Entre la República i el Franquisme: Formes de lluita, formes de resistència pedagògica II (recuperació d'idees per a la praxi educativa actual)

“El públic es preocupa sovint del mètode de les escoles noves. Les escoles noves no tenen mètode, i si en tenen algun és la natura. No es dóna un caràcter a l’infant, se li permet que n’adquireixi un; alhora no es fan entrar nocions intel·lectuals dins el cap de l’infant, se’l col·loca en condicions de poder-les conquerir” (Adolphe Ferrière, 1912). Ens podem imaginar a l’actualitat un sistema educatiu sense metodologia? És viable que l’únic mètode sigui la natura? No ho crec! Ara bé, no puc discutir (perquè ho comparteixo) que a les nostres pràctiques educatives hem de mirar sempre de situar l’alumne en les condicions òptimes per tal que es creï ell mateix el seu caràcter, que sigui crític amb el seu entorn i adquireixi els seus coneixements.

Un dels punts que considero cabdals és el de la coeducació. Quan penso que actualment continuen havent-hi escoles únicament per a nens o per a nenes no puc evitar indignar-me. Ho considero un tornar enrere, quelcom contranatural totalment. Hem d’apostar sempre per una educació mixta en què no només s’afavoreixi la igualtat d’oportunitats sinó també una educació per a la convivència. He conegut gent que ha anat a aquestes escoles i confessen que, després, en arribar a la Universitat han tingut vertaders problemes d’adaptació, no han sabut com relacionar-se amb les persones de l’altre gènere. I justament això ho podem relacionar també amb la laïcitat. “Coincideix” que les escoles que continuen educant amb distinció de gèneres són aquelles que continuen tenint una fort vessant religiós.

Quant al fet d’educar a la natura, si bé unes línies més amunt afirmava que no crec en la viabilitat que l’únic mètode educatiu pugui ser la natura, sí que considero important que aquesta tingui un lloc important a l’educació. Quan dic que no ho trobo viable em refereixo a la quotidianitat, la societat actual gira entorn les grans ciutats i d’aquesta manera és impossible trobar prou espais naturals. Però crec en l’educació en el lleure, en les colònies, els campaments, camps de treball, etc. I penso que aquest contacte amb la natura és summament beneficiós pels nens i joves i que ho hem de potenciar. Els hem d’allunyar d’aquestes modes absurdes que fan que només puguin dedicar el seu temps lliure a jugar a videojocs, “play stations”... que no els deixen sortir de casa. I és per això que quan l’escola nova parla sobre el fet que l’educació s’ha de fonamentar en els interessos espontanis dels infants hem d’anar en compte. Evidentment hem de tenir present sempre les seves motivacions, però la societat actual de consum, el ritme de vida de les famílies pot provocar que aquestes motivacions no ens ajudin a la nostra tasca educativa. Hem de saber engrescar-los, ajudar-los a trobar la manera d’implicar-los en el seu desenvolupament humà.