Fa uns anys vaig cursar la llicenciatura de psicologia. Avui sóc psicòloga i estudiant de psicopedagogia. Durant la meva època com a estudiant de psicologia sempre em va atreure molt tot allò relacionat amb la psicologia fisiològica, anar seguint l’evolució sobre el coneixement del funcionament del cervell humà.
Avui, m’ha vingut a les mans un article del Doctor Diego Redolar sobre una conferència celebrada el passat 24 de maig impartida pel Professor Antonio Damásio. El titular: “Antonio Damásio i l’evolució de la investigació sobre les emocions en la neurociència”. M’ha cridat l’atenció i l’he llegit. I quan he acabat la seva lectura el que m’ha cridat l’atenció és no saber de quina evolució parlava.
M’explico: no sóc qui per posar en dubte la professionalitat del Catedràtic Damásio. Però allò que he llegit no m’ha resultat gens innovador. “Les emocions” és un dels temes tractats amb més profunditat al temari de psicologia. Convidar a qüestionar-nos “si fugim perquè tenim por o tenim por perquè fugim” no és quelcom nou, no suposa cap evolució sobre el coneixement de les emocions. I sí, l’article ja cita la teoria de James-Lange i de Cannon-Bard com a clàssiques d’aquesta dicotomia, aleshores he pensat que a partir d’aquesta base seria el moment de tirar endavant, d’obrir nous camins. He seguit llegint amb atenció, però he seguit trobant-me amb un munt de teories clàssiques: que si les expressions simulades alteren el sistema nerviós; que si diferents expressions facials produeixen patrons d’activitat perifèrica diferents; que si la retroalimentació dels moviments facials genera activació autonòmica i canvis en l’emoció percebuda; que els sentiments són el component conscient de les emocions...
No sé, m’he quedat a mitges. I no sé quina conclusió treure’n. Ens trobem en un moment en què qualsevol petita aportació esdevé evolució? L’article tenia una intenció massa divulgativa i no ha aprofundit en allò que realment donava noves respostes?
Aquestes reflexions no pretenen ser una crítica. Unes línies més amunt ja he dit que no poso en dubte la professionalitat de Damásio. Tampoc la de Diego Redolar. Més aviat vull que aquesta sorpresa d’una evolució que no he sabut trobar em condueixi a fer un seguiment més exhaustiu sobre aquesta temàtica que em resulta apassionant.
Avui, m’ha vingut a les mans un article del Doctor Diego Redolar sobre una conferència celebrada el passat 24 de maig impartida pel Professor Antonio Damásio. El titular: “Antonio Damásio i l’evolució de la investigació sobre les emocions en la neurociència”. M’ha cridat l’atenció i l’he llegit. I quan he acabat la seva lectura el que m’ha cridat l’atenció és no saber de quina evolució parlava.
M’explico: no sóc qui per posar en dubte la professionalitat del Catedràtic Damásio. Però allò que he llegit no m’ha resultat gens innovador. “Les emocions” és un dels temes tractats amb més profunditat al temari de psicologia. Convidar a qüestionar-nos “si fugim perquè tenim por o tenim por perquè fugim” no és quelcom nou, no suposa cap evolució sobre el coneixement de les emocions. I sí, l’article ja cita la teoria de James-Lange i de Cannon-Bard com a clàssiques d’aquesta dicotomia, aleshores he pensat que a partir d’aquesta base seria el moment de tirar endavant, d’obrir nous camins. He seguit llegint amb atenció, però he seguit trobant-me amb un munt de teories clàssiques: que si les expressions simulades alteren el sistema nerviós; que si diferents expressions facials produeixen patrons d’activitat perifèrica diferents; que si la retroalimentació dels moviments facials genera activació autonòmica i canvis en l’emoció percebuda; que els sentiments són el component conscient de les emocions...
No sé, m’he quedat a mitges. I no sé quina conclusió treure’n. Ens trobem en un moment en què qualsevol petita aportació esdevé evolució? L’article tenia una intenció massa divulgativa i no ha aprofundit en allò que realment donava noves respostes?
Aquestes reflexions no pretenen ser una crítica. Unes línies més amunt ja he dit que no poso en dubte la professionalitat de Damásio. Tampoc la de Diego Redolar. Més aviat vull que aquesta sorpresa d’una evolució que no he sabut trobar em condueixi a fer un seguiment més exhaustiu sobre aquesta temàtica que em resulta apassionant.
2 comentaris:
possiblement es una evoluciò involutiva, es debía quedar estancat o sencillament no comparteixes la seva teoría. Llastima, jo no ho vaig estudiar i no podem debatro
L'evolució involutiva se'n diu degenerar.
Scusi.
I bona nit!
Publica un comentari a l'entrada