De sobte resulta complicat trobar les paraules per expressar allò que voldries. De sobte, quan trobes algú que necessitaria que això no fos així, és quan més difícil resulta. I és que a voltes les sensacions, els sentiments són molt més forts que les paraules i no aconsegueixes fer sonar aquella música que faria que l’altra persona descansés, es relaxés i desaparegués la seva angoixa. I aquest fet, a més, es produeix quan no tens aquella persona davant i quan, en realitat, l’únic que pots oferir-li per donar-li ànim són paraules, quan no tens la possibilitat de demostrar-li que la recolzes i entens el seu dolor amb una mirada, agafant-li amb força el braç.
I en aquests moments és quan penses que existeixen paraules en blanc, que són aquelles que per molt que escriguis no podran ser llegides perquè no aconseguiran arribar a qui van adreçades. I és també en aquests moments quan penses que, sovint, té més força una abraçada.
1 comentari:
Si. I sobre aqueixes paraules en blanc jo he llegit un conte. El del nen que cau i pren mal, i aleshores arriba una noia d'ulls bonics i riallers de cabells preciosos i neteja amb una mica de saliva la ferida i et posa una tirita. Despres t'agafa la ma i diu les paraules màgiques: "Sana, saneta : cura Raneta!" I la terrible ferida que tant et feia plorar és converteix en una esgarrintxada del genoll que no t'impedeix caminar. I adivines que la noieta de cabells daurats en realitat es una bruixeta remeiera. Guaita tu tot el que hi havia en unes paraules en blanc.
Mercí, mercí, Monique...
Publica un comentari a l'entrada