Encara em costa de creure.

Fa prop de tres anys d’aquella primera visita al metge.  D’entrada, la derivació a l’especialitat corresponent i una primera prova, que, a causa dels resultats, es va haver de repetir sis mesos després. A partir d’aquell moment tot va començar a ser frustració, ràbia i impotència. Trobar-se davant de professionals que teòricament han de vetllar per la teva salut i veure que no et fan ni el més mínim cas i et donen respostes absurdes.

Durant més de dos anys l’únic que van fer va ser anar repetint la mateixa prova cada sis mesos i sempre m’acabaven enviant a casa dient-me que podia estar tranquil·la. Els símptomes, enlloc de remetre, cada vegada eren més molestos i evidents. Per tant, cada vegada més ràbia, frustració i impotència. El desembre de l’any passat em van arribar a donar l’alta i em van dir que no feia falta repetir més la prova. Vaig manifestar clarament el meu desacord. Suposo que de manera implícita tots coneixem el nostre cos i sabem quan alguna cosa no va com ha d’anar. Vaig demanar més proves i es van negar a fer-les, justificant-se dient que eren massa complicades. Perdoni? Però, què és això?

En fi, evidentment, veient que els símptomes seguien empitjorant, pocs mesos després hi vaig tornar. Afortunadament aquesta vegada em van derivar a un altre centre i, per fi, tot es va posar en marxa. Gran equip. O aquesta és la sensació que vaig tenir quan vaig percebre que finalment em feien cas. Em van fer una prova darrera una altra i, fins i tot, es disculpaven, per “marejar-me tant”. No, no, tot el contrari, així hauria hagut de ser des del principi – deia jo, agraïda.

Bé, doncs després dels resultats de totes aquestes proves, la decisió mèdica va ser rotunda: intervenció quirúrgica!

No és que me n’alegrés, d’haver d’anar a quiròfan amb anestèsia general. Mai m’havien operat, a mi. No és que no hagi tingut moments de por, neguit, o digueu-ne com vulgueu, durant aquestes setmanes que he estat esperant.  Però, com a mínim, per fi vaig veure que tot estava clar, que finalment hi havia certes conclusions i decisions coherents.

La intervenció va ser dimarts, tot ha anat molt millor de com ho havia imaginat, començant pel meu propi estat:  força tranquil i serè en tot moment. I sé que el procés encara no ha acabat, però sento una alliberació inimaginable.

N’he après molt de tot plegat! I, com sempre, no puc deixar d’agrair tot el suport que he rebut de totes i cadascuna de les persones importants que m’envolten. Sou tots un sol!