Sense nostàlgia ni retrets

2 de maig de 2003. Una cervesa a mitjanit que va obrir la porta a més de deu anys de la meva vida.

Avui, onze anys més tard, tot allò ha quedat ja enrere i, sincerament, no sento cap nostàlgia. Si escric aquestes paraules és més per un hàbit adquirit d’anys i anys de tenir present aquest dia que per cap altre motiu.

Tot va anar molt ràpid. Per a mi només havia de ser allò: quedar un dia per prendre una cervesa. O qui sap, potser algun dia més. Sense ni adonar-me’n van anar passant els mesos i després els anys. Vam viure molts bons moments, és innegable. Però en realitat sempre vam saber que érem totalment diferents. Durant molt de temps vam fer veure, o crèiem de veritat, que no importava i que el més important era el que sentíem. Finalment, i de manera inevitable, van començar els retrets. Més d’ell cap a mi que de mi cap a ell. Segueixo pensant que mai va entendre que el fet de veure la vida de maneres pràcticament oposades no implicava necessàriament que un tingués raó i l’altre no i, no sé si conscient o inconscientment, va començar a fer-me sentir culpable. I no sé per què, perquè des de ben aviat li vaig fer saber que si una cosa no faria per ell seria deixar de ser jo mateixa. En fi, tant és. Sempre vaig tenir clar, i li segueixo tenint, que ni ell era tan bo ni jo tan dolenta.

Com deia, avui no sento cap nostàlgia. Tampoc cap retret com a parella. Simplement va passar allò més lògic: la separació. Cap retret com a parella, per tant. Ara bé, com a persona... Com a persona sí que em va fallar i ell ho sap, perquè en el seu moment ja em vaig preocupar de dir-li. I això sí que potser és culpa meva. Refiar-se de les paraules “ets molt important per a mi i passi el que passi sempre hi seré”, segurament és un error. Avui ja tampoc això té importància, simplement sé que no hi és ni hi tornarà a ser i jo li segueixo desitjant el millor.