És estrany

Ostres! Porto mesos observant de prop, quasi sense adonar-me’n, el comportament de nois i noies. Crec que n’he après força. Mai m’hi havia fixat perquè sempre havia tingut parella. Primer set anys amb un noi, després, onze amb un altre.  

Sempre he pensat que a tots ens agrada agradar a les persones que ens atrauen, crec que d’alguna manera és quelcom innat. Alguns ho manifestem de manera més oberta i d’altres menys, tinguem parella o no.

Fins ara, però, ho veia com des d’una barrera, com una cosa que no anava amb mi i amb què no tenia res a veure. Tot això ara ha canviat. I ha canviat perquè l’observació és molt més interna, molt més subjectiva.

...Ara, de sobte,  giro el cap cap a la prestatgeria de la dreta – potser no té res a veure amb el que estava dient, o potser sí! - . M’he trobat un marc de fotos buit. Fa uns mesos mostrava l’aparent felicitat de la meva parella amb mi...

I penso que això és part d’allò que li passa a la nostra generació: alguns ja hem tingut parelles estables i fugim d’allò que creiem que és rutina, monotonia. Ho interpretem com a negatiu i no volem viure una vida que pensem que ja està escrita. Potser volem passió, aventura, intriga... No ho sé... O potser ens fa por tornar-nos a equivocar...

Aleshores coneixes gent, o veus gent que coneix gent, tant és.  I t’adones de com costa que trobem allò que busquem. Ara parlo, és clar, de la gent que no té parella. Per què passa quasi sempre que a les persones li interessen aquelles altres a qui no desperten el mateix sentiment?

És estrany!