Que torni a sortir el sol

Felicitat desbordant. Dolça intimitat. Mirades que t’acaricien. Carícies que et fan l’amor. Paraules que t’abracen i abraçades que semblen dir-ho tot. Tot encaixa. Tot és perfecte. Tot transcorre a l’hora. Primer una cosa, després una altra. Sense necessitat de pensar. Tot flueix. Fluïm. Fàcil. Divertit. Apassionant. Fantàstic.

Un comentari desafortunat en un mal moment. Plaf!

Les mans al cap. Posat seriós. Gravetat a la veu. Ja no es busquen les mirades. Petons tímids, somriures maquillats quan els ulls es troben. Copets joganers per trencar un gel massa fred. Carícies que esgarrapen. No hi ha abraçades. Només aquesta calma tensa dels núvols tempestuosos que han cobert la màgia i volen descarregar en forma de llàgrimes.

© Mònica Colomer, 2016

Records latents

Primera consulta amb el Dr. Prats, ara fa vora d’un any.

- Bon dia Mònica. Com estàs? No ens coneixíem però ja en tenia ganes. M’han parlat molt de tu i del teu cas a les sessions clíniques.

Després, les típiques preguntes per a la història clínica. Tot tranquil, afable i, fins i tot, còmode. De sobte però, després de la meva resposta negativa a la pregunta de si tenia fills, la GRAN PREGUNTA: I vols ser mare?

Vaig estar segura que darrera d’aquella pregunta tot canviaria. L’espai i el temps van quedar congelats en aquell instant, que va semblar una eternitat. Tot i que mirant de ser objectiva, crec que la resposta va ser immediata: SÍ!

És possible que no sempre ho hagués tingut clar, però en aquell moment...

Ni una llàgrima, ment totalment freda. Escoltar atentament les explicacions del doctor. I això sí, el pensament que una de les pitjors coses que li pot passar a una dona és el fet que li sigui negada la possibilitat de decidir si vol viure l’experiència de la maternitat.

Encara queda un temps per saber com evolucionarà tot...

©Mònica Colomer, 2016

Buscar l'equilibri

Aquest equilibri tan necessari en qualsevol relació...

Això de donar i donar-se però sense excedir-se...

Això de voler compartir però sense voler absorbir...

Això de voler que sàpiga què desitges però no voler demanar....

Això de voler-te apropar però tenir por de fer-lo fugir...

I també:

Això d’estar rebent a cada moment però no voler deixar que et desbordi ni acostumar-t’hi...

Això de no voler apartar-te de ningú però tenir por de fer mal...

Avui hi som. Demà podem no ser-hi.

Això: buscar l’equilibri per seguir-hi sent.

© Mònica Colomer, 2016

 

Quantes vides he viscut?

Rellegeixes vells escrits... observes fotos de fa un temps, no massa... i et vénen mil imatges més a la ment. No cal que siguin capturades en una càmera, les imatges, per retenir-les a la memòria.

Una imatge et porta a una altra i un record a un altre record... i, de sobte, pràcticament no reconeixes la persona que eres fa uns mesos ni la vida que portaves per ser feliç, tot i sentir-t’hi en molts moments.
No sóc de penedir-me d’actes del passat però sí que, visualitzant aquestes imatges mentals, sento certa vergonya d’alguna situació concreta.

I, qui sóc ara? Sóc jo.

Jo, en un altre escenari...
Jo, amb un altre guió, que teixeixo cada dia amb màxima naturalitat perquè continuo sent jo.  
Jo, en una altra trama... en una altra etapa... en... una altra vida?

Una vida que no és escrita encara, que s’anirà escrivint a mesura que anem afrontant les seves proves. Proves que desitges superar perquè és la vida que vols viure.

Quantes vides tenim i, quantes n’he viscut ja?


© Mònica Colomer, 2016
 

Tu i jo

 

 

Tu.

Jo.

Nosaltres.

Aquest és el present.

El present és el que importa.

 

El passat?

El passat ja ha passat.

L'única importància que continua tenint és que ens ha fet com som i ens ha conduït aquí.

Som fet de cicatrius.

Les cicatrius són ferides guarides que només ens recorden d’on venim.

El futur?

El futur és incert.

El teu, el meu, el nostre... el de tot ésser.

Sobre el futur només podem decidir què volem i què no.

Jo sé què vull.

I, sobretot, sé què no vull.

No vull una vida on no hi siguis.

 

 

© Mònica Colomer, 2016