Aquests moments meus

Suposo que tots tenim aquells moments que ens fan sentir bé amb nosaltres mateixos. Des de fa uns mesos, jo he trobat aquests moments en el fet d’anar a córrer.

Em costa descriure què sento durant aquestes estones. No és únicament una qüestió física, de fet, no considero que estigui gens en forma. Evidentment, però,  hi té relació: fumo, m’agrada prendre alguna canyeta entre setmana quan surto de  treballar i, també, fer copes els caps de setmana. I clar, tot això s’ha de cremar d’alguna manera, s’ha d’eliminar o intentar neutralitzar del cos, si no, malament!

Tot i així, tampoc això és el més important. Aquestes estones m’aporten més un equilibri mental que físic. La capacitat d’esforç, de ser capaç de dir “va, una volta més!” o “cinc minuts més” quan penso que ja no puc aguantar; la capacitat de deixar la ment en blanc i no pensar en res que no sigui posar una cama davant de l’altra intentant mantenir un ritme determinat quan necessito desconnectar de qualsevol cosa; i, al contrari, la possibilitat de concentrar-me en algun tema concret que necessita ser atès i que, d’altra manera, no trobo el moment per donar-li l’atenció que requereix. I sempre acompanyada de música, perquè, i això també és important, és una activitat que sempre faig sola. En el passat ja vaig tenir èpoques en què m’hagués vingut de gust iniciar aquest hàbit, però no el vaig mantenir mai per culpa de la mandra d’anar-hi sola. Ara ja no m’importa, ho considero un altre aspecte positiu que m’ha ajudat a aprendre i entendre que moltes de les coses que volem fer no necessitem ningú per fer-les.

I, finalment, hi ha l’alliberació d’endorfines, clar, aquestes substàncies que, per si mateixes ja ens aporten sensació de benestar i de breu felicitat.