He fet coses les últimes setmanes de les que no em sento orgullosa. Però no em penso torturar més, és resultat d’una sèrie de fets previs que, progressivament, m’hi han conduït.
Admeto que m’he deixat endur en determinats moments i, no només ho admeto, sinó que confesso que n’era conscient i que en sentia la necessitat. Una necessitat proclamada de fa setmanes també. Aquesta situació hi hem arribat, doncs, plegats. I no em penso sentir més culpable que tu. Fa temps que et demano que et posis al meu lloc i no n’ets capaç, fa temps que estic demanant auxili i no arriba. Fa temps que sento que no m’entens. I encara no he pogut plorar i encara no he pogut cridar fins quedar-me sense veu.
I ara no en tinc de veu, o més ben dit, no tinc paraules, no em surten. Necessito ser capaç de pair abans les que tu m’has dirigit, que no són poques i que no puc col·locar.
Em sembla que ja sé què em demanes, em sembla que és precisament allò que fa gairebé sis anys et vaig dir que seria l’únic que no podria donar-te; no estic disposada a renunciar a la meva vida, a la meva manera d’entendre-la. I mai m’he amagat de com sóc, sempre m’he mostrat igual. I és que per a mi la vida ha de tenir moments de tot, no tot ha de ser blanc o negre, simplement s’ha de viure de manera coherent i jo sempre ho he estat.
Responsabilitat? Potser no sempre en sóc de responsable però si en allò més important. Potser més aviat el que em manca és coratge i contra això és molt més difícil lluitar-hi i jo necessito temps, no pressió.
No obstant, no em costa tornar a demanar perdó pel que t’hagi fet sentir malament. Sé reconèixer els meus errors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada