Enfolleix sempre que vulguis

“Que el meu infeliç final et serveixi d’advertència per evitar la imprudent conducta que l’ha ocasionat... Compte amb els desmais... Encara que en el moment poden tenir un agradable efecte regenerador, creu-me que, al final, si es repeteixen gaire sovint i en estacions inadequades, resulten destructius per l’organisme... El meu destí n’és una prova... Moro màrtir del dolor per la pèrdua de l’Augustus... Un desmai fatal que m’ha costat la vida... Compte amb els desmais... Un atac de bogeria no és ni una quarta part tant perniciós; és un exercici físic i, si no és excessivament violent, gosaria dir que les seves conseqüències són propícies per a la salut. Enfolleix sempre que vulguis, però no et desmaïs.”

L’anterior fragment, extret de l’obra Amor i Amistat de Jane Austen, em convida una vegada més a fer-me forta, valenta, a lluitar contra les adversitats, que segur que sempre arriben. En aquest cas es tractava de la pena en què es veu immers el personatge després de la mort del seu amor. Però tant és, és aplicable a tot. Un desmai amaga feblesa, rendir-se. Enfollir, en canvi, vol dir mantenir-se viu, revelar-se contra allò que no creus just, i seguir lluitant.

Així que, enfollim tots! Això sí, sense apartar-nos del nostre camí!

Rigui una mica!

S’han fixat en aquesta fotografia? No? Doncs, fixin-s’hi uns segons. Ara sí? I quina expressió facial han adoptat?

Bé, avui el meu objectiu era arrencar-los un somriure. Per què? Doncs perquè dec ser una egoista. Sí, sí... Tal com sona! Des de les teories clàssiques sobre les emocions, Lange ens proposa que potser una de les raons per les quals sentim plaer a l’hora de fer riure altri és el fet que observant el seu somriure ens sentirem alegres nosaltres mateixos. I jugo amb avantatge perquè com que no els puc veure les cares, els imaginaré a tots amb un somriure dibuixat! Igualment, he pensat que ja que la imitació és una de les maneres de comunicar sentiments, el fet que em veiessin en ple atac de riure, potser els faria riure també. Això espero!

Hagués pogut també enganxar una fotografia en què se’m veiés trista, enfadada o em cara d’ensurt. I segons aquesta teoria, els hagués pogut transmetre aquests sentiments. Però no m’ha donat la gana! Sovint quan escric, quan jugo amb les paraules, acostumen a sortir-me relats que sembla que amaguin certa tristesa, nostàlgia o malenconia. Però els vull confessar que no és així com em sento. Simplement, és un registre que domino més. Com molta altra gent, gairebé sempre que he escrit, ho he fet en moments baixos. Podria ser que el fet “d’estar de bajón” ens provoqui més necessitat d’escriure, potser per desfogar-nos sense que ningú ens dugui la contrària.

Escriure cada dia requereix molt més i espero que m’ajudi a poder anar adquirint nous registres i poder transmetre altres sentiments.

Una mica de neurociència

Fa uns anys vaig cursar la llicenciatura de psicologia. Avui sóc psicòloga i estudiant de psicopedagogia. Durant la meva època com a estudiant de psicologia sempre em va atreure molt tot allò relacionat amb la psicologia fisiològica, anar seguint l’evolució sobre el coneixement del funcionament del cervell humà.

Avui, m’ha vingut a les mans un article del Doctor Diego Redolar sobre una conferència celebrada el passat 24 de maig impartida pel Professor Antonio Damásio. El titular: “Antonio Damásio i l’evolució de la investigació sobre les emocions en la neurociència”. M’ha cridat l’atenció i l’he llegit. I quan he acabat la seva lectura el que m’ha cridat l’atenció és no saber de quina evolució parlava.

M’explico: no sóc qui per posar en dubte la professionalitat del Catedràtic Damásio. Però allò que he llegit no m’ha resultat gens innovador. “Les emocions” és un dels temes tractats amb més profunditat al temari de psicologia. Convidar a qüestionar-nos “si fugim perquè tenim por o tenim por perquè fugim” no és quelcom nou, no suposa cap evolució sobre el coneixement de les emocions. I sí, l’article ja cita la teoria de James-Lange i de Cannon-Bard com a clàssiques d’aquesta dicotomia, aleshores he pensat que a partir d’aquesta base seria el moment de tirar endavant, d’obrir nous camins. He seguit llegint amb atenció, però he seguit trobant-me amb un munt de teories clàssiques: que si les expressions simulades alteren el sistema nerviós; que si diferents expressions facials produeixen patrons d’activitat perifèrica diferents; que si la retroalimentació dels moviments facials genera activació autonòmica i canvis en l’emoció percebuda; que els sentiments són el component conscient de les emocions...

No sé, m’he quedat a mitges. I no sé quina conclusió treure’n. Ens trobem en un moment en què qualsevol petita aportació esdevé evolució? L’article tenia una intenció massa divulgativa i no ha aprofundit en allò que realment donava noves respostes?

Aquestes reflexions no pretenen ser una crítica. Unes línies més amunt ja he dit que no poso en dubte la professionalitat de Damásio. Tampoc la de Diego Redolar. Més aviat vull que aquesta sorpresa d’una evolució que no he sabut trobar em condueixi a fer un seguiment més exhaustiu sobre aquesta temàtica que em resulta apassionant.

Quantes cartes escrites

Ja som a finals d’agost, probablement el mes amb més desordre de tot l’any. Desordre d’horaris, d’espais. Fer maletes, desfer-les. I ara toca tornar-ho tot al seu lloc. Toca posar ordre. I com que toca, he decidit posar-m’hi. Trobes un paper per aquí i l’altre per allà, els classifiques i cerques les velles carpetes on saps que ho tens tot arxivat.

I altra vegada et torna a passar el mateix. Et vénen a les mans els records més adormits. Quantes cartes vas escriure que no vas arribar a donar mai? Quantes coses vas voler dir i no vas tenir valor de fer-ho? Sí, eren somnis d’adolescent, però eren els teus somnis, la teva vida. Ara ho observes tot resumit en cinc anys, del 93 al 98, que van ser els anys que més cartes d’aquest tipus vas escriure. No t’atures a llegir-les totes perquè necessitaries massa hores, però en fas un repàs i t’adones que fa anys que no veus als seus protagonistes, que a la majoria no els tornaràs a veure mai més. Però et sembla que fos ahir, que encara els puguis tocar, que aquelles paraules que els dirigies segueixin vives, sents encara l’eco de quan les pronunciaves en veu baixa, procurant que ningú et sentís.

Ja no sóc adolescent, ni escric cartes que mai no donaré. Si escric alguna carta, que no ho faig massa sovint, la dono al seu destinatari. Si tinc alguna cosa a dir, miro de dir-la sempre perquè no es podreixi dins meu. Però m’agrada retrobar aquestes cartes de tant en tant, perquè em recorden a tu, si és que ets un d’aquells destinataris fantasma que mai vas saber les coses que em van quedar pendents de dir-te.

Diumenge

Un diumenge d’aquells que passes a casa. No saps ben bé si és perquè et venia de gust o perquè t’has emmandrit a fer qualsevol altra cosa.

Ahir tot ho veies diferent, vas fer plans pel dia d’avui convençuda que els duries a terme. Avui t’has llevat tard, tocaven gairebé les dotze. El ritme és lent, mires com comença a pujar el cafè de la cafetera, impacient per prendre’n un. Te’n tornes al llit amb la tassa plena i durant uns minuts, probablement més dels que creus, intentes organitzar les idees, pensar l’ordre amb què vols que transcorri el dia. T’hi trobes a gust, però acabes el cafè i t’aixeques. Instintivament, encens l’ordinador i t’hi passes una bona estona consultant el correu personal, repassant articles i altres petites coses quotidianes.

Telefones a algunes persones però no obtens resposta. Esclar, és diumenge i pot ser que encara dormen. T’hauràs d’espavilar tu soleta! Bé, agafes un llibre i llegeixes i passes una bona estona. Després prepares el dinar i dines. Et planteges sortir, anar a fer un tomb, però fa calor i et fa mandra i penses: potser més tard. Tornes a agafar el llibre i t’hi tornes a endinsar, les realitats es confonen. Ara t’atreviries a dir que ets tu mateixa qui passeja per aquells jardins i boscos plorant per un amor perdut. I el llibre arriba al final, el protagonista deixa de ser nen per esdevenir adolescent. M’ha agradat!

La son et vens de nou i fas un cop de cap. Quan et despertes et sens igual, les hores han anat passant, i segueixes deixant-te guiar per instints. Voldries escriure, cridant no-sé-què però no et surten les paraules, no saps què et provoca el nus que sents que t’oprimeix i del qual necessites desfer-te. Però seguiràs cercant la serenitat i saps que aviat sortiràs d’aquest estat semi-vegetal que sembla que s'ha apoderat de tu les últimes hores. Un diumenge més a casa... Potser més tard aniré a fer un tomb.

Diferents banys, diferents sensacions

Vaig créixer al mar. A la costa del Maresme. A la platja d’Arenys de Mar. No he pogut mai oblidar aquells primers anys de la meva vida. No crec que els oblidi ningú, perquè allò que vius durant la infantesa deixa sempre empremtes que no podem esborrar.

És per això que sempre defenso la platja, la mar. Cada vegada més persones coincideixen a dir que la platja és una horterada, que no s’hi pot anar, que és bruta, que hi ha molta gent, que els més petits molesten amb els seus crits, les seves corredisses, la seva manera de llençar-te sorra al damunt quan menys t’ho esperes. I sí, és cert hi ha molt mala educació. Hi ha famílies per les quals anar a passar el dia a la platja és una manera de desconnectar de les seves obligacions com a pares, tant és què facin els seus fills, a la platja tot s’hi val i a qui no li agradi que es foti! Sí, és cert...

Però hi ha altres maneres d’anar a la platja i poder seguir gaudint i delectant-se de la meravella que és fer un bon bany, un bany d’aquells que se t’endu ben endins. Ben endins dels teus propis horitzons. I aquest estiu ho he viscut una vegada rere altra.

Quan he estat aquí, a casa, he mirat sempre de no arribar mai a la platja abans de les dues. És aquella hora en què tothom marxa, és hora d’anar a dinar. Poc a poc t’adones que hi ha menys gent, que la llum esdevé més bonica perquè dibuixa reflexos per tot arreu. El mar també canvia. De colors, de formes i t’hi endinses i et deixes acaronar per les seves carícies.

Les platges de Cantàbria són diferents. Mai són plenes de gent, mai les hi he vist. Allò més màgic d’aquestes platges són les marees. Et despisten perquè mai saps si hauràs de caminar més de cinc minuts abans de poder-te mullar els peus a les seves aigües fredes o si n’hi haurà prou que facis deu passes. El mar Cantàbric és fantàstic! La seva aigua recorre tot el teu cos i la seva fredor et convida a deslliurar-te de tot.

I també hi ha les Illes Medes, també amb els seus contrastos, els seus secrets, les seves sorpreses. Tenir la possibilitat d’arribar-hi, amb companyia de la família, assegurar bé la barqueta i llançar-te a l’aigua, tan ràpid com pots, perquè l’enyoraves. L’enyorança sana d’estar-te banyant i que sis o set peixos d’uns quaranta centímetres de llargada vagin nedant al teu voltant. Tot plegat sembla una dansa, un ritual.

Els ulls dels altres

Hi ha una persona, ella sap qui és, que m’ha volgut transmetre sempre el plaer de la lectura. No de qualsevol lectura, sinó d’aquelles que t’ajuden a créixer com a individu, a descobrir el món a través dels ulls dels altres, perquè de fet, ja està tot dit, tot explicat.

Mentre estudies sovint costa trobar temps per poder gaudir d’aquest plaer. A classe et demanaven que llegeixis no-sé-quants llibres de text, que sí, que et mostren corrents, teories, teories i paradigmes de la teva disciplina, que t’ajuden a preparar exàmens i poder-los aprovar; que, si vols, et donen una base per entendre a quin món disciplinari has entrat. Massa sovint aquests llibres els falta criteri, els falta humanitat, són buits d’emocions i també de reflexions. I el més preocupant és que difícilment t’obren les portes per esdevenir professional. Per ésser professional en el meu àmbit necessito fer vius els continguts, poder palpar-los, creure-me’ls i impregnar-me’n.

S’ha de viure, s’ha d’experimentar, pensar, pensar, pensar. No es pot viure ni experimentar-ho tot. Però, ja està tot dit, tot explicat. Per sort hi ha persones que han viscut i experimentat moments que un no viurà mai. Com a mínim, els podrem descobrir a través dels ulls d’altres. I és un plaer. Gràcies.

Nena

No fa massa hores hom m’ha anomenat nena. No puc amagar que m’ha fet certa il·lusió. És que és un concepte tan relatiu! Hi ha persones per les quals sempre seré una nena. N’hi ha d’altres, en canvi, que ja em tracten de vostè. I n’hi ha, també, que decideixen emprar aquest terme amb connotació negativa. Però tant me fa, saben?

Si, després de tot, aconsegueixo que la gent em vegi com una nena, deu ser perquè he estat capaç de conservar aquella frescor, espontaneïtat i esperit infantil tan especial que caracteritza aquests individus tan vius. O com a mínim així m’ho prenc jo. A voltes, m’agrada ser nena; allunyar-me d’una realitat adulta que sovint és esgotadora, que està plena de mal de caps, de preocupacions, de burocràcia inútil per demostrar vagi a saber què.

I no és que fugi de les obligacions, ni dels compromisos cap als altres ni cap a mi mateixa. Ans al contrari, miro sempre de mantenir-me dreta, amb força i de seguir el camí necessari per assolir tots els meus objectius, tant professionals com personals. I saben? No em puc queixar!

I el que pensin els altres tant m’és! I quan dic altres no em refereixo a tothom. Necessito l’aprovació dels més propers, els seus consells, els seus punts de vista. Però aquesta aprovació no és sempre gratuïta. Sovint lluito per aconseguir-ho sense èxit i aleshores miro al meu interior i em pregunto què és més important l’aprovació dels propers o la pròpia. I la resposta esdevé difícil però sempre s’acaba trobant.

Per molts anys Marta!

Ja fa molts anys que ens coneixem. I també en fa molts que no ens veiem com abans, que hem escollit camins que ens porten a viure la vida de manera diferent. Però ets d’aquelles amigues que sempre tinc present. Hi ha sentiments i vivències que no poden ser esborrades pel pas del temps. Vàrem créixer juntes, vàrem passar juntes els anys que probablement més marquen la vida d’una persona. Te'n recordes? Sí, segur que sí! Durant aquells anys vas ser una de les persones amb qui més vaig riure, una de les persones amb qui més i de qui més vaig aprendre. Amb qui vaig prendre les primeres cerveses, els primers vinets i els primers whiskys (esclar, tu whisky sol, que deies que feia dona dura). També durant aquells anys vam viure els primers grans amors d’una i de l’altra. I també vas ser una de les primeres persones a qui vaig ser capaç de dir-li allò que pensava cara a cara, vaig aprendre que, de vegades, és millor escopir tota la merda que portes dins per poder fer net i continuar endavant. I hi va haver moments durs. Però aquests ja no compten, d’aquells només en queden les anècdotes. I avui fas 28 anys i ets lluny, a Mali. I et trobo a faltar i tinc ganes que tornis per poder fer aquell sopar que fem cada any. Així que ja saps! Gaudeix del viatge, però reserva forces per quan tornis, que aquella nit sempre és llarga! Per molts anys bonica.

Terra de contrastos

Terra de contrastos. Contrastos en tots i per tots els sentits. Contrastos visuals produïts principalment pels colors: el cel és blau, el sol brilla... i brilla el blau de la mar i el verd de la vegetació. De sobte es confonen i agafen tonalitats nostàlgiques, romàntiques, salvatges. I observo, no deixo d’observar perquè a cada passa pot esdevenir un canvi. Cada quilòmetre és diferent. El verd clar que ara brilla als prats es transforma en aquell verd feréstec dels grans boscos. El cel és gris, els núvols sembla que volen trepitjar la terra... la mar no brilla, ara és bestial i se’t vol endur. Tot t’aclapara, és majestuós. Majestuosa la força de la naturalesa.

La nit d'ahir

Ahir va ser una nit especial, diferent, nova. Gràcies! Certament va ser un gran regal, la millor manera de passar la nit del meu aniversari, l’acollidora intimitat dels qui hi vam ser. Hem tardat anys a fer-ho, però ja no ho hem de deixar de fer.

Amb tu, germà gran, hi vaig viure fins fa poc, fins que va arribar el moment que vas voler abandonar el niu. Normal, coses de l’edat! Mai vam estar massa units, érem molt diferents. Diferents maneres de ser, diferents maneres de pensar, diferents maneres de conviure. I, clar, les baralles, sempre! I ara ho recordem i riem. I des que no vivim junts estem molt més units i, sobretot, des d’ara fa un any, després d’aquella abraçada.

Amb tu, germana petita, no hi he viscut mai. Però sí que hem conviscut. Cada estiu, quan érem encara petits els tres, passàvem el mes de juliol al quart pis d’Arenys. Tu i jo dormíem a la mateixa habitació i, sovint, em despertava a mitjanit i et tenia a sobre, com si fossis un koala. Després, és cert, durant la meva adolescència no ens vèiem prou sovint. Jo tenia els meus amics aquí i cada vegada passava menys temps a Arenys. Però aquest any ens hem retrobat i hem estat més properes que mai. Sobretot després d’aquella conversa, d’aquelles llàgrimes.

I el sopar d’ahir va resultar esplèndid. Esplèndid pel menjar, pel beure, i pels sis que hi érem. Fantàstic.

Emocions vicàries?

I mirin com són les coses. Ahir, parlava que des de certes esferes ens dicten com hem de sentir les nostres emocions, ens volen fer creure que poden construir-les a la seva manera. Deia també, que fa temps que hi donava voltes, però he de dir que no va ser cap fet concret el que em dugué a escriure’n.

Doncs mirin, unes hores més tard, gaudia d’un moment de soledat a casa. Tenia altres coses pendents de fer, però el que realment em va venir de gust va ser llegir. Vaig prendre un llibre. Un d’aquells que fa temps que ronda per la cambra però que encara no li havia arribat el torn de ser llegit. És un llibre d’històries breus, escrites per un mexicà. M’hi vaig endinsar. El primer relat narrava la història d’una família, explicant pas a pas l’evolució d’un pare, una mare, una filla i un fill.

Mirin què hi vaig trobar:

“Desde el momento en que decidió encerrarse en el tercer piso de la casa paterna, había decidido también su nuevo estilo de vida (...). Lo importante era que, aislándose de un mundo hostil y desagradable, entraba de lleno a un mundo de acción y excitación, de emociones vicarias, de interminable accidente y todo ello sin consecuencias físicas para ella. El mundo del reality show.” (Fuentes, C. 2006. Todas las familias felices)

Emocions vicàries? Va home, va, per favor! Les emocions no poden ser enteses així! Parlem en tot cas d’empatia, de saber-nos posar a la pell dels altres per poder-los entendre i recolzar. Però no fotem! Les emocions han de ser pròpies, viscudes de dins cap a fora, mai de fora cap a dins.

Si permetem que ens facin caure en aquesta trampa, estarem permetent convertir-nos en un ramat d’ovelles guiades a crits per un pastor amb l’ajuda d’un gos. És això el que volem?

Contacte corporal. Un valor perdut?

Fa ja temps que dono voltes sobre aquest tema. El contacte corporal com a forma de comunicació humana. L’experiència em diu que és un tema que amaga certa controvèrsia, diferents maneres d’intepretar-ho.

La societat actual ens empeny, segons el meu punt de vista, a una desnaturalització del contacte. Ens fa veure que la comunicació per excel·lència és aquella que ens ve donada a través de les noves tecnologies, pretén fer-nos veure que la comunicació humana està en funció d’allò que ens dicten a través de la televisió, de la premsa. Sembla ser que les nostres sensacions han de néixer només d’allò que “ells” volen. M’hi nego, no vull que m’enganyin! Jo vull viure les meves emocions per mi mateixa, com a mínim ser lliure de viure-les com vulgui.

Han passat ja força persones per la meva vida, moltes persones que han deixat empremtes que no desapareixeran mai. N’hi ha que són encara presents al meu dia a dia i n’hi ha que no. Però a totes les he escoltat, de totes n’he après. I si hi ha alguna cosa que pràcticament totes elles deien de mi en un passat és que em consideraven una persona poc càlida que semblava que tenia por del contacte físic. I sí, tenien raó! Jo no havia estat mai una persona d’expressar els meus sentiments a través del contacte.

Però el temps va passant, i no sé ben bé en quin moment ni per quina raó – perquè no ho recordo – un dia, suposo, em devia deixar anar, i imagino que vaig fer el pas d’abraçar o fer-li un petó algú que ho necessitava – o potser jo mateixa vaig sentir la necessitat de fer-ho – i aquell dia em vaig sentir bé. Vaig tenir la sensació d’alliberar una gran tensió. Penso que transmetre a través del cos és quelcom, ja no solament important, sinó pràcticament prioritari! L’energia que es desprèn quan dos cossos s’apropen, ja sigui a través d’una abraçada, un petó, una carícia neta, un agafar-se la mà és inigualable.

I deia que aquest tema pot amagar controvèrsia. Conec molta gent que pensa que aquest tipus de declaracions afectives són més pornogràfiques que la pròpia pornografia, sobretot si són manifestacions fetes en públic. En públic? Però no som tots humans? No compartim espais constantment? M’he d’amagar si tinc ganes d’agafar-li la mà a un amic, amiga o familiar?

I, clar, no parlo d’aquestes parelles que sovint trobem al metro, a la platja o on sigui que el que fan és una exhibició de la seva passió, no. Jo parlo del contacte humà, entès com una forma de comunicació personal que sovint pot transmetre més que les paraules.

Paraules en blanc.

De sobte resulta complicat trobar les paraules per expressar allò que voldries. De sobte, quan trobes algú que necessitaria que això no fos així, és quan més difícil resulta. I és que a voltes les sensacions, els sentiments són molt més forts que les paraules i no aconsegueixes fer sonar aquella música que faria que l’altra persona descansés, es relaxés i desaparegués la seva angoixa. I aquest fet, a més, es produeix quan no tens aquella persona davant i quan, en realitat, l’únic que pots oferir-li per donar-li ànim són paraules, quan no tens la possibilitat de demostrar-li que la recolzes i entens el seu dolor amb una mirada, agafant-li amb força el braç.

I en aquests moments és quan penses que existeixen paraules en blanc, que són aquelles que per molt que escriguis no podran ser llegides perquè no aconseguiran arribar a qui van adreçades. I és també en aquests moments quan penses que, sovint, té més força una abraçada.

Entre la República i el Franquisme: Formes de lluita, formes de resistència pedagògica II (recuperació d'idees per a la praxi educativa actual)

“El públic es preocupa sovint del mètode de les escoles noves. Les escoles noves no tenen mètode, i si en tenen algun és la natura. No es dóna un caràcter a l’infant, se li permet que n’adquireixi un; alhora no es fan entrar nocions intel·lectuals dins el cap de l’infant, se’l col·loca en condicions de poder-les conquerir” (Adolphe Ferrière, 1912). Ens podem imaginar a l’actualitat un sistema educatiu sense metodologia? És viable que l’únic mètode sigui la natura? No ho crec! Ara bé, no puc discutir (perquè ho comparteixo) que a les nostres pràctiques educatives hem de mirar sempre de situar l’alumne en les condicions òptimes per tal que es creï ell mateix el seu caràcter, que sigui crític amb el seu entorn i adquireixi els seus coneixements.

Un dels punts que considero cabdals és el de la coeducació. Quan penso que actualment continuen havent-hi escoles únicament per a nens o per a nenes no puc evitar indignar-me. Ho considero un tornar enrere, quelcom contranatural totalment. Hem d’apostar sempre per una educació mixta en què no només s’afavoreixi la igualtat d’oportunitats sinó també una educació per a la convivència. He conegut gent que ha anat a aquestes escoles i confessen que, després, en arribar a la Universitat han tingut vertaders problemes d’adaptació, no han sabut com relacionar-se amb les persones de l’altre gènere. I justament això ho podem relacionar també amb la laïcitat. “Coincideix” que les escoles que continuen educant amb distinció de gèneres són aquelles que continuen tenint una fort vessant religiós.

Quant al fet d’educar a la natura, si bé unes línies més amunt afirmava que no crec en la viabilitat que l’únic mètode educatiu pugui ser la natura, sí que considero important que aquesta tingui un lloc important a l’educació. Quan dic que no ho trobo viable em refereixo a la quotidianitat, la societat actual gira entorn les grans ciutats i d’aquesta manera és impossible trobar prou espais naturals. Però crec en l’educació en el lleure, en les colònies, els campaments, camps de treball, etc. I penso que aquest contacte amb la natura és summament beneficiós pels nens i joves i que ho hem de potenciar. Els hem d’allunyar d’aquestes modes absurdes que fan que només puguin dedicar el seu temps lliure a jugar a videojocs, “play stations”... que no els deixen sortir de casa. I és per això que quan l’escola nova parla sobre el fet que l’educació s’ha de fonamentar en els interessos espontanis dels infants hem d’anar en compte. Evidentment hem de tenir present sempre les seves motivacions, però la societat actual de consum, el ritme de vida de les famílies pot provocar que aquestes motivacions no ens ajudin a la nostra tasca educativa. Hem de saber engrescar-los, ajudar-los a trobar la manera d’implicar-los en el seu desenvolupament humà.

Entre la República i el Franquisme: Formes de lluita, formes de resistència pedagògica

Ens podem remuntar a principi del s. XX per analitzar la importància dels fets esdevinguts en el camp de la pedagogia. En el cas de Catalunya, no podem oblidar, com apunten Portell i Marquès, que van ser molts els qui van treballar per recuperar el català a l’Administració Pública, als diaris i a les escoles. Així, la creació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, l’any 1902, va suposar un centre de trobada, formació i discussió amb la intenció de divulgar els plans de modernització de l’educació del país, fonamental per aconseguir una societat nova, democràtica, moderna, de persones formades per viure en llibertat, capaces d’escollir, de pensar, de tenir opinió i enriquir-la (Marquès i Portell, 2006).

A partir d’aquell moment, en què no podem passar per alt que hi havia una gran proporció d’analfabetisme a tot Catalunya, diferents personalitats van començar a obrir diferents escoles amb el propòsit que hi hagués cada vegada més nens i nenes escolaritzats.
Com a comú denominador, i a nivell general, les escoles que es van anar creant tenien l’educació activa com a model pedagògic innovador: respecte a l’infant, als seus temps, als seus ritmes, a la seva capacitat per entendre l’entorn, apropiar-se’l, construir-se’n una imatge. Per altra banda es començava a defensar la coeducació i la laïcitat a l’educació per tal de proporcionar les mateixes oportunitats d’accedir a la cultura i la llibertat de religió.
També va començar a adquirir molta importància l’educació basada en el naturalisme. Defensaven que l’entorn natural era el millor per que els infants experimentessin per ells mateixos. Era també l’entorn més saludable i això va tenir molta importància ja que en aquella època hi havia un gran nombre d’infants que tenien problemes de salut a causa de la pobresa i la mala alimentació, sobretot a les ciutats, on hi havia un aire viciat. Així, es van anar estenent, cada vegada més, les colònies de vacances. De fet, els resultats que van tenir aquestes experiències van fer que es creessin escoles, com l’Escola del Bosc de Barcelona amb la perseverança de Rosa Sensat al capdavant, que propugnaven que l’entorn natural era tan positiu per l’educació que el millor era que la major part del temps que els infants passaven a l’escola ho fessin a l’exterior, treballant sols o en grup, al seu ritme, però amb el compromís d’acabar allò que començaven. “Hem d’aprendre a perdre el temps per tal de guanyar-lo”. En aquesta línia també trobem l’Escola del Mar.
El 17 de febrer de 1922 un reial decret va organitzar l’ensenyament públic de Barcelona. S’hi disposava la creació d’un patronat escolar constituït per l’alcalde, els vocals i l’assessor tècnic de la Comissió de Cultura, l’inspector de Primer Ensenyament de Barcelona i una professora de l’Escola Normal Femenina de Mestres. Aquest fet donava un alt grau d’independència. Un altre article del reial decret establia que els mestres havien de ser designats entre els que havien passat oposicions per treballar a les escoles nacionals.
Allò últim, no puc evitar que em transporti, per contrast, a les províncies de Lugo i Orense. Tal com explica Maria Antonia Iglesias (2006), durant l’època de la República va sorgir la figura de “l’escolante”, que era un mestre que exercia de forma estable sense tenir cap títol ni formació específica.
Però bé, tornem a allò que comentàvem. Els reials decrets descrits no van acabar de satisfer ni els sectors més espanyolistes ni a l’esquerra catalana. Els primers, s’hi van oposar per por a una educació catalanista; els segons volien una escola catalana pròpia, desvinculada del tot de l’Estat.
I va arribar la dictadura de Primo de Rivera i va prohibir l’ús del català en institucions públiques i va suprimir les diputacions i la Mancomunitat i va dissoldre el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, i tantes altres coses que havien estat construïdes fins aquell moment amb el treball i l’esforç de tots.
I després, el 1930, Primo de Rivera va anar a l’exili. La República Catalana es va convertir en la Generalitat de Catalunya. I el Govern provisional de l’Estat va publicar un decret sobre la llengua materna a l’escola: “...Respectar la llengua materna, sigui quina sigui, és respectar l’ànima del deixeble i afavorir l’acció del mestre permetent-li que es compleixi amb tota magnitud” (Marquès i Portell, 2006).
A partir d’aleshores a Catalunya es van començar a formar molts grups escolars i s’aconseguí que la ciutat s’hi aboqués. L’escolarització era obligatòria i, per evitar els problemes de desplaçament que tenien molts dels infants per arribar a les escoles, se’ls facilitava el transport públic i el material escolar gratuït. Es va fer molta feina i es va treballar molt bé, es van dur a terme moltes innovacions i es va aconseguir un nivell educatiu més que acceptable, capdavanter a tot l’Estat.
Però, el 17 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil i va començar el calvari per tots els protagonistes de la història de la pedagogia catalana. Els mestres van ser perseguits, jutjats, cessats en els millors dels casos, molts van marxar i altres van desaparèixer. Però van oferir resistència, el 18 de juliol de 1936 es va crear el CENU (Comitè de l’Escola Nova Unificada), la Generalitat durant la guerra va assumir tots els graus educatius (tot i que el govern central no ho havia cedit mai per escrit) i va assegurar l’accés a tothom a l’educació. I malgrat totes les dificultats, es va aconseguir que durant la guerra les escoles seguissin funcionant i funcionessin bé. Però a finals de gener de 1939, les tropes de Franco van entrar a Barcelona. En xifres, quatre-cents cinquanta mestres van abandonar Catalunya; a la pràctica, el magisteri va quedar decapitat.

¿Eres española?

1 d’agost. Fa dies que he de fer un regal, un d’aquells que et demanen molt concretament, i no el trobava enlloc. Sabia que era possible trobar-lo al centre, al carrer Portaferrissa, però certament em feia mandra anar-hi. A ple estiu, tanta gent... En tot cas, avui m’hi he decidit. He agafat el Metro, la línia 3 fins Plaça Catalunya. M’he sorprès de com estava de tranquil el vagó, ha estat un trajecte agradable. He sortit per la sortida de La Rambla preguntant-me què m’hi trobaria, feia temps que no hi havia anat.

He caminat uns metres. Hi havia molta gent, però res fora del normal. Quan he arribat al carrer Portaferrissa, m’ha aturat un noi tot preguntant-me si sóc espanyola. Sense intenció, en aquest moment, d’encetar un debat polític, li he respost que sóc de Barcelona. No ha fet falta que em digués res més, només veure-li la cara ja he sabut què estava pensant. Però ho ha dit: “Pues pareces inglesa...” Bé, m’ha ofert un llibre, tot explicant-me que no el venia que només en demanava allò que la gent n’hi volgués donar. Li he donat les gràcies i he seguit el meu camí, sense el llibre.

Uns metres més enllà, de repent he sentit: “¿Hablas castellano?”. “Ja hi tornem a ser! Me l’he quedat mirant, aquesta vegada sense donar cap resposta, només esperant que aquell home em donés els papers que duia a la mà. Però es veu que no n’hi havia prou. Es veu que aquells papers, que eren propaganda, els donava a canvi d’algunes monedes. Li he dit que no en duia jo de monedes i m’ha demanat un cigarret. Bé, cap problema, li he donat un cigarret. Aleshores m’ha preguntat: “¿Y cómo es que no llevas monedas? ¿Es que no trabajas?”. Uns segons de silenci. “Doncs miri, no. No treballo, no duc monedes i sóc de Barcelona”.

I és que és curiós. I no tinc res en contra dels turistes. Però sembla ser que no es pot ser rossa, ser de Barcelona de tota la vida i passejar pel centre de la ciutat durant l’estiu sense que la gent es pensi que ets un turista més.