Al tren. Decisió presa a última hora, tot i que feia dies que la idea em ballava pel cap. Finalment no serà una sortida tan introspectiva com havia projectat, però és un primer pas.
A la bossa, avui, a més de la
llibreta i el boli, hi ha la càmera de fotos. No en sé treure el profit que
voldria i per això en vull aprendre, àvida de noves aficions.
S’ha fet més tard del que
pensava. Sent com sóc, no he mirat horaris, he sortit de casa i prou. Espero,
tot i així, poder caminar per la sorra i les roques fins arriar al far de l’espigó
i retrobar-me i admirar la immensitat del mar. Observar l’horitzó i imaginar-me
que viatjo fins ell, sigui on sigui que em porti. Viure, encara que sigui tan sols
un instant, el somni – compartit
fugaçment – de ser a l’altra banda i descobrir altres
realitats.
Ara, mirant a través de la
finestra, el paisatge ja és magnífic: el nostre Maresme.
© Mònica Colomer, 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada