I mirin com són les coses. Ahir, parlava que des de certes esferes ens dicten com hem de sentir les nostres emocions, ens volen fer creure que poden construir-les a la seva manera. Deia també, que fa temps que hi donava voltes, però he de dir que no va ser cap fet concret el que em dugué a escriure’n.
Doncs mirin, unes hores més tard, gaudia d’un moment de soledat a casa. Tenia altres coses pendents de fer, però el que realment em va venir de gust va ser llegir. Vaig prendre un llibre. Un d’aquells que fa temps que ronda per la cambra però que encara no li havia arribat el torn de ser llegit. És un llibre d’històries breus, escrites per un mexicà. M’hi vaig endinsar. El primer relat narrava la història d’una família, explicant pas a pas l’evolució d’un pare, una mare, una filla i un fill.
Mirin què hi vaig trobar:
“Desde el momento en que decidió encerrarse en el tercer piso de la casa paterna, había decidido también su nuevo estilo de vida (...). Lo importante era que, aislándose de un mundo hostil y desagradable, entraba de lleno a un mundo de acción y excitación, de emociones vicarias, de interminable accidente y todo ello sin consecuencias físicas para ella. El mundo del reality show.” (Fuentes, C. 2006. Todas las familias felices)
Emocions vicàries? Va home, va, per favor! Les emocions no poden ser enteses així! Parlem en tot cas d’empatia, de saber-nos posar a la pell dels altres per poder-los entendre i recolzar. Però no fotem! Les emocions han de ser pròpies, viscudes de dins cap a fora, mai de fora cap a dins.
Si permetem que ens facin caure en aquesta trampa, estarem permetent convertir-nos en un ramat d’ovelles guiades a crits per un pastor amb l’ajuda d’un gos. És això el que volem?
2 comentaris:
Per molts anys, Germaneta Gran. Retrobar una germana, una familia és molt més important que tota altra tonteria. Bona sort. I recorda que els trenta és quan esteu més boniques les dones.
GUS, el ratolí de la panxeta sobrada de la Ventafocs.
Per error he esborrat un comentari. El torno a penjar:
-Disculpi, qué diu? Que parlo massa dels meus sentiments? Escolti, l'home solitari que NO sap parlar dels seus sentiments acaba psicòtic perdut, o pitjor paranoic dels c...El mon ja és prou boix, i a mi ja no em preocupa gens fer el ridicul.
Miri que he escrit avui:
"Parlant d'una amiga, que s'ha divertit tant com jo o més, sobre un amor impossible, Déu que té un sentit de l'humor molt peculiar m'ha posat davant l'evidència de l'Amor. I ara si que estic ben acollonit. Ara si que estic perdut del tot. Ara no puc passar dia sense dir-li alguna cosa, fent servir qualsevol truc o trampa. Dissimulo, em recargolo, nego tota evidència, no m'atrapareu viu !!!!
Massa tard. Ara ja dubto de tot convenciment si no és sentir-la aprop com sigui. Dubto de tots els meus plans de fama i fortuna. Dubto, més que res, de dir-ho a ningú, I dir-li a ella encara menys. Dubto sobretot si serà capaç de disculpar totes les rucades que m'ha vist fer. I dubto, dubto molt, que ella pugui sentir res semblant al que jo sento per ella..."
Eh? I diguim, doctora, em prenc Diazepan o anem per coses mes fortes? Estic fet un garbuix...
Senyora Francis, m'enten? No sé que seré quan sigui gran, peró sense la vostra ajuda... malament! Gràcies i perdoni les molesties.
Publica un comentari a l'entrada