Nena

No fa massa hores hom m’ha anomenat nena. No puc amagar que m’ha fet certa il·lusió. És que és un concepte tan relatiu! Hi ha persones per les quals sempre seré una nena. N’hi ha d’altres, en canvi, que ja em tracten de vostè. I n’hi ha, també, que decideixen emprar aquest terme amb connotació negativa. Però tant me fa, saben?

Si, després de tot, aconsegueixo que la gent em vegi com una nena, deu ser perquè he estat capaç de conservar aquella frescor, espontaneïtat i esperit infantil tan especial que caracteritza aquests individus tan vius. O com a mínim així m’ho prenc jo. A voltes, m’agrada ser nena; allunyar-me d’una realitat adulta que sovint és esgotadora, que està plena de mal de caps, de preocupacions, de burocràcia inútil per demostrar vagi a saber què.

I no és que fugi de les obligacions, ni dels compromisos cap als altres ni cap a mi mateixa. Ans al contrari, miro sempre de mantenir-me dreta, amb força i de seguir el camí necessari per assolir tots els meus objectius, tant professionals com personals. I saben? No em puc queixar!

I el que pensin els altres tant m’és! I quan dic altres no em refereixo a tothom. Necessito l’aprovació dels més propers, els seus consells, els seus punts de vista. Però aquesta aprovació no és sempre gratuïta. Sovint lluito per aconseguir-ho sense èxit i aleshores miro al meu interior i em pregunto què és més important l’aprovació dels propers o la pròpia. I la resposta esdevé difícil però sempre s’acaba trobant.