Per molts anys, àvia

Mirar-te, àvia, és quedar-se embadalit. Mirar-te és veure, a través teu, tot el camí que portes recorregut; és veure tota una vida d’obstacles superats; és veure, i gairebé poder tocar, l’optimisme que transmets, la sensació que res no et pot aturar, ni a tu ni als qui t’envoltem. Mirar-te, àvia, és veure tot allò que has construït, que heu construït amb l’avi. Mirar-te, és adonar-se que el que fa GRAN una persona no són els anys que té sinó l’experiència i la fortalesa que demostra a cada moment, a cada pas, a cada plat que prepara – sempre extraordinari –, a cada història que explica. I sí, has fet vuitanta anys, però quants en té el teu esperit?

Ja de petita et vas haver d’encarregar de tot. Eres l’única dona, la petita de tres germans. Vas portar el pes de casa i netejaves la fusteria del pare, cada dia, de dalt a baix. I un bon dia el vas conèixer, vas conèixer l’avi i de seguida us vau casar. Hi va haver la Pensió Costa Brava i, més endavant, Terracota, la botiga de ceràmica. I així va ser que vau anar construint la família, la vostra família. Sí, la Senyora Colomer, amb un marit, dos fills i quatre néts. I tu al capdavant, sempre de bon humor!

De petits anàvem cinc amb la mobilette, sense casco i tu duies aquell turbant tan autèntic. Anàvem a la platja i ens hi passàvem hores i hores. Dinàvem al pati i després fèiem la migdiada a l’ombra. Els vespres passats al balcó de casa, a la fresca, contemplant la riera i comptant els cotxes que passaven, uns els de color blanc i, els altres, els de color vermell. Ens hem fet grans i avui fas vuitanta anys. Sembla mentida, quan el primer de nosaltres va néixer en tenies cinquanta, i al cap de deu quan va néixer l’última, seixanta. I sempre has estat al nostre costat!

L’àvia és l’àvia, l’alegria que desprèn i la il·lusió que li fan les coses i les ganes de viure. Heu voltat per tot el món, seguiu viatjant, aprenent de tot el que feu, seguiu anant a banyar, al cine o a teatre, seguiu pujant i baixant la Riera saludant als uns i als altres... Al principi, la petita de tres germans i, més endavant, la Senyora Colomer Tomàs, amb un marit, dos fills i quatre néts que t’estimen per ser com ets.

Gràcies per ser la nostra àvia, gràcies pels ànims que ens dones en tot moment i que siguis molt feliç!

(Aquest escrit és fruït de diverses adaptacions fetes conjuntament amb la Marga!)

Ets més fort del que penses

Escolta, ja ho saps tu que ets més fort del que penses? Ja ho saps que fins ara res no t’ha derrotat? Doncs per què hauria de ser diferent aquesta vegada?

Ningú et va dir mai que tot seria fàcil, ningú et va dir que no trobaries obstacles per arribar allà on volguessis, però encara cap obstacle ha fet que t’aturessis i renunciessis als teus somnis. Perdó, com dius, que quins somnis? Els teus, sí, els teus!

Has demostrat una vegada i una altra que et mantens ferm al teu camí, al camí que has escollit que sigui la teva vida i no pots dir que et vagi malament. I és clar que hi ha moments difícils, però són aquests moments els que fan que la resta tingui sentit. No vulguis que et regalin res, segueix lluitant! I pensa que, naturalment, hauràs de renunciar a moltes coses, però has de saber valorar, com has fet fins ara, què és el que val la pena.

Quantes coses no has aconseguit del que t’has proposat fins ara? Em sembla que no n’hi ha realment cap d’important. Per tant, tingues clar que ets més fort del que penses!

Al món real només hi ha veritats

I quantes veritats hi ha al món? Cadascú té les seves pròpies veritats, les seves pròpies creences, el seu JO únic i impenetrable. Ningú no podrà mai accedir a la veritat d’altri. Ningú, menys un mateix – si és que un mateix n’és capaç – no podrà arribar a conèixer mai un altre ésser, per proper que li sigui: no sabrà mai quines són realment les seves fites, les seves necessitats.

Quina hora és?

Fa anys vaig deixar de creure en els contes de fades. No són més que això: contes. Històries que els succeeixen a protagonistes de mons fantàstics, irreals. La vida, la realitat, està feta d’una altra manera, d’una altra matèria. No hi ha varetes màgiques que converteixin quatre draps en elegants vestits; carbasses en carrosses ni ratolins en cavalls ni xofers.

I si per un moment t’ho creus, si per un moment creus en la màgia, segur que no perdràs cap sabata que et faci casar amb el príncep. A les dotze, tot haurà acabat. Quina hora és?

"Frankenstein educador"

Després de la lectura del llibre, la sensació que més m’ha impregnat és la de la utopia. No en el possible sentit negatiu del terme, que podria representar que no crec en els valors sobre els quals tracta. Més aviat, la utopia que comporta impotència. Aquella impotència que t’envaeix quan t’adones que hi ha un munt d’idees i valors que es podria mirar de transmetre a la comunitat educativa però que estàs convençut que no es troba preparada per rebre. La bellesa de què està impregnada l’obra de Meirieu és absoluta. Precisament això és el que em condueix cap aquesta sensació d’utopia.

“El par infernal de la fabricación/abandono le será fatal. Apenas terminado el muro, antes de secarse la arcilla, ya se han quitado brutalmente los puntales. La única alternativa posible al hundimiento es entonces, la violencia, porqué sólo por la violencia se puede, cuando no se tiene espacio ni referencias, mantenerse todavía en pie; permite proyectarse hacia un futuro, existir al menos a ojos de aquél a quien se agrede”.[1]

No és això el mateix que ens trobem a la nostra vida? A les nostres aules? No podem abandonar a un infant a la seva sort, necessita sempre guies. Primer, la guia dels seus pares que li donaran les primeres pautes educatives i socialitzadores, que l’acompanyaran a experimentar les seves primeres aventures. Després a l’escola, on seguirà socialitzant-se i, on a més, se li oferiran uns coneixements. Si això no fos així, si fallessin aquests dos puntals, què passaria amb aquests infants? Una persona que no coneix el seu entorn, que ningú li ha explicat com s’hi ha de moure, qui, a més, no ha rebut atencions des de petit, el més probable és que sigui cada vegada més rebutjat per tothom. I qui només rep rebuig, no podrà saber donar amor. Només sabrà pagar als altres amb la mateixa moneda i només a través de la violència podrà obtenir l’atenció dels altres, el seu reconeixement, i aquest seguirà sent el seu camí.

Les anteriors idees les podem connectar fàcilment amb les expectatives. Els educadors hem de mirar de no tenir mai prejudicis respecte als nostres educands. Hem de mirar de tenir sempre les mateixes expectatives cap a tots ells. I això ha de ser així. Però, quan és així? Tots sabem que les expectatives que tinguem sobre les persones que tenim davant poden determinar les seves expectatives respecte d’elles mateixes i, així, el seu autoconcepte, les seves actuacions i els seus èxits o fracassos. Penso que massa sovint ho perdem de vista. Penso que massa sovint actuem de forma oposada: posem etiquetes que serà difícil que més endavant traguem i això farà que no puguem donar les eines necessàries per fomentar les habilitats dels educands. D’aquesta manera doncs, serà difícil que puguem actuar com a mediadors de coneixement. Serà difícil que puguem trencar la barrera, segons la comparació de Meirieu (1998), entre ser educadors com a mediadors de coneixement i educadors com a fabricants. No podem pretendre fabricar subjectes. Els subjectes s’han de construir ells mateixos amb les nostres mediacions. I aquesta és una responsabilitat que tenim com a educadors.

Parlant de responsabilitat, hem de tenir present que els professionals de l’educació no som els únics responsables de l’educació dels educands. Com explicava unes línies més amunt, per a mi, opinió que imagino que comparteixo amb totes les persones que ens dediquem d’una manera o altra a l’educació, l’educació comença a la família. Però penso que és molt important no confondre’s. Pot resultar fàcil caure en l’error de pensar que totes les persones que envolten un subjecte en són, d’alguna manera, educadors. No hi estic d’acord: l’entorn social del subjecte, com ens indica el concepte “social”, el que en potencia és la seva socialització. Queda clar que la socialització és un aspecte cabdal a la formació d’un subjecte, és una de les eines més fortes que podrà utilitzar per construir el seu món i a ell mateix. Però socialitzar no és educar en sentit estricte. Segons el meu punt de vista educar requereix intencionalitat educativa. I aquesta intencionalitat educativa és la que requereix responsabilitat.

I quina és aquesta responsabilitat que tenim com a educadors? Educar vol dir posar a les mans de qui eduquem tot allò que els faci falta per esdevenir individus lliures, a saber trobar el camí que volen seguir. “(...) Con tal que los caminos no estén ya trazados, sino que quepa interrogarse, cuanto más mejor, sobre la dirección a tomar... “por favor, preguntó Alicia; ¿hacia dónde he de ir? Y va el gato y contesta: Esto depende de adónde quieras ir” (Carroll, 1865). Educar és posar a l’abast dels educands els mecanismes que necessiten per saber-se fer preguntes, saber què volen saber, saber cap a on volen anar. I per això els hem de proporcionar un espai de seguretat per poder experimentar. Un espai que els permeti posar a prova els seus interessos sense ser jutjats. Però també vol dir apropar-los a la vida i, per tant, tampoc podem permetre proporcionar-los massa seguretat. Han de saber quina és la realitat que els esperarà quan ja s’hagin construït! “El papel de la escuela no consiste en abolir, dentro de las paredes de la clase, “el caos de la vida” y sustituirlo provisionalmente por un “cosmos de la cultura escolar” que, a su vez, sea abolido cuando se vuelva a “la vida”... La cuestión está en transformar el “caos” en “cosmos”, en trabajar para ordenar el desorden en la escuela con objeto de comprenderlo y poder controlarlo fuera de la escuela”.

Educar, al cap i a la fi, vol dir tenir en compte que no hi ha dos subjectes iguals, que no hi ha dues persones que tinguin les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds, els mateixos ritmes. I és per això que, com a educadors, no podem fer ús d’un sol mètode. Hem de saber adaptar-nos a cadascun dels individus que tenim davant. I això com es fa? És complicat i de nou topem amb una utopia. En una aula amb trenta nens, tal com està constituïda avui l’educació, és gairebé impossible donar resposta individualitzada a tots els nostres alumnes. Si bé és cert que a l’hora de programar, podrem pensar activitats que es puguin dur a terme de manera diferent a com és habitual, també ho és que, als nostres dies, pensar en una pedagogia que deixi que cada educand ocupi el lloc que li seria òptim és pràcticament impossible.

[1] Meirieu, P. (1998). Frankenstein educador. Barcelona: Laertes.