... I et passes dos anys
construint un món a mida. Un món on et sents confortable i forta. Un món pensat
per no patir i perquè no et facin mal. Sense hipocresies, això no. Sent tu
mateixa, sempre. Mirant de viure el màxim de moments feliços i intentant fer
que els qui t’envolten també els visquin.
Un món però, en què ets conscient
que hi manquen ingredients. No et permets pensar massa en les grans qüestions de
la vida. No et permets deixar-te endur massa per sentiments concrets.
De sobte però, comences a
sentir-te llesta per poder tornar a afrontar aquelles qüestions i et ve de gust
fer-ho. I, com quelcom caigut del cel, es planta algú darrera la pantalla que
et facilita tornar a reflexionar, a passejar per tots aquells pensaments que
semblava que havies oblidat.
Sense adonar-te’n, li obres més
les portes del teu interior que a moltes de les persones que et coneixen. I és
una sensació que t’agrada. Que t’enganxa.
Poques setmanes després, decidiu
treure la pantalla del mig. El cara a cara. Tot allò viscut des de la distància
es converteix en real.
És una història que m’encanta. De
sobte, han tornat a aparèixer les pors. Però ja no crec que em pugui tornar a
tancar en el món que m’havia construït. Han canviat ja massa coses dins meu. El
desenllaç, ja es veurà. I les pors, sigui com sigui, marxaran.
© Mònica Colomer, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada