Consciència de necessitat de canvis

Totes les etapes tenen un inici i un final. Ara fa cosa d’un any vaig iniciar-ne  una que en aquests moments considero que he de començar a tancar. No tots els seus aspectes, evidentment. No m’hi vull tornar a entretenir, però ha estat una etapa en què he après molt tant de la vida com de mi mateixa i he viscut alguns dels moments més feliços i que més m’han omplert.

Avui em sento esgotada, i potser també una mica perduda i espantada. Sensacions que feia temps que no sentia. No tinc la percepció d’haver-ne estat fugint, d’aquestes sensacions – ni molt menys -. No és pas això. Més aviat és que tot el que he estat fent per sentir-me feliç i forta, sembla que ara ja no és suficient.

I no és que vulgui deixar de viure el dia a dia tal com es presenti perquè, al final, no podem controlar tot el que ens pot deparar i hem de tenir capacitat per reaccionar davant qualsevol situació amb la major espontaneïtat i eficiència possible.

Tot i això, d’un temps cap aquí m’he adonat que necessito recuperar el control sobre algun dels hàbits que he deixat de banda durant aquesta etapa. Recuperar un cert ordre tant extern com intern que durant aquest temps no m’han sigut necessaris.

I al marge d’aquestes reflexions pròpies, hi ha també les converses de diumenge passat. La primera, amb el meu germà i un bon amic; la segona, ja només amb en Marc. De vegades pot semblar que les converses serveixen només per passar una estona i que, el que s’hi ha parlat morirà en el moment en què acabi la conversa. De vegades pot semblar també, en el meu cas, que les coses que se’m diuen i les idees que se’m donen em passen desapercebudes i que no els dono la importància que els dóna qui me les intenta transmetre, o que em tanco en els meus arguments i no seré capaç de donar-los la volta. No és així. Sovint necessito unes hores per absorbir-les i interioritzar-les.

En fi. La conclusió no deixa de ser aquesta, consciència de necessitat de canvis vitals. Això sí, espero que aquests canvis no impliquin perdre cap de les coses ni persones importants que han format part d’aquesta última etapa inoblidable.

És estrany

Ostres! Porto mesos observant de prop, quasi sense adonar-me’n, el comportament de nois i noies. Crec que n’he après força. Mai m’hi havia fixat perquè sempre havia tingut parella. Primer set anys amb un noi, després, onze amb un altre.  

Sempre he pensat que a tots ens agrada agradar a les persones que ens atrauen, crec que d’alguna manera és quelcom innat. Alguns ho manifestem de manera més oberta i d’altres menys, tinguem parella o no.

Fins ara, però, ho veia com des d’una barrera, com una cosa que no anava amb mi i amb què no tenia res a veure. Tot això ara ha canviat. I ha canviat perquè l’observació és molt més interna, molt més subjectiva.

...Ara, de sobte,  giro el cap cap a la prestatgeria de la dreta – potser no té res a veure amb el que estava dient, o potser sí! - . M’he trobat un marc de fotos buit. Fa uns mesos mostrava l’aparent felicitat de la meva parella amb mi...

I penso que això és part d’allò que li passa a la nostra generació: alguns ja hem tingut parelles estables i fugim d’allò que creiem que és rutina, monotonia. Ho interpretem com a negatiu i no volem viure una vida que pensem que ja està escrita. Potser volem passió, aventura, intriga... No ho sé... O potser ens fa por tornar-nos a equivocar...

Aleshores coneixes gent, o veus gent que coneix gent, tant és.  I t’adones de com costa que trobem allò que busquem. Ara parlo, és clar, de la gent que no té parella. Per què passa quasi sempre que a les persones li interessen aquelles altres a qui no desperten el mateix sentiment?

És estrany!

Capítol final de temporada

Ara mateix queden menys de vint-i-quatre hores per saber el desenllaç d’una història que va començar fa uns dos anys i mig.

Avui no puc amagar, ja, que sento un cert neguit per conèixer-lo. Com a tots els finals de temporada dels serials de televisió, m’han avançat ja algun dels fets que succeiran. Però, com a tots els finals de temporada, també, les respostes més importants no les sabré fins demà.

No puc saber com reaccionaré davant aquestes respostes. El que sí que asseguro i m’asseguro a mi mateixa és que, sigui com sigui, intentaré mantenir la calma i la serenitat per afrontar-les de la manera més positiva possible i seguir somrient com he fet durant els últims mesos.

Lluitar per les persones que t’importen

Parlo molt sovint de la importància que dono a les persones que formen part de la meva vida perquè sense elles, evidentment, la meva vida seria diferent.

Del que potser no he parlat tant fins ara – si és que ho he fet alguna vegada - és de la importància de poder escollir qui vull que en formi part. I li dono importància perquè sóc conscient que no sempre és fàcil aquesta elecció.

Tots ens creuem amb moltes persones al llarg del temps. Amb algunes hi interactuem tot i saber que no en tornarem a saber res; amb d’altres potser hi mantenim el contacte durant una temporada. Amb aquestes últimes poden passar, com a mínim, dues coses: que t’interessi mantenir-les o no. Durant els últims mesos he conegut algunes persones, no moltes, que formen part d’aquest grup que m’agradaria conservar. Les raons d’aquesta elecció són diferents en cada cas perquè tothom és diferent, és clar. Però totes elles m’han aportat coses molt positives i s’han guanyat el meu afecte i respecte. Potser m’estic embolicant una mica, no ho sé...

Bé, el cas és que aquesta setmana, per causes que ara no analitzaré, he dubtat de si m’havia equivocat a l’hora d’escollir una d’aquestes persones. Durant unes hores, o uns dies, he dubtat seriosament si l’havia jutjat malament, si realment era la persona que pensava que havia conegut o que pensava que començava a conèixer, si realment mereixia la confiança que li havia anat donant durant aquest temps. I davant aquesta situació només veia dues opcions, dos camins: el primer, allunyar-la del meu cercle, de la meva vida. El segon, lluitar i intentar trobar la veritat.

Finalment, m’he decantat pel segon. Per què? Perquè realment m’importa la seva amistat. Perquè mai m’ha agradat rendir-me a la primera. Perquè penso que de vegades hi poden haver malentesos que ens portin a prendre decisions precipitades i, per tant, probablement equivocades.

Evidentment el temps dirà si m’he equivocat o no, però ara mateix em sento molt bé amb la meva decisió. Va valdre molt la pena la conversa que vam mantenir i l’estona que vam passar després. Va tornar a ser una gran nit! I ara torna a ser a les nostres mans, i només nostres, demostrar-nos la nostra confiança i amistat.  

Sobre àngels i dimonis

Sovint en el dia a dia se’ns presenten situacions en què podem escollir si escoltem la veu de l’àngel o del dimoniet que portem dintre. I m’adono que, en mi, la tendència és pràcticament de manera invariable la mateixa: aquell ninonet vermell tan simpàtic acostuma a guanyar sempre la partida.

No em refereixo, evidentment, a decisions transcendentals que puguin marcar la meva vida permanentment, que quedi clar. Però sí a aquelles que ens aporten un plaer immediat i moments únics que, si deixem escapar, segur que no es repetiran. I no me’ls vull perdre. Segurament és la última oportunitat que tinc de viure’ls d’aquesta manera.

Probablement d’aquí a un temps, no sé quant, l’altra veu començarà a parlar més alt i potser més clar. Però avui per avui les coses són així i ja m'està bé.

Llença't