Ens podem remuntar a principi del s. XX per analitzar la importància dels fets esdevinguts en el camp de la pedagogia. En el cas de Catalunya, no podem oblidar, com apunten Portell i Marquès, que van ser molts els qui van treballar per recuperar el català a l’Administració Pública, als diaris i a les escoles. Així, la creació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, l’any 1902, va suposar un centre de trobada, formació i discussió amb la intenció de divulgar els plans de modernització de l’educació del país, fonamental per aconseguir una societat nova, democràtica, moderna, de persones formades per viure en llibertat, capaces d’escollir, de pensar, de tenir opinió i enriquir-la (Marquès i Portell, 2006).
A partir d’aquell moment, en què no podem passar per alt que hi havia una gran proporció d’analfabetisme a tot Catalunya, diferents personalitats van començar a obrir diferents escoles amb el propòsit que hi hagués cada vegada més nens i nenes escolaritzats.
Com a comú denominador, i a nivell general, les escoles que es van anar creant tenien l’educació activa com a model pedagògic innovador: respecte a l’infant, als seus temps, als seus ritmes, a la seva capacitat per entendre l’entorn, apropiar-se’l, construir-se’n una imatge. Per altra banda es començava a defensar la coeducació i la laïcitat a l’educació per tal de proporcionar les mateixes oportunitats d’accedir a la cultura i la llibertat de religió.
També va començar a adquirir molta importància l’educació basada en el naturalisme. Defensaven que l’entorn natural era el millor per que els infants experimentessin per ells mateixos. Era també l’entorn més saludable i això va tenir molta importància ja que en aquella època hi havia un gran nombre d’infants que tenien problemes de salut a causa de la pobresa i la mala alimentació, sobretot a les ciutats, on hi havia un aire viciat. Així, es van anar estenent, cada vegada més, les colònies de vacances. De fet, els resultats que van tenir aquestes experiències van fer que es creessin escoles, com l’Escola del Bosc de Barcelona amb la perseverança de Rosa Sensat al capdavant, que propugnaven que l’entorn natural era tan positiu per l’educació que el millor era que la major part del temps que els infants passaven a l’escola ho fessin a l’exterior, treballant sols o en grup, al seu ritme, però amb el compromís d’acabar allò que començaven. “Hem d’aprendre a perdre el temps per tal de guanyar-lo”. En aquesta línia també trobem l’Escola del Mar.
El 17 de febrer de 1922 un reial decret va organitzar l’ensenyament públic de Barcelona. S’hi disposava la creació d’un patronat escolar constituït per l’alcalde, els vocals i l’assessor tècnic de la Comissió de Cultura, l’inspector de Primer Ensenyament de Barcelona i una professora de l’Escola Normal Femenina de Mestres. Aquest fet donava un alt grau d’independència. Un altre article del reial decret establia que els mestres havien de ser designats entre els que havien passat oposicions per treballar a les escoles nacionals.
Allò últim, no puc evitar que em transporti, per contrast, a les províncies de Lugo i Orense. Tal com explica Maria Antonia Iglesias (2006), durant l’època de la República va sorgir la figura de “l’escolante”, que era un mestre que exercia de forma estable sense tenir cap títol ni formació específica.
Però bé, tornem a allò que comentàvem. Els reials decrets descrits no van acabar de satisfer ni els sectors més espanyolistes ni a l’esquerra catalana. Els primers, s’hi van oposar per por a una educació catalanista; els segons volien una escola catalana pròpia, desvinculada del tot de l’Estat.
I va arribar la dictadura de Primo de Rivera i va prohibir l’ús del català en institucions públiques i va suprimir les diputacions i la Mancomunitat i va dissoldre el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, i tantes altres coses que havien estat construïdes fins aquell moment amb el treball i l’esforç de tots.
I després, el 1930, Primo de Rivera va anar a l’exili. La República Catalana es va convertir en la Generalitat de Catalunya. I el Govern provisional de l’Estat va publicar un decret sobre la llengua materna a l’escola: “...Respectar la llengua materna, sigui quina sigui, és respectar l’ànima del deixeble i afavorir l’acció del mestre permetent-li que es compleixi amb tota magnitud” (Marquès i Portell, 2006).
A partir d’aleshores a Catalunya es van començar a formar molts grups escolars i s’aconseguí que la ciutat s’hi aboqués. L’escolarització era obligatòria i, per evitar els problemes de desplaçament que tenien molts dels infants per arribar a les escoles, se’ls facilitava el transport públic i el material escolar gratuït. Es va fer molta feina i es va treballar molt bé, es van dur a terme moltes innovacions i es va aconseguir un nivell educatiu més que acceptable, capdavanter a tot l’Estat.
Però, el 17 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil i va començar el calvari per tots els protagonistes de la història de la pedagogia catalana. Els mestres van ser perseguits, jutjats, cessats en els millors dels casos, molts van marxar i altres van desaparèixer. Però van oferir resistència, el 18 de juliol de 1936 es va crear el CENU (Comitè de l’Escola Nova Unificada), la Generalitat durant la guerra va assumir tots els graus educatius (tot i que el govern central no ho havia cedit mai per escrit) i va assegurar l’accés a tothom a l’educació. I malgrat totes les dificultats, es va aconseguir que durant la guerra les escoles seguissin funcionant i funcionessin bé. Però a finals de gener de 1939, les tropes de Franco van entrar a Barcelona. En xifres, quatre-cents cinquanta mestres van abandonar Catalunya; a la pràctica, el magisteri va quedar decapitat.
Com a comú denominador, i a nivell general, les escoles que es van anar creant tenien l’educació activa com a model pedagògic innovador: respecte a l’infant, als seus temps, als seus ritmes, a la seva capacitat per entendre l’entorn, apropiar-se’l, construir-se’n una imatge. Per altra banda es començava a defensar la coeducació i la laïcitat a l’educació per tal de proporcionar les mateixes oportunitats d’accedir a la cultura i la llibertat de religió.
També va començar a adquirir molta importància l’educació basada en el naturalisme. Defensaven que l’entorn natural era el millor per que els infants experimentessin per ells mateixos. Era també l’entorn més saludable i això va tenir molta importància ja que en aquella època hi havia un gran nombre d’infants que tenien problemes de salut a causa de la pobresa i la mala alimentació, sobretot a les ciutats, on hi havia un aire viciat. Així, es van anar estenent, cada vegada més, les colònies de vacances. De fet, els resultats que van tenir aquestes experiències van fer que es creessin escoles, com l’Escola del Bosc de Barcelona amb la perseverança de Rosa Sensat al capdavant, que propugnaven que l’entorn natural era tan positiu per l’educació que el millor era que la major part del temps que els infants passaven a l’escola ho fessin a l’exterior, treballant sols o en grup, al seu ritme, però amb el compromís d’acabar allò que començaven. “Hem d’aprendre a perdre el temps per tal de guanyar-lo”. En aquesta línia també trobem l’Escola del Mar.
El 17 de febrer de 1922 un reial decret va organitzar l’ensenyament públic de Barcelona. S’hi disposava la creació d’un patronat escolar constituït per l’alcalde, els vocals i l’assessor tècnic de la Comissió de Cultura, l’inspector de Primer Ensenyament de Barcelona i una professora de l’Escola Normal Femenina de Mestres. Aquest fet donava un alt grau d’independència. Un altre article del reial decret establia que els mestres havien de ser designats entre els que havien passat oposicions per treballar a les escoles nacionals.
Allò últim, no puc evitar que em transporti, per contrast, a les províncies de Lugo i Orense. Tal com explica Maria Antonia Iglesias (2006), durant l’època de la República va sorgir la figura de “l’escolante”, que era un mestre que exercia de forma estable sense tenir cap títol ni formació específica.
Però bé, tornem a allò que comentàvem. Els reials decrets descrits no van acabar de satisfer ni els sectors més espanyolistes ni a l’esquerra catalana. Els primers, s’hi van oposar per por a una educació catalanista; els segons volien una escola catalana pròpia, desvinculada del tot de l’Estat.
I va arribar la dictadura de Primo de Rivera i va prohibir l’ús del català en institucions públiques i va suprimir les diputacions i la Mancomunitat i va dissoldre el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, i tantes altres coses que havien estat construïdes fins aquell moment amb el treball i l’esforç de tots.
I després, el 1930, Primo de Rivera va anar a l’exili. La República Catalana es va convertir en la Generalitat de Catalunya. I el Govern provisional de l’Estat va publicar un decret sobre la llengua materna a l’escola: “...Respectar la llengua materna, sigui quina sigui, és respectar l’ànima del deixeble i afavorir l’acció del mestre permetent-li que es compleixi amb tota magnitud” (Marquès i Portell, 2006).
A partir d’aleshores a Catalunya es van començar a formar molts grups escolars i s’aconseguí que la ciutat s’hi aboqués. L’escolarització era obligatòria i, per evitar els problemes de desplaçament que tenien molts dels infants per arribar a les escoles, se’ls facilitava el transport públic i el material escolar gratuït. Es va fer molta feina i es va treballar molt bé, es van dur a terme moltes innovacions i es va aconseguir un nivell educatiu més que acceptable, capdavanter a tot l’Estat.
Però, el 17 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil i va començar el calvari per tots els protagonistes de la història de la pedagogia catalana. Els mestres van ser perseguits, jutjats, cessats en els millors dels casos, molts van marxar i altres van desaparèixer. Però van oferir resistència, el 18 de juliol de 1936 es va crear el CENU (Comitè de l’Escola Nova Unificada), la Generalitat durant la guerra va assumir tots els graus educatius (tot i que el govern central no ho havia cedit mai per escrit) i va assegurar l’accés a tothom a l’educació. I malgrat totes les dificultats, es va aconseguir que durant la guerra les escoles seguissin funcionant i funcionessin bé. Però a finals de gener de 1939, les tropes de Franco van entrar a Barcelona. En xifres, quatre-cents cinquanta mestres van abandonar Catalunya; a la pràctica, el magisteri va quedar decapitat.
1 comentari:
Bo i didàctic. Voldria, si em permeteu, afegir el treball del Escoltisme com a força pedagògica.Sobretot el làic, on vaig apendre que erem una nació als dotze anys.i el que era democràcia, i fraternitat.Làic i coeducatiu.I després el confessional, més ampli i consentit d'on han sortit molta gent que ara treballa la politica.Un dia n'hem de parlar, Missis. Salut!
M'agrada't llegir-te.
Publica un comentari a l'entrada