Ja som a finals d’agost, probablement el mes amb més desordre de tot l’any. Desordre d’horaris, d’espais. Fer maletes, desfer-les. I ara toca tornar-ho tot al seu lloc. Toca posar ordre. I com que toca, he decidit posar-m’hi. Trobes un paper per aquí i l’altre per allà, els classifiques i cerques les velles carpetes on saps que ho tens tot arxivat.
I altra vegada et torna a passar el mateix. Et vénen a les mans els records més adormits. Quantes cartes vas escriure que no vas arribar a donar mai? Quantes coses vas voler dir i no vas tenir valor de fer-ho? Sí, eren somnis d’adolescent, però eren els teus somnis, la teva vida. Ara ho observes tot resumit en cinc anys, del 93 al 98, que van ser els anys que més cartes d’aquest tipus vas escriure. No t’atures a llegir-les totes perquè necessitaries massa hores, però en fas un repàs i t’adones que fa anys que no veus als seus protagonistes, que a la majoria no els tornaràs a veure mai més. Però et sembla que fos ahir, que encara els puguis tocar, que aquelles paraules que els dirigies segueixin vives, sents encara l’eco de quan les pronunciaves en veu baixa, procurant que ningú et sentís.
Ja no sóc adolescent, ni escric cartes que mai no donaré. Si escric alguna carta, que no ho faig massa sovint, la dono al seu destinatari. Si tinc alguna cosa a dir, miro de dir-la sempre perquè no es podreixi dins meu. Però m’agrada retrobar aquestes cartes de tant en tant, perquè em recorden a tu, si és que ets un d’aquells destinataris fantasma que mai vas saber les coses que em van quedar pendents de dir-te.
I altra vegada et torna a passar el mateix. Et vénen a les mans els records més adormits. Quantes cartes vas escriure que no vas arribar a donar mai? Quantes coses vas voler dir i no vas tenir valor de fer-ho? Sí, eren somnis d’adolescent, però eren els teus somnis, la teva vida. Ara ho observes tot resumit en cinc anys, del 93 al 98, que van ser els anys que més cartes d’aquest tipus vas escriure. No t’atures a llegir-les totes perquè necessitaries massa hores, però en fas un repàs i t’adones que fa anys que no veus als seus protagonistes, que a la majoria no els tornaràs a veure mai més. Però et sembla que fos ahir, que encara els puguis tocar, que aquelles paraules que els dirigies segueixin vives, sents encara l’eco de quan les pronunciaves en veu baixa, procurant que ningú et sentís.
Ja no sóc adolescent, ni escric cartes que mai no donaré. Si escric alguna carta, que no ho faig massa sovint, la dono al seu destinatari. Si tinc alguna cosa a dir, miro de dir-la sempre perquè no es podreixi dins meu. Però m’agrada retrobar aquestes cartes de tant en tant, perquè em recorden a tu, si és que ets un d’aquells destinataris fantasma que mai vas saber les coses que em van quedar pendents de dir-te.
2 comentaris:
Bon dia!
I understand every point you are stating in this post. I used to be writter of this kind of letters in my younger days. I go through them ocassionaly, however is not the melancholic feeling im looking for these days.
I m not very proud to write this comment in english, and its sadly true that nowdays I ever write english better than my own mother language. So be it !
Yours Sincerely
Someone
Publica un comentari a l'entrada