Porto una bona estona escoltant música, esperant, d’alguna manera, trobar respostes. Sovint penso que ja està tot escrit, per tant, en un moment baix hauríem de ser capaços de veure’ns reflectits en allò que algú altre ha escrit abans; pot ser una bona manera de passar millor el tràngol.
Però ara mateix no hi ha cap cançó que m'arribi prou endins. A totes els falta alguna cosa. Necessitaria la cançó més trista del món.
He passat una setmana estranya, molts retrets. Me n’han fet i n’he fet, a d’altres i a mi mateixa. Sort que a part de la música he trobat gent que m’escoltés.
Ai! Els amics, com sempre! Els bons amics, aquells que saps que sempre hi han estat i també aquells que han aparegut fa poc però que sents que t’entenen i que no t’han deixat sola en això. Gràcies a ells, doncs, per posar-me les coses més fàcils, fer-me sentir acompanyada i donar-me força per a trobar el camí per a continuar endavant. I gràcies també per les abraçades, les necessitava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada