Pot resultar força atrevit, car la meva manera de veure-ho, és que aquest és un debat proper a allò obsolet. I uso la paraula obsolet entenent que aquest terme pot transmetre que ens trobem davant un debat que probablement mai rebrà resposta. És tan atemporal, tan etern, com la pròpia humanitat.
Als nostres dies, pot existir una educació que no tingui en compte un corrent i altre? Si quan ens proposem educar ens hem de marcar uns objectius i finalitats que impliquen, de forma obligada, una concepció holística de l’ésser humà, com podem rebutjar alimentar l’intel·lecte de l’educand o facilitar-li la consciència dels seus sentits? Com podem privar-lo de l’experimentació que el condueixi a conèixer el seu propi món? Què és el coneixement? Què és la veritat? Quina és la millor manera d’educar? I, també, Què podem educar?
Segons Descartes hi ha una clara juxtaposició a l’hora d’entendre l’ésser humà: per una banda, troba el pensament (ànima) i, per l’altra, el cos. D’aquesta manera, l’ànima és el subjecte i el cos l’objecte. Aquesta juxtaposició és el resultat del seu famós “cogito ergo sum”. De tot això se’n desprèn que ell no negava l’existència ni la necessitat de contemplar un i altre aspecte de l’ésser. Tot i això, reflecteix de manera clara la preeminència de l’intel·lecte sobre els sentits i considera el cos vulgar, satànic i bestial. Per a ell el cos ha de ser educat per tal disciplinar-lo i sotmetre’l al pensament.
La defensa de l’educació corporal va més enllà de la visió objectivista del cos. I per això, hem d’anar també més enllà de la juxtaposició de Descartes i analitzar, ara, la pedagogia de la subjectivitat corporal, que té les seves arrels en el naturalisme i el culturalisme.
L’any 1982, A. Ferreire defineix l’Escola Activa posant de manifest que no és antiintel·lectual, sinó antiintel·lectualista, en el sentit que s’oposa a la inclinació que concedeix aquest últim concepte a la intel·ligència en detriment de l’educació del cos. Del que tracta la pedagogia de la subjectivitat corporal és de la interiorització del subjecte a la vida social a través del seu propi cos i de l’experimentació.
Arribat aquest punt, no puc deixar de reflexionar sobre un altre dels debat més clàssics de la història: individualisme vs societat. La societat s’ha d’adaptar a l’individu o l’individu a la societat? Heus aquí, un altre gran dilema. És indubtable que la majoria dels individus vivim en societat i ens hi hem d’adaptar (socialisme), però aquesta societat hauria de respondre a les necessitats de l’individu (liberalisme). O no?
De la mateixa manera, i d’aquí la importància de la reflexió anterior, quina resposta ha de donar l’educació als seus educands? Des d’aquestes perspectives més naturalistes, i sobretot, fent referència a les pedagogies llibertàries s’ha arribat a proposar que l’escola s’ha d’ajustar plenament a les necessitats del subjecte, en el sentit de dotar-lo de plena llibertat. Per veure-ho de forma gràfica, citaré textualment les idees de diferents autors: “L’escola no ha d’intervenir en educació [...]. Ni ha de castigar, ni ha de premiar [...]. Ha de deixar llibertat absoluta als alumnes a fi que aprenguin i s’espavilin entre ells com els plagui.”; “Les qualificacions són restes de l’organització primitiva, i cauen en desús per elles mateixes.”; “Per a l’instructor, familiaritzat amb la llibertat de l’escola, cada alumne té la seva pròpia individualitat; cadascú expressa els seus gustos particulars.” (Tolstoi); “L’educació sense llibertat reporta una vida que no es pot viure plenament. Aquesta educació ignora gairebé del tot les emocions de la vida. Només s’educa el cap. Si es permet que les emocions siguin veritablement lliures, l’intel·lecte tindrà cura d’ell mateix.” - “Quan la meva primera esposa i jo creàrem l’escola, teníem una idea predominant: fer que l’escola s’acomodi al nen, i no que el nen s’acomodi a l’escola.” (Neill); “El mestre ha de ser per als estudiants una persona i no la reencarnació anònima de les exigències del currículum i el conducte eixorc per on passen els coneixements d’una generació a l’altra. Que el facilitador (mestre) aculli l’alumne és l’expressió funcional de la confiança en l’ésser humà.” (Rogers). Jo ho trobo una visió fantàstica, idíl·lica... però també utòpica!
Des del meu punt de vista, tant la societat com l’educació haurien de respondre a les necessitats dels individus, però això implica que es pugui respondre a les necessitats individuals de cada persona sense ser regides per unes mínimes pautes? Bé deixarem, de moment, aquests interrogants oberts i gaudirem de l’essència de les idees que transmeten.
Reprenent el fil ment – cos, i fent un repàs a la història de la humanitat i dels grans corrents filosòfics, antropològics i pedagògics, és ben cert que la gran guanyadora ha estat la primera. També és veritat però, que des de l’era moderna i partint de les idees de Rousseau, el cos ha recuperat part del terreny perdut. Tal com deia més amunt, la pedagogia de la subjectivitat corporal té una de les seves arrels en el naturalisme i, aquest autor, el que proposa és un retorn a la mare terra, que permeti que la pedagogia s’experimenti a través de les sensacions corporals, i no a través de l’intel·lecte. No dubto en cap moment de l’efectivitat de l’experimentació per a poder aprendre, ans el contrari, en sóc defensora. Ara bé, afirmar que la substitució de la pròpia experiència per llibres no ensenya a raonar als educands ho trobo també força arriscat. És clar que els llibres transmeten coneixements sobre continguts, reflexions, pensaments, que al seu temps, reflecteixen la raó d’altres i no la pròpia. Però, no és clar també que a l’actualitat, a través de corrents com el constructivisme, ha quedat demostrat que l’experiència dels altres ens ajuda a construir coneixement, facilita la construcció i modificació d’esquemes mentals? Per tant, no puc estar d’acord amb Rousseau quan afirma que a través dels llibres “s’ensenya a creure molt i a no saber mai res”.
Amb l’aparició de l’Escola Nova, teories i corrents existents després del s.XIX, es va obrir tot un nou ventall de visions respecte el fet educatiu: s’ha d’instruir o educar? En contraposició a les teories clàssiques, marcades per la defensa de la instrucció, van sorgir corrents que recolzaven la necessitat de no només instruir, sinó també l’obligatorietat d’educar als infants. Aquestes visions se sustentaren en mètodes actius que promovien que el subjecte prengués consciència dels seus interessos. Va ser a partir d’aquest moment que van començar a sorgir concepcions pedagògiques que s’allunyaren cada vegada més de la dualitat cos i ment i es dirigiren cap a una visió integral de l’individu. L’infant ha de ser educat en educació física, educació intel·lectual i educació moral (Robin, P.).
La pedagogia a plein air defensa que la qualitat de vida i el rendiment dels alumnes augmenta quan les activitats es fan a l’aire lliure. És cert que trobem un exemple molt proper al primer terç del s.XX, en què es va dur a terme aquest tipus de pedagogia a l’Escola del Mar a Barcelona. Jo, en aquests moments, ho trobo, de nou, un discurs utòpic. A la nostra societat actual hi ha ocasions en què és factible plantejar aquest tipus d’activitat. A totes les escoles es programen sortides a la pròpia ciutat o poble, excursions d’un dia o també colònies en què els alumnes passen uns dies fora de casa en un entorn natural. Per altra banda, hi ha moltes institucions que s’encarreguen de l’educació a través del lleure, en què les premisses plantejades pels autors que defensen aquestes pedagogies es compleixen. Però, el plantejament que aquestes pràctiques es puguin dur a terme a les mateixes escoles, per a mi, és fer volar coloms. I potser no és només el fet que ho trobi utòpic, sinó que, a més, amb el coneixement que tenim sobre la societat actual, si analitzem com ha evolucionat el sistema, és possible l’existència d’una escola que eduqui a plein air? Si bé a l’època de la qual estem parlant era possible que els horaris fossin diferents depenent de les estacions de l’any, hom pot imaginar-se què passaria ara si els diguéssim a les famílies que han d’adequar els seus horaris per tenir cura dels propis fills en funció de la jornada “escolar”? Jo no puc. Si moltes famílies tenen dificultats per mantenir la consciència sobre el fet que la màxima responsabilitat de l’educació dels seus fills recau en elles mateixes, si no saben què fer amb ells quan arriba l’estiu i tenen vacances, com els podem plantejar una pedagogia com aquesta? Amb aquestes reflexions no em vull posicionar en contra de les idees subjacents a aquells projectes, aquelles pedagogies, no gosaria... no dubto de la gran utilitat que va poder tenir el fet que aquells infants tinguessin la possibilitat d’encarnar el seu propi cos, però crec que és quelcom que ha quedat caduc.
Una de les aportacions que he trobat més interessants durant l’estudi de tot aquest món tant complex, ha estat el concepte de psicomotricitat com a defensa que no és possible separar cos i ment. No hi ha predomini entre un i altra sinó múltiples connexions que donen com a resultat un tot integrat. És en aquest sentit, que considero imprescindible reflectir el pensament de Piaget quan evidencia que “l’activitat motriu es troba en estreta relació amb l’activitat psíquica integral de l’infant i que la imitació permet el pas de la sensoriomotricitat al pensament representatiu”. D’alguna manera aquesta última afirmació defensaria la línia que jo mateixa havia enunciat més amunt respecte que l’experiència dels altres ens pot facilitar el propi coneixement. Què és sinó la imitació?
No podem oblidar però, que aquestes idees que hem assenyalat fins ara, probablement no haguessin sorgit mai si històricament no se li hagués donat un paper tan protagonista a la ment. La ment, entesa com a única entitat que pot desenvolupar coneixement. I coneixement de què?
Segons Ramon Llull, el coneixement seria el pensament racional. Aquest últim, al seu temps, vindria donat, per una única Veritat presidida per la fe i la raó. Aquelles veritats admeses per tothom són les úniques capaces de crear continguts de coneixement. I què és educar segons Ramon LLull? Dirigir cap allò etern.
En aquest recorregut tampoc puc deixar de mencionar les teories d’Skinner, que es poden il·lustrar a través d’aquestes cites: “Hauríem de seguir el camí que ens fressen la física i la biologia. Hauríem de prestar atenció directament a la relació que hi ha entre la conducta i l’ambient, oblidant estadis mentals intermedis.” “Si volem que una persona es porti d’una manera concreta, n’hi haurà prou a crear una situació que li plagui o bandejar-ne una altra que li desplagui.” “Una branca especial de la psicologia, l’anàlisi experimental del comportament, ha produït una tecnologia d’ensenyament que permet ben bé de deduir-ne programes, plans i mètodes d’ensenyament.”. De nou ens trobem davant d’un autor a qui no li podem negar les grans aportacions que ha fet respecte al coneixement de la conducta humana. És indubtable que en tot acte educatiu, àdhuc social, s’hi usen tècniques que provenen dels seus experiments. Qui és que mai ha utilitzat el càstig com a recurs per a obtenir uns objectius? Qui no ha reforçat una conducta desitjable? però educar basant-nos només en les seves idees seria plenament il·lícit. L’acte humà no és només conducta, a l’acte humà hi intervenen molts altres factors que si no es tenen en compte ens fan caure en un reduccionisme ple. Entendre l’ésser a través dels seus condicionaments seria com negar la pròpia raó.
Finalment, tal i com assenyala Gonzalez, 2001 sobre el pensament de Dewey, s’ha de superar l’artificialitat que suposen les dicotomies ànima–cos, psíquic–físic, teoria–pràctica, empíric–racional, naturalisme–humanisme.
Provar de resumir les reflexions sobre aquests debats a mode de conclusió alhora m’atreu i alhora m’espanta. L’educació és un procés d’humanització i sense educació no hi ha humanitat. Per a mi són dues grans veritats. La qüestió de fons, sembla que és decidir-se sobre com hem d’educar per assolir aquesta humanització.
A l’inici d’aquestes línies formulava una sèrie de preguntes que, d’alguna manera, intentaven acotar aquesta gran qüestió. Durant la història de la humanitat, i de la recerca de les respostes a les preguntes plantejades, no tots els corrents han considerat el cos com a quelcom negatiu i indesitjable. No és la meva intenció semblar categòrica, ni de fet, les meves conclusions són que tots els corrents antropofilosòfics neguen la necessitat de tenir present el cos a l’acte educatiu. Però hi ha corrents en què es fa una defensa tan clara de l’educació corporal, que considero que és si més no interessant fer aportacions sobre les reflexions que he experimentat plantejant-me totes aquestes qüestions.
