El moment esperat

Per fi el moment esperat. Després de tants i tants dies de silenci per fi puc retrobar-me amb aquest espai. La veritat és que l’he enyorat. L’agradable rutina d’aquestes estones dedicades a mi mateixa. No és que no en tingui d’altres, d’estones, però probablement el fet d’haver d’ordenar les meves idees per poder-les transmetre provoca que miri més el meu interior, que hi entri amb més força.

Vull que després de tot aquest temps aquest espai desperti, l’he tingut adormit durant aquestes setmanes per diversos motius. Els primers dies d’abandonament van ser una bogeria: mil tràmits, mil gestions, hores i hores de reflexions per acabar prenent una decisió que semblava inevitable. I veritablement ho va ser. Hauré de tornar al principi del camí, però no em fa por, i tampoc vergonya. Certament vaig sentir una tristesa tremenda, tot l’últim any lluitant per arribar a aquell moment i, finalment, el buit. Vaig sentir també cert vertigen però, alhora, una força ha seguit creixent dins meu i em diu que no em rendeixi, que no em rendeixi mai i segueixi lluitant pels meus objectius, pels meus somnis.

Després el viatge. Fantàstic. Un altre món. Un món que els propers dies miraré de descriure-us tal com l’he viscut, tal com l’hem viscut.

I després el retorn. Amb totes les seves conseqüències. I és que ja se sap, si perds els primers deu dies de classe, després toca anar de cul. Però tant és. Em sobra energia!