Què puc dir-ne? Hi ha tantes coses que he viscut durant
aquest any que resulta complicat resumir-les. O no tant.
Molt possiblement ha estat l’any que més canvis he
experimentat. Quan miro enrere encara em costa de creure on era fa un any i on
sóc ara.
Ha estat l’any que he abandonat la ciutat que em va veure
néixer i créixer, que sempre he sentit tan meva i que mai hauria imaginat
marxar-ne.
Ha estat l’any que, arrel d’aquesta decisió, he pogut dir
adéu definitivament al centre que m’havia estat oprimint professionalment els
darrers gairebé deu anys. I que, gràcies a això, i a les persones que estan
confiant en mi, he recuperat la il·lusió per la meva feina i per somiar nous
projectes.
Ha estat l’any que he deixat el pis on m’havia estat més de
quatre anys, on tant hi vaig viure i on tant hi vaig aprendre. Sobre la vida,
sobre mi mateixa, sobre els meus límits... la diferència entre estar sola o
sentir-s’hi: mai m’hi vaig sentir.
Ha estat l’any que segurament més decisions he pres. Prescindint
de les pors. I les he preses precisament per ser on sóc ara. Vivint amb la persona
a qui ESTIMO. Per continuar creixent al seu costat, per continuar vivint la MÀGIA
que em va impregnar quan em vaig topar amb ell i poder construir un present i
un futur plens d’IL·LUSIONS.
Prescindint de les pors, deia. Perquè clar que n’hi ha. Pors
i nostàlgia. O us penseu que jo no us trobo a faltar? Doncs sí! Però segur que
aquest any que demà comença continuarem trobant temps per gaudir plegats, que
seixanta quilòmetres no aconseguiran distanciar-nos.
I res, que condueixi on condueixi el camí, m’alegro d’haver-lo
iniciat perquè ho he fet deixant-me guiar pels sentiments, que penso que és la
única manera de poder ser feliç.
Bon any nou!
