Com han passat els anys

Pràcticament sense adonar-te’n has arribat aquest punt. Vius un bon moment, no et pots queixar. Fa temps que et sents a gust amb la feina que fas, tens projectes a curt termini que t’il·lusionen i una família que sents, cada vegada, més a prop. Ja t’havien dit que aquest moment arribaria, que, de sobte, la família passaria a ocupar els primers llocs; que, si no hi ha entrebancs, sempre hi és i tu sempre per a ells. Però fas una ullada cap enrera i recordes intensament cadascuna de les persones que d’alguna manera t’han conduït aquí. És cert que hi ha gent que ha passat per la teva vida sense deixar cap empremta. Però encara ho és més que n’hi ha que t’ha marcat per sempre. Que, tot i que hagin passat tants anys, no aconsegueixes sentir que no han format part de tu, que encara en formen. I és estrany...

És estrany recordar tan vivament les seves cares, la seva manera de ser, les seves paraules... i que et sembli, fins i tot, que encara les pots acariciar. Mes ja no hi són, el temps us va separar aparentment sense motius. I, ja se sap, el temps no retrocedeix, sempre avança i avança i ja mai podràs recuperar els anys que vas passar al seu costat. Això sí, sempre en conservaràs els records i els estaràs agraït per haver compartit tots aquells anys amb tu i, si algun dia et necessiten, miraràs de fer-los costat.

Un pensament

De manera semblant a com l’aire s’ha endut els núvols que tapaven el cel – imagino – el sol s’ha endut la boira que enterbolia el meu cap. Tranquil·litat, per fi.

Per molts anys, àvia

Mirar-te, àvia, és quedar-se embadalit. Mirar-te és veure, a través teu, tot el camí que portes recorregut; és veure tota una vida d’obstacles superats; és veure, i gairebé poder tocar, l’optimisme que transmets, la sensació que res no et pot aturar, ni a tu ni als qui t’envoltem. Mirar-te, àvia, és veure tot allò que has construït, que heu construït amb l’avi. Mirar-te, és adonar-se que el que fa GRAN una persona no són els anys que té sinó l’experiència i la fortalesa que demostra a cada moment, a cada pas, a cada plat que prepara – sempre extraordinari –, a cada història que explica. I sí, has fet vuitanta anys, però quants en té el teu esperit?

Ja de petita et vas haver d’encarregar de tot. Eres l’única dona, la petita de tres germans. Vas portar el pes de casa i netejaves la fusteria del pare, cada dia, de dalt a baix. I un bon dia el vas conèixer, vas conèixer l’avi i de seguida us vau casar. Hi va haver la Pensió Costa Brava i, més endavant, Terracota, la botiga de ceràmica. I així va ser que vau anar construint la família, la vostra família. Sí, la Senyora Colomer, amb un marit, dos fills i quatre néts. I tu al capdavant, sempre de bon humor!

De petits anàvem cinc amb la mobilette, sense casco i tu duies aquell turbant tan autèntic. Anàvem a la platja i ens hi passàvem hores i hores. Dinàvem al pati i després fèiem la migdiada a l’ombra. Els vespres passats al balcó de casa, a la fresca, contemplant la riera i comptant els cotxes que passaven, uns els de color blanc i, els altres, els de color vermell. Ens hem fet grans i avui fas vuitanta anys. Sembla mentida, quan el primer de nosaltres va néixer en tenies cinquanta, i al cap de deu quan va néixer l’última, seixanta. I sempre has estat al nostre costat!

L’àvia és l’àvia, l’alegria que desprèn i la il·lusió que li fan les coses i les ganes de viure. Heu voltat per tot el món, seguiu viatjant, aprenent de tot el que feu, seguiu anant a banyar, al cine o a teatre, seguiu pujant i baixant la Riera saludant als uns i als altres... Al principi, la petita de tres germans i, més endavant, la Senyora Colomer Tomàs, amb un marit, dos fills i quatre néts que t’estimen per ser com ets.

Gràcies per ser la nostra àvia, gràcies pels ànims que ens dones en tot moment i que siguis molt feliç!

(Aquest escrit és fruït de diverses adaptacions fetes conjuntament amb la Marga!)

Ets més fort del que penses

Escolta, ja ho saps tu que ets més fort del que penses? Ja ho saps que fins ara res no t’ha derrotat? Doncs per què hauria de ser diferent aquesta vegada?

Ningú et va dir mai que tot seria fàcil, ningú et va dir que no trobaries obstacles per arribar allà on volguessis, però encara cap obstacle ha fet que t’aturessis i renunciessis als teus somnis. Perdó, com dius, que quins somnis? Els teus, sí, els teus!

Has demostrat una vegada i una altra que et mantens ferm al teu camí, al camí que has escollit que sigui la teva vida i no pots dir que et vagi malament. I és clar que hi ha moments difícils, però són aquests moments els que fan que la resta tingui sentit. No vulguis que et regalin res, segueix lluitant! I pensa que, naturalment, hauràs de renunciar a moltes coses, però has de saber valorar, com has fet fins ara, què és el que val la pena.

Quantes coses no has aconseguit del que t’has proposat fins ara? Em sembla que no n’hi ha realment cap d’important. Per tant, tingues clar que ets més fort del que penses!

Al món real només hi ha veritats

I quantes veritats hi ha al món? Cadascú té les seves pròpies veritats, les seves pròpies creences, el seu JO únic i impenetrable. Ningú no podrà mai accedir a la veritat d’altri. Ningú, menys un mateix – si és que un mateix n’és capaç – no podrà arribar a conèixer mai un altre ésser, per proper que li sigui: no sabrà mai quines són realment les seves fites, les seves necessitats.