Per molts anys avi

I mira avi, precisament avui celebrem Sant Miquel a Lourdes. És curiós després de tants anys.

Quantes i quantes anècdotes i estones hi vam viure aquí quan els néts érem petits i els fills ens hi portaven per ser-hi tots plegats.

Ho recordem amb il·lusió i alegria perquè, per a nosaltres, sempre era com una aventura venir-hi: havent sopat -  i recordem que sempre ens fèieu agafar jaquetes o jerseis perquè, ja se sap, a Lourdes de vegades al vespre refresca - sempre quedava una estona per aixecar-nos i anar a jugar al parc, gronxar-nos als gronxadors, jugar a pica-paret i vés a saber quantes altres coses. I després baixar xino-xano per La Riera i qui sap si fins i tot encara fer-hi un últim gelat mentre anàvem a tocar ratlla.

I uns records porten a d’altres. Les tardes a Terracota, sempre amb les cadires davant fent petar la xerrada, de vegades hi havíem estat força colla. I les anades a la platja amb la Mobylette: fins a quatre hi havíem anat, sense casc ni res, i, si encara faltava algú, tu ens deixaves al Portinyol i tornaves al poble a fer un segon camí. Les incomptables passejades per les roques que, per a nosaltres eren màgiques.  I després cap a casa a tirar l’aigua a l’arròs mentre nosaltres encara fèiem algun bany més. També les sobretaules al pati de casa sense que faltés mai la broma de dir-nos que diguéssim a can Floris que ens canviessin l’ampolla de xampany que ens l’havien donat buida. I també aquella època de l’hortet: encarregant la paella i muntant aquella gran taula a l’aire lliure, recollir tomàquets i carbassons i tot el que hi havies plantat. Grans moments viscuts.

I moltes més coses, cadascú amb els seus records, per exemple les sortides a Breda per comprar ceràmica, sobretot amb el nét gran, que sempre en parla.

Però avui celebrem Sant Miquel i només volíem dir-te PER MOLTS ANYS i que puguem seguir gaudint de tants moments agradables tots junts.

Moltes gràcies per haver-nos regalat totes aquestes estones. T’estimem!

© Mònica Colomer, 2015

Em sento viva

Aquesta sensació estranya amb què t’has llevat avui... Aquesta mena de nus a l’estómac, que sembla que et vulgui avisar que avui tot canviarà... Aquesta sensació que sembla que vulgui que els nervis i les pors et paralitzin...

Però ja no! Sento, em sento viva i tinc ganes de fer les coses bé i això no hi ha res ni ningú que ho pugui canviar ja, sense tenir en compte, clar,  algun caprici macabre del destí.

© Mònica Colomer, 2015

Sobre les pors

... I et passes dos anys construint un món a mida. Un món on et sents confortable i forta. Un món pensat per no patir i perquè no et facin mal. Sense hipocresies, això no. Sent tu mateixa, sempre. Mirant de viure el màxim de moments feliços i intentant fer que els qui t’envolten també els visquin.

Un món però, en què ets conscient que hi manquen ingredients. No et permets pensar massa en les grans qüestions de la vida. No et permets deixar-te endur massa per sentiments concrets.

De sobte però, comences a sentir-te llesta per poder tornar a afrontar aquelles qüestions i et ve de gust fer-ho. I, com quelcom caigut del cel, es planta algú darrera la pantalla que et facilita tornar a reflexionar, a passejar per tots aquells pensaments que semblava que havies oblidat.

Sense adonar-te’n, li obres més les portes del teu interior que a moltes de les persones que et coneixen. I és una sensació que t’agrada. Que t’enganxa.

Poques setmanes després, decidiu treure la pantalla del mig. El cara a cara. Tot allò viscut des de la distància es converteix en real.

És una història que m’encanta. De sobte, han tornat a aparèixer les pors. Però ja no crec que em pugui tornar a tancar en el món que m’havia construït. Han canviat ja massa coses dins meu. El desenllaç, ja es veurà. I les pors, sigui com sigui, marxaran.

© Mònica Colomer, 2015

Diàleg

I tu, com ets?

Tal com em veus.

I què vols ser quan siguis gran?

Feliç.

No ho ets ja? És el que transmets.

La felicitat, la veig com un estat. I penso que només quan ja has viscut tot el que havies de viure pots fer balanç i dir si has tingut una vida feliç o no. Mentrestant, només podem valorar moments.

Doncs jo discrepo. No depèn d'haver-ho viscut. El balanç el pots fer aÉs més, allò que fa uns mesos, un any, o el temps que sigui, et donava aquesta sensació de felicitat, potser ara ja no te la dóna.

Però seria una visió parcial.

Parcial en base a què?

Contaminada per molts factors, poca perspectiva.

Potser morim demà, i allò que pensaves que era parcial, era el total.

Totalment d acord. El que crec que està clar que la lluita de cadascun de nosaltres durant tot el temps que vivim és arribar a "ser" feliços. I la màxima por, el patiment.

Però posant-te de "meta' ser feliç, vols dir que no et perds les coses petites que et fan feliç pel camí?

No, no, és que crec que a la felicitat s’hi arriba precisament amb aquestes petites coses.

Llavors ara mateix pots sentir-te feliç. Per tant, ja has arribat a aquest estat.

Per què dius que ara mateix puc sentir-me feliç? Que t’ho fa pensar??

Perquè m'ho has dit tu que s'hi arriba amb les petites coses, per tant dedueixo que gaudeixes de les petites coses. Més el que he llegit i el que hem parlat.

Més "petites" preocupacions, també. Però com que intentem ser sempre positius mirem que pesin mes els moments feliços.

Així hauria d ser. Perquè m'entenguis: La felicitat és una bola de neu que ja tens. La tens, ets feliç. Però intentes afegir-hi neu, petites coses, per fer la bola més gran, ser més feliç. Continues tenint la bola 'felicitat' però és diferent perquè és més gran. Però en essència és la mateixa bola. També passen coses que fan que la bola perdi neu, però la continues tenint. Només has de voler veure que la bola sempre hi és.

I tu que respondries ara mateix? Què vols ser quan seguis gran?

Continuar sent feliç. Continuar sent jo.

O sigui que a la pregunta si ets feliç o no... la resposta es SI!!

Sí, perquè em vull sentir així.

Si ets feliç perquè t’hi vols sentir, és més una voluntat que un estat, no? I ho trobo fantàstic, però no és el mateix.

Quan dic que sóc feliç perquè m’hi vull sentir em refereixo que no deixo que les merdes quotidianes em robin aquest estat.

Clar, és el que hem de fer. A més, sense voluntat no aconseguiríem res.

És la felicitat un estat en si mateix, o més aviat és el contrari d'estar trist? Oi que és més fàcil saber quan s’està trist?

Sí i no. Depèn de com s’entengui la felicitat: És més fàcil saber quan ens trobem malament que quan ens trobem bé, perquè representa que trobar-nos bé és l’estat normal, l’equilibri de l’organisme. Per a mi, la felicitat va mes enllà de trobar-me bé, va més enllà de l’absència de tristesa. Són moments d’una eufòria especial que quasi em posa els pèls de punta. No sé si m’explico...

Moments... Posem paraules diferents, però parlem del mateix.

Segurament

Avui he tingut un dia d merda, però això no fa que em senti menys feliç. La felicitat va molt més enllà... Vaig tenir una època molt fosca i en aquell moment no era feliç...

I suposo que vas fer tot el possible per sortir d’aquell estat i tirar endavant.

Estem fets d cicatrius! I q no són maques per recordar on érem i on som?

I tant! I per saber què hem de fer per no tornar allà on érem.

Lliçons d vida.

 

 

© Mònica Colomer, 2015