Mirar-te, àvia, és quedar-se embadalit. Mirar-te és veure, a través teu, tot el camí que portes recorregut; és veure tota una vida d’obstacles superats; és veure, i gairebé poder tocar, l’optimisme que transmets, la sensació que res no et pot aturar, ni a tu ni als qui t’envoltem. Mirar-te, àvia, és veure tot allò que has construït, que heu construït amb l’avi. Mirar-te, és adonar-se que el que fa GRAN una persona no són els anys que té sinó l’experiència i la fortalesa que demostra a cada moment, a cada pas, a cada plat que prepara – sempre extraordinari –, a cada història que explica. I sí, has fet vuitanta anys, però quants en té el teu esperit?
Ja de petita et vas haver d’encarregar de tot. Eres l’única dona, la petita de tres germans. Vas portar el pes de casa i netejaves la fusteria del pare, cada dia, de dalt a baix. I un bon dia el vas conèixer, vas conèixer l’avi i de seguida us vau casar. Hi va haver la Pensió Costa Brava i, més endavant, Terracota, la botiga de ceràmica. I així va ser que vau anar construint la família, la vostra família. Sí, la Senyora Colomer, amb un marit, dos fills i quatre néts. I tu al capdavant, sempre de bon humor!
De petits anàvem cinc amb la mobilette, sense casco i tu duies aquell turbant tan autèntic. Anàvem a la platja i ens hi passàvem hores i hores. Dinàvem al pati i després fèiem la migdiada a l’ombra. Els vespres passats al balcó de casa, a la fresca, contemplant la riera i comptant els cotxes que passaven, uns els de color blanc i, els altres, els de color vermell. Ens hem fet grans i avui fas vuitanta anys. Sembla mentida, quan el primer de nosaltres va néixer en tenies cinquanta, i al cap de deu quan va néixer l’última, seixanta. I sempre has estat al nostre costat!
L’àvia és l’àvia, l’alegria que desprèn i la il·lusió que li fan les coses i les ganes de viure. Heu voltat per tot el món, seguiu viatjant, aprenent de tot el que feu, seguiu anant a banyar, al cine o a teatre, seguiu pujant i baixant la Riera saludant als uns i als altres... Al principi, la petita de tres germans i, més endavant, la Senyora Colomer Tomàs, amb un marit, dos fills i quatre néts que t’estimen per ser com ets.
Gràcies per ser la nostra àvia, gràcies pels ànims que ens dones en tot moment i que siguis molt feliç!
Ja de petita et vas haver d’encarregar de tot. Eres l’única dona, la petita de tres germans. Vas portar el pes de casa i netejaves la fusteria del pare, cada dia, de dalt a baix. I un bon dia el vas conèixer, vas conèixer l’avi i de seguida us vau casar. Hi va haver la Pensió Costa Brava i, més endavant, Terracota, la botiga de ceràmica. I així va ser que vau anar construint la família, la vostra família. Sí, la Senyora Colomer, amb un marit, dos fills i quatre néts. I tu al capdavant, sempre de bon humor!
De petits anàvem cinc amb la mobilette, sense casco i tu duies aquell turbant tan autèntic. Anàvem a la platja i ens hi passàvem hores i hores. Dinàvem al pati i després fèiem la migdiada a l’ombra. Els vespres passats al balcó de casa, a la fresca, contemplant la riera i comptant els cotxes que passaven, uns els de color blanc i, els altres, els de color vermell. Ens hem fet grans i avui fas vuitanta anys. Sembla mentida, quan el primer de nosaltres va néixer en tenies cinquanta, i al cap de deu quan va néixer l’última, seixanta. I sempre has estat al nostre costat!
L’àvia és l’àvia, l’alegria que desprèn i la il·lusió que li fan les coses i les ganes de viure. Heu voltat per tot el món, seguiu viatjant, aprenent de tot el que feu, seguiu anant a banyar, al cine o a teatre, seguiu pujant i baixant la Riera saludant als uns i als altres... Al principi, la petita de tres germans i, més endavant, la Senyora Colomer Tomàs, amb un marit, dos fills i quatre néts que t’estimen per ser com ets.
Gràcies per ser la nostra àvia, gràcies pels ànims que ens dones en tot moment i que siguis molt feliç!
(Aquest escrit és fruït de diverses adaptacions fetes conjuntament amb la Marga!)
