Vèncer la por a l’aigua freda

Doncs això s’acaba, demà tot torna a la normalitat, a l’ordre dels horaris i a la disciplina que exigeix la feina. No passa res! Per sort aquests dies han aconseguit complir les expectatives que me n’havia creat. Potser hauria pogut fer més coses de les que he fet, però totes les que he fet m’han omplert i m’han aportat l’energia necessària per afrontar el que queda. Satisfacció.

Alguna estona de platja. M’encanta el mar, hi vaig créixer. El sol t’acarona la pell i et fa sentir aquella calor dolça que et fa conscient que ja arriba l’època que més t’agrada de l’any. I aquell imant que és l’aigua, que és transparent i com una bassa d’oli i que t’obliga a apropar-t’hi. En fuges un parell de vegades perquè – no ens enganyem – és molt freda encara al mes d’abril. Més tard, però, no t’hi pots resistir. I prens la decisió de llençar-t’hi i sentir-la a la teva pell. Ja no li tens por: saps que has pres la millor decisió.

Aquests moments meus

Suposo que tots tenim aquells moments que ens fan sentir bé amb nosaltres mateixos. Des de fa uns mesos, jo he trobat aquests moments en el fet d’anar a córrer.

Em costa descriure què sento durant aquestes estones. No és únicament una qüestió física, de fet, no considero que estigui gens en forma. Evidentment, però,  hi té relació: fumo, m’agrada prendre alguna canyeta entre setmana quan surto de  treballar i, també, fer copes els caps de setmana. I clar, tot això s’ha de cremar d’alguna manera, s’ha d’eliminar o intentar neutralitzar del cos, si no, malament!

Tot i així, tampoc això és el més important. Aquestes estones m’aporten més un equilibri mental que físic. La capacitat d’esforç, de ser capaç de dir “va, una volta més!” o “cinc minuts més” quan penso que ja no puc aguantar; la capacitat de deixar la ment en blanc i no pensar en res que no sigui posar una cama davant de l’altra intentant mantenir un ritme determinat quan necessito desconnectar de qualsevol cosa; i, al contrari, la possibilitat de concentrar-me en algun tema concret que necessita ser atès i que, d’altra manera, no trobo el moment per donar-li l’atenció que requereix. I sempre acompanyada de música, perquè, i això també és important, és una activitat que sempre faig sola. En el passat ja vaig tenir èpoques en què m’hagués vingut de gust iniciar aquest hàbit, però no el vaig mantenir mai per culpa de la mandra d’anar-hi sola. Ara ja no m’importa, ho considero un altre aspecte positiu que m’ha ajudat a aprendre i entendre que moltes de les coses que volem fer no necessitem ningú per fer-les.

I, finalment, hi ha l’alliberació d’endorfines, clar, aquestes substàncies que, per si mateixes ja ens aporten sensació de benestar i de breu felicitat.

Gariebé tres anys i mig després

Dimarts, 28 de desembre de 2010. Ha plogut molt des d’aleshores. Ha plogut molts des que no escrivia cap línia aquí.

La vida ha donat moltes voltes des d’aquell dia i la veritat és que em sembla que mai havia estat millor que ara. Segurament no és tant perquè les coses m’hagin anat d’una manera o d’una altra, sinó que, sense fer grans canvis sobre la visió que en tenia, sí que n’he fet sobre la manera de viure-la.

Han passat moltes coses des d’aquell dia, moltes d’elles no han estat agradables i, això, és el millor. Penso que les persones aprenem, sobretot, quan no ens agrada allò que ens passa i necessitem amb totes les nostres forces deixar de deixar-nos endur per la comoditat de no fer res per canviar-ho. Sovint és la nostra pròpia actitud respecte la vida i respecte les persones que ens envolten qui ens ajuda a obtenir el que necessitem o volem d’elles. I, en aquest últim sentit, estic satisfeta: totes aquelles persones a qui considerava importants fa gairebé tres anys i mig, i que encara avui les hi continuo considerant, segueixen formant part de la meva vida. Probablement, les que han deixat de formar-ne part és perquè no devien ser tan importants com semblava. I les que han aparegut pel camí, principalment els darrers mesos, han contribuït d’una manera molt especial a tots aquests canvis i espero que continuïn aquí molt més temps.