Sí, ho reconec. De vegades em deixo endur i faig coses estúpides. Bé, segur que no sóc només jo qui fa aquestes coses, però confesso que jo les faig.
De vegades, com és ara, m’adono que he de començar una nova etapa. Si hagués de descriure la sensació que tinc actualment és possible que la millor manera fos admetent que ara mateix no n’estic vivint cap. Visc com esperant que succeeixi quelcom que em faci veure cap on he d’anar. I no em refereixo que no tingui clars els meus objectius, sinó més aviat que no sé com assolir-los, quin camí seguir o a quines portes recórrer. Tampoc vull dir que l’espera sigui passiva, penso que faig el que he de fer, això sí, poc a poc, intentant assegurar cada passa.
I mentrestant, com que no veig canvis sòlids, perquè no existeixen, com que no trobo indicadors que em diguin que d’aquí poc arribaran aquests canvis que em portaran cap a una nova vida... Mentrestant, deia, faig coses estúpides. Coses estúpides que tenen resultats immediats i que per això són tan temptadors i no m’hi puc resistir. Coses estúpides com posar-me davant d’un mirall, agafar unes tisores i començar a retallar flocs de cabell. I és divertit, i en aquell moment sents que tens el control de les coses, i encara més, quan acabes i et veu al mirall penses: “no ha quedat gens malament”. Però esclar, evidentment al cap d’uns dies veus que els teus cabells estan més rebels que mai i que no tens manera de dominar-los i decideixes anar a la perruqueria per intentar que allà arreglin el que tu has espatllat.
De vegades, com és ara, m’adono que he de començar una nova etapa. Si hagués de descriure la sensació que tinc actualment és possible que la millor manera fos admetent que ara mateix no n’estic vivint cap. Visc com esperant que succeeixi quelcom que em faci veure cap on he d’anar. I no em refereixo que no tingui clars els meus objectius, sinó més aviat que no sé com assolir-los, quin camí seguir o a quines portes recórrer. Tampoc vull dir que l’espera sigui passiva, penso que faig el que he de fer, això sí, poc a poc, intentant assegurar cada passa.
I mentrestant, com que no veig canvis sòlids, perquè no existeixen, com que no trobo indicadors que em diguin que d’aquí poc arribaran aquests canvis que em portaran cap a una nova vida... Mentrestant, deia, faig coses estúpides. Coses estúpides que tenen resultats immediats i que per això són tan temptadors i no m’hi puc resistir. Coses estúpides com posar-me davant d’un mirall, agafar unes tisores i començar a retallar flocs de cabell. I és divertit, i en aquell moment sents que tens el control de les coses, i encara més, quan acabes i et veu al mirall penses: “no ha quedat gens malament”. Però esclar, evidentment al cap d’uns dies veus que els teus cabells estan més rebels que mai i que no tens manera de dominar-los i decideixes anar a la perruqueria per intentar que allà arreglin el que tu has espatllat.
1 comentari:
Mònica, que bé poder tornar-te a llegir, et veig una mica de capa caiguda, i això no m'agrada, m'has d'escriure i explicar-me que tal va tot..ja saps que m'enrecordo de tu bonica!!
Pat
Publica un comentari a l'entrada