Rigui una mica!

S’han fixat en aquesta fotografia? No? Doncs, fixin-s’hi uns segons. Ara sí? I quina expressió facial han adoptat?

Bé, avui el meu objectiu era arrencar-los un somriure. Per què? Doncs perquè dec ser una egoista. Sí, sí... Tal com sona! Des de les teories clàssiques sobre les emocions, Lange ens proposa que potser una de les raons per les quals sentim plaer a l’hora de fer riure altri és el fet que observant el seu somriure ens sentirem alegres nosaltres mateixos. I jugo amb avantatge perquè com que no els puc veure les cares, els imaginaré a tots amb un somriure dibuixat! Igualment, he pensat que ja que la imitació és una de les maneres de comunicar sentiments, el fet que em veiessin en ple atac de riure, potser els faria riure també. Això espero!

Hagués pogut també enganxar una fotografia en què se’m veiés trista, enfadada o em cara d’ensurt. I segons aquesta teoria, els hagués pogut transmetre aquests sentiments. Però no m’ha donat la gana! Sovint quan escric, quan jugo amb les paraules, acostumen a sortir-me relats que sembla que amaguin certa tristesa, nostàlgia o malenconia. Però els vull confessar que no és així com em sento. Simplement, és un registre que domino més. Com molta altra gent, gairebé sempre que he escrit, ho he fet en moments baixos. Podria ser que el fet “d’estar de bajón” ens provoqui més necessitat d’escriure, potser per desfogar-nos sense que ningú ens dugui la contrària.

Escriure cada dia requereix molt més i espero que m’ajudi a poder anar adquirint nous registres i poder transmetre altres sentiments.