Contacte corporal. Un valor perdut?

Fa ja temps que dono voltes sobre aquest tema. El contacte corporal com a forma de comunicació humana. L’experiència em diu que és un tema que amaga certa controvèrsia, diferents maneres d’intepretar-ho.

La societat actual ens empeny, segons el meu punt de vista, a una desnaturalització del contacte. Ens fa veure que la comunicació per excel·lència és aquella que ens ve donada a través de les noves tecnologies, pretén fer-nos veure que la comunicació humana està en funció d’allò que ens dicten a través de la televisió, de la premsa. Sembla ser que les nostres sensacions han de néixer només d’allò que “ells” volen. M’hi nego, no vull que m’enganyin! Jo vull viure les meves emocions per mi mateixa, com a mínim ser lliure de viure-les com vulgui.

Han passat ja força persones per la meva vida, moltes persones que han deixat empremtes que no desapareixeran mai. N’hi ha que són encara presents al meu dia a dia i n’hi ha que no. Però a totes les he escoltat, de totes n’he après. I si hi ha alguna cosa que pràcticament totes elles deien de mi en un passat és que em consideraven una persona poc càlida que semblava que tenia por del contacte físic. I sí, tenien raó! Jo no havia estat mai una persona d’expressar els meus sentiments a través del contacte.

Però el temps va passant, i no sé ben bé en quin moment ni per quina raó – perquè no ho recordo – un dia, suposo, em devia deixar anar, i imagino que vaig fer el pas d’abraçar o fer-li un petó algú que ho necessitava – o potser jo mateixa vaig sentir la necessitat de fer-ho – i aquell dia em vaig sentir bé. Vaig tenir la sensació d’alliberar una gran tensió. Penso que transmetre a través del cos és quelcom, ja no solament important, sinó pràcticament prioritari! L’energia que es desprèn quan dos cossos s’apropen, ja sigui a través d’una abraçada, un petó, una carícia neta, un agafar-se la mà és inigualable.

I deia que aquest tema pot amagar controvèrsia. Conec molta gent que pensa que aquest tipus de declaracions afectives són més pornogràfiques que la pròpia pornografia, sobretot si són manifestacions fetes en públic. En públic? Però no som tots humans? No compartim espais constantment? M’he d’amagar si tinc ganes d’agafar-li la mà a un amic, amiga o familiar?

I, clar, no parlo d’aquestes parelles que sovint trobem al metro, a la platja o on sigui que el que fan és una exhibició de la seva passió, no. Jo parlo del contacte humà, entès com una forma de comunicació personal que sovint pot transmetre més que les paraules.