El conte de la nena petita

Hi havia una vegada una nena petita que vivia en el cos d’una adulta forta, segura, optimista i alegra. S’hi sentia protegida. Però quan hi havia tempesta i començava a ploure, a la nena li agafava por. Necessitava que l’abracessin i li xiuxiuegessin a cau d’orella que tot aniria bé.

Ella encara s’ho creia i la reconfortava.

I és que les paraules tenen el valor que volem donar-los.

© Mònica Colomer, 2016

 

El puzle de la vida.

Mirar de construir la nostra vida és ben bé com intentar encaixar les peces d’un puzle sense tenir-ne la imatge de mostra.

Tens totes les peces davant. Planifiques com col·locar-les. Acostumes a començar pels marges que comporten menys dificultats i agafes confiança, estabilitat. Costats rectes i cantonades que encaixen perfectament.

Després, però, és el torn del centre, del contingut de què volem que consti la nostra vida, de com volem viure-la.

Totes les peces són allà i les vas col·locant. Però, com per art de màgia, veus noves possibilitats. Fas i desfàs. Peces que pensaves que havien encaixat, de sobte queden com en un atzucac. Les has de desmuntar, observar-les des d’una altra perspectiva i tornar a planificar què fer-ne. Esperant, aquesta vegada, aconseguir que quedi ben muntat.

Que torni a sortir el sol

Felicitat desbordant. Dolça intimitat. Mirades que t’acaricien. Carícies que et fan l’amor. Paraules que t’abracen i abraçades que semblen dir-ho tot. Tot encaixa. Tot és perfecte. Tot transcorre a l’hora. Primer una cosa, després una altra. Sense necessitat de pensar. Tot flueix. Fluïm. Fàcil. Divertit. Apassionant. Fantàstic.

Un comentari desafortunat en un mal moment. Plaf!

Les mans al cap. Posat seriós. Gravetat a la veu. Ja no es busquen les mirades. Petons tímids, somriures maquillats quan els ulls es troben. Copets joganers per trencar un gel massa fred. Carícies que esgarrapen. No hi ha abraçades. Només aquesta calma tensa dels núvols tempestuosos que han cobert la màgia i volen descarregar en forma de llàgrimes.

© Mònica Colomer, 2016

Records latents

Primera consulta amb el Dr. Prats, ara fa vora d’un any.

- Bon dia Mònica. Com estàs? No ens coneixíem però ja en tenia ganes. M’han parlat molt de tu i del teu cas a les sessions clíniques.

Després, les típiques preguntes per a la història clínica. Tot tranquil, afable i, fins i tot, còmode. De sobte però, després de la meva resposta negativa a la pregunta de si tenia fills, la GRAN PREGUNTA: I vols ser mare?

Vaig estar segura que darrera d’aquella pregunta tot canviaria. L’espai i el temps van quedar congelats en aquell instant, que va semblar una eternitat. Tot i que mirant de ser objectiva, crec que la resposta va ser immediata: SÍ!

És possible que no sempre ho hagués tingut clar, però en aquell moment...

Ni una llàgrima, ment totalment freda. Escoltar atentament les explicacions del doctor. I això sí, el pensament que una de les pitjors coses que li pot passar a una dona és el fet que li sigui negada la possibilitat de decidir si vol viure l’experiència de la maternitat.

Encara queda un temps per saber com evolucionarà tot...

©Mònica Colomer, 2016

Buscar l'equilibri

Aquest equilibri tan necessari en qualsevol relació...

Això de donar i donar-se però sense excedir-se...

Això de voler compartir però sense voler absorbir...

Això de voler que sàpiga què desitges però no voler demanar....

Això de voler-te apropar però tenir por de fer-lo fugir...

I també:

Això d’estar rebent a cada moment però no voler deixar que et desbordi ni acostumar-t’hi...

Això de no voler apartar-te de ningú però tenir por de fer mal...

Avui hi som. Demà podem no ser-hi.

Això: buscar l’equilibri per seguir-hi sent.

© Mònica Colomer, 2016