Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris objectius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris objectius. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de març del 2016

El puzle de la vida.

Mirar de construir la nostra vida és ben bé com intentar encaixar les peces d’un puzle sense tenir-ne la imatge de mostra.

Tens totes les peces davant. Planifiques com col·locar-les. Acostumes a començar pels marges que comporten menys dificultats i agafes confiança, estabilitat. Costats rectes i cantonades que encaixen perfectament.

Després, però, és el torn del centre, del contingut de què volem que consti la nostra vida, de com volem viure-la.

Totes les peces són allà i les vas col·locant. Però, com per art de màgia, veus noves possibilitats. Fas i desfàs. Peces que pensaves que havien encaixat, de sobte queden com en un atzucac. Les has de desmuntar, observar-les des d’una altra perspectiva i tornar a planificar què fer-ne. Esperant, aquesta vegada, aconseguir que quedi ben muntat.

dimarts, 19 de gener del 2016

Quantes vides he viscut?


Rellegeixes vells escrits... observes fotos de fa un temps, no massa... i et vénen mil imatges més a la ment. No cal que siguin capturades en una càmera, les imatges, per retenir-les a la memòria.
Una imatge et porta a una altra i un record a un altre record... i, de sobte, pràcticament no reconeixes la persona que eres fa uns mesos ni la vida que portaves per ser feliç, tot i sentir-t’hi en molts moments.
No sóc de penedir-me d’actes del passat però sí que, visualitzant aquestes imatges mentals, sento certa vergonya d’alguna situació concreta.

I, qui sóc ara? Sóc jo.

Jo, en un altre escenari...
Jo, amb un altre guió, que teixeixo cada dia amb màxima naturalitat perquè continuo sent jo.  
Jo, en una altra trama... en una altra etapa... en... una altra vida?

Una vida que no és escrita encara, que s’anirà escrivint a mesura que anem afrontant les seves proves. Proves que desitges superar perquè és la vida que vols viure.
Quantes vides tenim i, quantes n’he viscut ja?


© Mònica Colomer, 2016
 

dissabte, 9 de gener del 2016

Tu i jo


 
 
Tu.
Jo.
Nosaltres.
Aquest és el present.
El present és el que importa.

 
El passat?

El passat ja ha passat.
L'única importància que continua tenint és que ens ha fet com som i ens ha conduït aquí.
Som fet de cicatrius.
Les cicatrius són ferides guarides que només ens recorden d’on venim.
El futur?
El futur és incert.
El teu, el meu, el nostre... el de tot ésser.
Sobre el futur només podem decidir què volem i què no.
Jo sé què vull.
I, sobretot, sé què no vull.
No vull una vida on no hi siguis.
 
 
© Mònica Colomer, 2016


diumenge, 8 de març del 2015

Aquesta setmana que acaba



Setmana intensa. Intensa pel ritme laboral que he portat però, sobretot, intensa internament. Setmana de reflexions.
I és que l’últim cap de setmana va començar de manera immillorable i ho va estar fins ben entrada la nit de dissabte a diumenge, moment en què una persona molt important em va fer veure, i no per primera vegada, coses que no li agraden de mi.
I la cosa no és ben bé aquesta, va més enllà. Amb aquesta persona de qui parlo acostumem a veure les coses i les persones de manera similar. I en aquell moment va considerar que li havia fallat. I no em va poder saber més greu! Però tampoc això és el pitjor. El pitjor és que, si com deia, veiem les persones de la mateixa manera, fallar-li a ella representa també fallar-me a mi mateixa. Si hi ha coses que no li agraden de mi, a mi tampoc m’agraden i això m’avergonyeix!
Setmana de reflexions, doncs. Setmana de canvi d’hàbits i rutines per mirar de rectificar i canviar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Setmana d’agraïment també, perquè les persones que ens diuen la veritat de com ens veuen són les que realment podem considerar amigues. Setmana positiva!


© Mònica Colomer, 2015

dissabte, 31 de gener del 2015

Peus freds i amor

Dies de fred. És hivern. No m'agrada el fred ni m'agrada l'hivern. Sóc d'aquelles persones que el primer que se li refreden són els peus. El fred als peus és d'aquell tipus de fred que quan se t'hi instal·la no hi ha manera que els deixi anar.

I cada nit en posar-me al llit aquesta sensació, aquesta fredor. I gairebé sempre aquella imatge: l'àvia al llit de l'hospital queixant-se també de fred als peus. Aquella mirada cap a l'avi i la seva reacció immediata d'agafar-los-hi i fregar-los per fer-los entrar en calor. Segurament és la mostra més tendra del seu amor que vaig presenciar. Pell de gallina en aquell moment i cada vegada que ho recordo: un amor de tota la vida i per a tota la vida. No sé si encara en queden d'aquests.

Jo també vaig tenir qui em fregués els peus les fredes nits d'hivern. I ara em reconec, per fi, que vull trobar qui me'ls torni a escalfar.

L'estreta relació entre els peus freds i l'amor...


© Mònica Colomer, 2015