Després de la lectura del llibre, la sensació que més m’ha impregnat és la de la utopia. No en el possible sentit negatiu del terme, que podria representar que no crec en els valors sobre els quals tracta. Més aviat, la utopia que comporta impotència. Aquella impotència que t’envaeix quan t’adones que hi ha un munt d’idees i valors que es podria mirar de transmetre a la comunitat educativa però que estàs convençut que no es troba preparada per rebre. La bellesa de què està impregnada l’obra de Meirieu és absoluta. Precisament això és el que em condueix cap aquesta sensació d’utopia.
“El par infernal de la fabricación/abandono le será fatal. Apenas terminado el muro, antes de secarse la arcilla, ya se han quitado brutalmente los puntales. La única alternativa posible al hundimiento es entonces, la violencia, porqué sólo por la violencia se puede, cuando no se tiene espacio ni referencias, mantenerse todavía en pie; permite proyectarse hacia un futuro, existir al menos a ojos de aquél a quien se agrede”.[1]
No és això el mateix que ens trobem a la nostra vida? A les nostres aules? No podem abandonar a un infant a la seva sort, necessita sempre guies. Primer, la guia dels seus pares que li donaran les primeres pautes educatives i socialitzadores, que l’acompanyaran a experimentar les seves primeres aventures. Després a l’escola, on seguirà socialitzant-se i, on a més, se li oferiran uns coneixements. Si això no fos així, si fallessin aquests dos puntals, què passaria amb aquests infants? Una persona que no coneix el seu entorn, que ningú li ha explicat com s’hi ha de moure, qui, a més, no ha rebut atencions des de petit, el més probable és que sigui cada vegada més rebutjat per tothom. I qui només rep rebuig, no podrà saber donar amor. Només sabrà pagar als altres amb la mateixa moneda i només a través de la violència podrà obtenir l’atenció dels altres, el seu reconeixement, i aquest seguirà sent el seu camí.
Les anteriors idees les podem connectar fàcilment amb les expectatives. Els educadors hem de mirar de no tenir mai prejudicis respecte als nostres educands. Hem de mirar de tenir sempre les mateixes expectatives cap a tots ells. I això ha de ser així. Però, quan és així? Tots sabem que les expectatives que tinguem sobre les persones que tenim davant poden determinar les seves expectatives respecte d’elles mateixes i, així, el seu autoconcepte, les seves actuacions i els seus èxits o fracassos. Penso que massa sovint ho perdem de vista. Penso que massa sovint actuem de forma oposada: posem etiquetes que serà difícil que més endavant traguem i això farà que no puguem donar les eines necessàries per fomentar les habilitats dels educands. D’aquesta manera doncs, serà difícil que puguem actuar com a mediadors de coneixement. Serà difícil que puguem trencar la barrera, segons la comparació de Meirieu (1998), entre ser educadors com a mediadors de coneixement i educadors com a fabricants. No podem pretendre fabricar subjectes. Els subjectes s’han de construir ells mateixos amb les nostres mediacions. I aquesta és una responsabilitat que tenim com a educadors.
Parlant de responsabilitat, hem de tenir present que els professionals de l’educació no som els únics responsables de l’educació dels educands. Com explicava unes línies més amunt, per a mi, opinió que imagino que comparteixo amb totes les persones que ens dediquem d’una manera o altra a l’educació, l’educació comença a la família. Però penso que és molt important no confondre’s. Pot resultar fàcil caure en l’error de pensar que totes les persones que envolten un subjecte en són, d’alguna manera, educadors. No hi estic d’acord: l’entorn social del subjecte, com ens indica el concepte “social”, el que en potencia és la seva socialització. Queda clar que la socialització és un aspecte cabdal a la formació d’un subjecte, és una de les eines més fortes que podrà utilitzar per construir el seu món i a ell mateix. Però socialitzar no és educar en sentit estricte. Segons el meu punt de vista educar requereix intencionalitat educativa. I aquesta intencionalitat educativa és la que requereix responsabilitat.
I quina és aquesta responsabilitat que tenim com a educadors? Educar vol dir posar a les mans de qui eduquem tot allò que els faci falta per esdevenir individus lliures, a saber trobar el camí que volen seguir. “(...) Con tal que los caminos no estén ya trazados, sino que quepa interrogarse, cuanto más mejor, sobre la dirección a tomar... “por favor, preguntó Alicia; ¿hacia dónde he de ir? Y va el gato y contesta: Esto depende de adónde quieras ir” (Carroll, 1865). Educar és posar a l’abast dels educands els mecanismes que necessiten per saber-se fer preguntes, saber què volen saber, saber cap a on volen anar. I per això els hem de proporcionar un espai de seguretat per poder experimentar. Un espai que els permeti posar a prova els seus interessos sense ser jutjats. Però també vol dir apropar-los a la vida i, per tant, tampoc podem permetre proporcionar-los massa seguretat. Han de saber quina és la realitat que els esperarà quan ja s’hagin construït! “El papel de la escuela no consiste en abolir, dentro de las paredes de la clase, “el caos de la vida” y sustituirlo provisionalmente por un “cosmos de la cultura escolar” que, a su vez, sea abolido cuando se vuelva a “la vida”... La cuestión está en transformar el “caos” en “cosmos”, en trabajar para ordenar el desorden en la escuela con objeto de comprenderlo y poder controlarlo fuera de la escuela”.
“El par infernal de la fabricación/abandono le será fatal. Apenas terminado el muro, antes de secarse la arcilla, ya se han quitado brutalmente los puntales. La única alternativa posible al hundimiento es entonces, la violencia, porqué sólo por la violencia se puede, cuando no se tiene espacio ni referencias, mantenerse todavía en pie; permite proyectarse hacia un futuro, existir al menos a ojos de aquél a quien se agrede”.[1]
No és això el mateix que ens trobem a la nostra vida? A les nostres aules? No podem abandonar a un infant a la seva sort, necessita sempre guies. Primer, la guia dels seus pares que li donaran les primeres pautes educatives i socialitzadores, que l’acompanyaran a experimentar les seves primeres aventures. Després a l’escola, on seguirà socialitzant-se i, on a més, se li oferiran uns coneixements. Si això no fos així, si fallessin aquests dos puntals, què passaria amb aquests infants? Una persona que no coneix el seu entorn, que ningú li ha explicat com s’hi ha de moure, qui, a més, no ha rebut atencions des de petit, el més probable és que sigui cada vegada més rebutjat per tothom. I qui només rep rebuig, no podrà saber donar amor. Només sabrà pagar als altres amb la mateixa moneda i només a través de la violència podrà obtenir l’atenció dels altres, el seu reconeixement, i aquest seguirà sent el seu camí.
Les anteriors idees les podem connectar fàcilment amb les expectatives. Els educadors hem de mirar de no tenir mai prejudicis respecte als nostres educands. Hem de mirar de tenir sempre les mateixes expectatives cap a tots ells. I això ha de ser així. Però, quan és així? Tots sabem que les expectatives que tinguem sobre les persones que tenim davant poden determinar les seves expectatives respecte d’elles mateixes i, així, el seu autoconcepte, les seves actuacions i els seus èxits o fracassos. Penso que massa sovint ho perdem de vista. Penso que massa sovint actuem de forma oposada: posem etiquetes que serà difícil que més endavant traguem i això farà que no puguem donar les eines necessàries per fomentar les habilitats dels educands. D’aquesta manera doncs, serà difícil que puguem actuar com a mediadors de coneixement. Serà difícil que puguem trencar la barrera, segons la comparació de Meirieu (1998), entre ser educadors com a mediadors de coneixement i educadors com a fabricants. No podem pretendre fabricar subjectes. Els subjectes s’han de construir ells mateixos amb les nostres mediacions. I aquesta és una responsabilitat que tenim com a educadors.
Parlant de responsabilitat, hem de tenir present que els professionals de l’educació no som els únics responsables de l’educació dels educands. Com explicava unes línies més amunt, per a mi, opinió que imagino que comparteixo amb totes les persones que ens dediquem d’una manera o altra a l’educació, l’educació comença a la família. Però penso que és molt important no confondre’s. Pot resultar fàcil caure en l’error de pensar que totes les persones que envolten un subjecte en són, d’alguna manera, educadors. No hi estic d’acord: l’entorn social del subjecte, com ens indica el concepte “social”, el que en potencia és la seva socialització. Queda clar que la socialització és un aspecte cabdal a la formació d’un subjecte, és una de les eines més fortes que podrà utilitzar per construir el seu món i a ell mateix. Però socialitzar no és educar en sentit estricte. Segons el meu punt de vista educar requereix intencionalitat educativa. I aquesta intencionalitat educativa és la que requereix responsabilitat.
I quina és aquesta responsabilitat que tenim com a educadors? Educar vol dir posar a les mans de qui eduquem tot allò que els faci falta per esdevenir individus lliures, a saber trobar el camí que volen seguir. “(...) Con tal que los caminos no estén ya trazados, sino que quepa interrogarse, cuanto más mejor, sobre la dirección a tomar... “por favor, preguntó Alicia; ¿hacia dónde he de ir? Y va el gato y contesta: Esto depende de adónde quieras ir” (Carroll, 1865). Educar és posar a l’abast dels educands els mecanismes que necessiten per saber-se fer preguntes, saber què volen saber, saber cap a on volen anar. I per això els hem de proporcionar un espai de seguretat per poder experimentar. Un espai que els permeti posar a prova els seus interessos sense ser jutjats. Però també vol dir apropar-los a la vida i, per tant, tampoc podem permetre proporcionar-los massa seguretat. Han de saber quina és la realitat que els esperarà quan ja s’hagin construït! “El papel de la escuela no consiste en abolir, dentro de las paredes de la clase, “el caos de la vida” y sustituirlo provisionalmente por un “cosmos de la cultura escolar” que, a su vez, sea abolido cuando se vuelva a “la vida”... La cuestión está en transformar el “caos” en “cosmos”, en trabajar para ordenar el desorden en la escuela con objeto de comprenderlo y poder controlarlo fuera de la escuela”.
Educar, al cap i a la fi, vol dir tenir en compte que no hi ha dos subjectes iguals, que no hi ha dues persones que tinguin les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds, els mateixos ritmes. I és per això que, com a educadors, no podem fer ús d’un sol mètode. Hem de saber adaptar-nos a cadascun dels individus que tenim davant. I això com es fa? És complicat i de nou topem amb una utopia. En una aula amb trenta nens, tal com està constituïda avui l’educació, és gairebé impossible donar resposta individualitzada a tots els nostres alumnes. Si bé és cert que a l’hora de programar, podrem pensar activitats que es puguin dur a terme de manera diferent a com és habitual, també ho és que, als nostres dies, pensar en una pedagogia que deixi que cada educand ocupi el lloc que li seria òptim és pràcticament impossible.
4 comentaris:
No hi estic d'acord. L'adult que s'adapta als nens o als adolescents s'infantilitza i ja no pot ensenyar res. El repte és el contrari. El llistó és el de l'adult. Aconseguir que els estudiants superin aquest llistó. I no rebaixar-lo. Una persona madura és incapaç d'adaptar-se a una d'immadura si no és a costa de sacrificar la seva maduresa i de tornar-se pueril. Esforç rigorós. ordre, netedat, paciència, que és la més descartada de les virtuts. Amén. I perdona, Mònica
Mònica, tens davant teu, una nova alumna de la UOC!! ja t'aniré explicant q tal em va!! i ja et demanaré consell q avegades no m'aclaro!!
molts petons maca, espero q tot et vagi molt bé!!
Quan tornaràs a escriure?
Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Placa de Vídeo, I hope you enjoy. The address is http://placa-de-video.blogspot.com. A hug.
Publica un comentari a l'entrada