.  I després cap a casa a tirar l’aigua a l’arròs mentre nosaltres encara fèiem algun bany més. També les sobretaules al pati de casa sense que faltés mai la broma de dir-nos que diguéssim a can Floris que ens canviessin l’ampolla de xampany que ens l’havien donat buida. I també aquella època de l’hortet: encarregant la paella i muntant aquella gran taula a l’aire lliure, recollir tomàquets i carbassons i tot el que hi havies plantat. Grans moments viscuts.

I moltes més coses, cadascú amb els seus records, per exemple les sortides a Breda per comprar ceràmica, sobretot amb el nét gran, que sempre en parla.

Però avui celebrem Sant Miquel i només volíem dir-te PER MOLTS ANYS i que puguem seguir gaudint de tants moments agradables tots junts.
Moltes gràcies per haver-nos regalat totes aquestes estones. T’estimem!


© Mònica Colomer, 2015

dijous, 24 de setembre del 2015

Em sento viva


Aquesta sensació estranya amb què t’has llevat avui... Aquesta mena de nus a l’estómac, que sembla que et vulgui avisar que avui tot canviarà... Aquesta sensació que sembla que vulgui que els nervis i les pors et paralitzin...

Però ja no! Sento, em sento viva i tinc ganes de fer les coses bé i això no hi ha res ni ningú que ho pugui canviar ja, sense tenir en compte, clar,  algun caprici macabre del destí.


© Mònica Colomer, 2015

dijous, 17 de setembre del 2015

Sobre les pors


... I et passes dos anys construint un món a mida. Un món on et sents confortable i forta. Un món pensat per no patir i perquè no et facin mal. Sense hipocresies, això no. Sent tu mateixa, sempre. Mirant de viure el màxim de moments feliços i intentant fer que els qui t’envolten també els visquin.

Un món però, en què ets conscient que hi manquen ingredients. No et permets pensar massa en les grans qüestions de la vida. No et permets deixar-te endur massa per sentiments concrets.

De sobte però, comences a sentir-te llesta per poder tornar a afrontar aquelles qüestions i et ve de gust fer-ho. I, com quelcom caigut del cel, es planta algú darrera la pantalla que et facilita tornar a reflexionar, a passejar per tots aquells pensaments que semblava que havies oblidat.

Sense adonar-te’n, li obres més les portes del teu interior que a moltes de les persones que et coneixen. I és una sensació que t’agrada. Que t’enganxa.

Poques setmanes després, decidiu treure la pantalla del mig. El cara a cara. Tot allò viscut des de la distància es converteix en real.

És una història que m’encanta. De sobte, han tornat a aparèixer les pors. Però ja no crec que em pugui tornar a tancar en el món que m’havia construït. Han canviat ja massa coses dins meu. El desenllaç, ja es veurà. I les pors, sigui com sigui, marxaran.


© Mònica Colomer, 2015

dissabte, 31 de gener del 2015

Peus freds i amor

Dies de fred. És hivern. No m'agrada el fred ni m'agrada l'hivern. Sóc d'aquelles persones que el primer que se li refreden són els peus. El fred als peus és d'aquell tipus de fred que quan se t'hi instal·la no hi ha manera que els deixi anar.

I cada nit en posar-me al llit aquesta sensació, aquesta fredor. I gairebé sempre aquella imatge: l'àvia al llit de l'hospital queixant-se també de fred als peus. Aquella mirada cap a l'avi i la seva reacció immediata d'agafar-los-hi i fregar-los per fer-los entrar en calor. Segurament és la mostra més tendra del seu amor que vaig presenciar. Pell de gallina en aquell moment i cada vegada que ho recordo: un amor de tota la vida i per a tota la vida. No sé si encara en queden d'aquests.

Jo també vaig tenir qui em fregués els peus les fredes nits d'hivern. I ara em reconec, per fi, que vull trobar qui me'ls torni a escalfar.

L'estreta relació entre els peus freds i l'amor...


© Mònica Colomer, 2015