Paper en blanc. Pànic. No del paper sinó d’ intentar, per fi, desprendre’m d’aquest pes que fa dies que no em deixa en pau. Pànic que, ni d’aquesta manera, pugui aconseguir finalment que les llàgrimes em consolin. Pànic de tots aquests dies de dubte, de dolor. De no poder cridar que no puc més, que fa molt més mal això que qualsevol altra cosa. Vull cridar, vull plorar i no puc!!! Només aquest nus, aquest nus que m’ofega i que no sé d’on ve, que no sé d’on surt...
Tanco els ulls. Corro espigó enllà fins arribar al final i allà xisclo fins a quedar-me sense veu. Sento un breu alleujament abans d’obrir els ulls i adonar-me que només ha estat un altre somni. I el neguit no ha desaparegut tampoc amb aquestes paraules. Cal paciència.
