Paraules de fa un mes i mig

10/02/2020

Fa mig any ja que en tinc 40. Potser ja ha arribat el moment de començar a viure els  somnis que he anat tenint durant aquest recorregut. Potser, també, abans caldria recordar-ne alguns que van quedar massa enterrats. Potser, també, abans convindria acabar-ne de definir alguns.
 

Fa massa temps que vaig tirant com per inèrcia. Vaig tirant per sortir de situacions que no em permeten, precisament, viure aquests somnis. Però el temps és impecable en les seves trampes i sovint caic en l'error de pensar que és infinit. Perdó, mentida! Ell sí que n'és, d'infinit. Qui no ho és sóc jo, ni cap de nosaltres, de vosaltres.
 

I ara m'entra el neguit. El neguit d'haver de córrer per intentar atrapar-lo. No pretenc que s'aturi, és impossible. Però sí tenir la sensació que frena i que li puc guanyar el pols en aquest moment.
I no és pas que els meus somnis siguin res de l'altre món, eh. Qui no vol tenir un projecte de vida que li proporcioni la tranquil•litat, serenitat, calma i, en definitiva, FELICITAT amb si mateix i amb els qui estima? Una vida que el faci sentir que tot té sentit i és coherent?
 

Tan sols és això, la vida. I ja toca trobar el camí per a viure aquests somnis que, potser algun dia us explicaré.

Sobre el 2016

Què puc dir-ne? Hi ha tantes coses que he viscut durant aquest any que resulta complicat resumir-les. O no tant.

Molt possiblement ha estat l’any que més canvis he experimentat. Quan miro enrere encara em costa de creure on era fa un any i on sóc ara.

Ha estat l’any que he abandonat la ciutat que em va veure néixer i créixer, que sempre he sentit tan meva i que mai hauria imaginat marxar-ne.

Ha estat l’any que, arrel d’aquesta decisió, he pogut dir adéu definitivament al centre que m’havia estat oprimint professionalment els darrers gairebé deu anys. I que, gràcies a això, i a les persones que estan confiant en mi, he recuperat la il·lusió per la meva feina i per somiar nous projectes.

Ha estat l’any que he deixat el pis on m’havia estat més de quatre anys, on tant hi vaig viure i on tant hi vaig aprendre. Sobre la vida, sobre mi mateixa, sobre els meus límits... la diferència entre estar sola o sentir-s’hi: mai m’hi vaig sentir.

Ha estat l’any que segurament més decisions he pres. Prescindint de les pors. I les he preses precisament per ser on sóc ara. Vivint amb la persona a qui ESTIMO. Per continuar creixent al seu costat, per continuar vivint la MÀGIA que em va impregnar quan em vaig topar amb ell i poder construir un present i un futur plens d’IL·LUSIONS.

Prescindint de les pors, deia. Perquè clar que n’hi ha. Pors i nostàlgia. O us penseu que jo no us trobo a faltar? Doncs sí! Però segur que aquest any que demà comença continuarem trobant temps per gaudir plegats, que seixanta quilòmetres no aconseguiran distanciar-nos.

I res, que condueixi on condueixi el camí, m’alegro d’haver-lo iniciat perquè ho he fet deixant-me guiar pels sentiments, que penso que és la única manera de poder ser feliç.

Bon any nou!

Dies grisos

Tarda plujosa de tardor a Barcelona. Hi he arribat massa aviat. M'aixoplugo del ruixat en un cafè. Observo, a través de la finestra, els individus que circulen pel carrer. Cares tristes, cares llargues, cares agres. Dies grisos. S'està fent l'hora. Vaig a treballar.

Des d'una altra finestra

Sí, mirar el món des d'una altra finestra. O potser, més aviat, mirar-hi la vida. 

Aquesta vegetació inspiradora, el cel ras, sentir cantar els ocells, no veure gairebé ningú o ànimes lentes passejant.

La vida sembla aturar-se aquí. Aturar-se, la vida? La vida de qui? No pas la meva. La meva no ha parat de moure's i avançar ni un moment des de fa mesos.

Perquè no és només el que es veu a través de la finestra. És, també el que hi ha quan miro endins. 

Projectes personals, nous aprenentatges. Mentre es visqui s'ha de seguir aprenent, sempre..

Projectes de vida comuns i en comú. Situacions que mai hauria pensat que viuria però tot m'hi ha conduït. ELL m'hi ha conduït.

Molta emoció. Moltes ganes. Molta energia. Molta il·lusió.

La màgia de Formentera

 

03/08/2015

 

 

Sensacions, emocions, sentiments. Un regal per als sentits. Tots. El més evident, la vista. Per la majestuositat dels paisatges, els contrastos de colors, de llums. No deixes d’afinar-la perquè a cada segon quelcom et sorprèn. Però sense l’ajuda dels altres no seria el mateix, ni de bon tros.

De la vora del mar estant, aquests colors turquesa tan espectaculars no t’arribarien tan endins si no anessin acompanyats del suau xiuxiueig de les ones, de l’aire que t’acaricia la pell, de l’olor de la sal marina en barrejar-se amb la vegetació que hi ha a tocar, de la fina sorra que recorre el teu cos quasi imperceptiblement.

© Mònica Colomer, 2016