La societat actual ha quedat plenament marcada per les colonitzacions. Aquestes van conduir a barrejar persones provinents de diferents cultures, races i religions i va aparèixer amb força el mestissatge.
Clàssicament, el concepte de mestissatge s’oposa al de puresa i no hem de perdre de vista que al “nostre món”, al món occidental, la puresa de raça ha estat sempre un dels objectius més desitjats i defensats sense miraments. Aquesta afirmació és fàcilment justificable a partir de les següents paraules de De Diego: “los cuerpos de las minorías sociales, raciales o sexuales han sido tradicionalmente colonizados en una doble dirección: reducidos con violencia o desposeídos de su propia subjetividad a través de la apropiación ―relativa o total— por parte de las clases de poder” (1992).[1] Aquesta idea ens condueix inevitablement al terme de jerarquia tal i com el presenta Dumont “Cal prendre en consideració que, en un sistema de diferències, hi ha una jerarquia. La jerarquia pressuposa una relació diferent de la particularitat a la universalitat”.[2] Així, relacionant les aportacions d’un i altre autor podem considerar que la societat occidental actual tendeix a exercir un paper de poder respecte les minories socials, a situar-se al capdavant de la jerarquia i voler anul·lar la subjectivitat dels colonitzats. Ara bé, no podem perdre de vista que Dumont ens alerta que, des de la perspectiva no moderna, l’existència d’una jerarquia, a banda d’informar-nos que hi ha unes idees superiors que en contradiuen unes d’inferiors, també ens està informant que aquestes últimes hi queden incloses. Per altra banda, també hem de tenir present la inversió, la qual ens adverteix que la jerarquia és bidireccional. És a dir, té en compte les entitats però també les situacions a què pertanyen aquestes entitats.
Aquest últim aspecte em fa pensar en un altre dels temes tractats a l’article Pedagogia i mestissatge corporal: reconfiguracions del cos immigrant des d’un context postcolonial (Planella, J) sobre els guetos. Actualment les grans, i no tan grans, ciutats occidentals tenen dins les seves fronteres guetos representats per diferents grups de persones, per exemple nouvingudes, que d’entrada sembla que hagin d’estar en els punts més baixos de la jerarquia ideològica. Però què succeeix quan una persona autòctona s’endinsa en aquests guetos? Quina sensació té en aquell moment sobre el seu suposat poder respecte dels altres? Per a mi, la clau seria eliminar aquestes hipotètiques situacions de poder, que no condueixen enlloc que no sigui anul·lar la persona.
I en tot aquest ordre de coses no hem d’oblidar, perquè és propi i objectiu d’aquest treball, el terme de globalització educativa. Què s’amaga darrera d’aquesta globalització? Atenent a la lectura del mòdul Agenda educativa al món contemporani. Com caracteritzar l’educació des d’una perspectiva antropològica, trobem que hi podem distingir principalment dos àmbits temàtics. El primer fa referència al fet de l’homogeneïtzació educativa on plantejar diverses qüestions com les que es deriven del discurs de qualitat educativa; el segon, se’ns presenta com un nou context politicoeconòmic o emmarcar altres formes d’experiència educativa.
Per tal de poder dur a terme una globalització educativa real caldria reformular els conceptes de “democratització”, “comprensivitat” i “igualtat d’oportunitats”, entre d’altres. Aquesta necessitat de reformulació unida a la crisi de l’espai polític en el camp educatiu i al canvi sobre la idea de socialització, poden ser les causes, en part, de les dificultats amb què es troben els centres educatius a l’actualitat. Així, la socialització ja no és vista com un procés d’adaptació sinó de diferenciació respecte el grup. Tal com ens diu Cousin, “la socialització es percep essencialment des d’un punt de vista subjectiu i local”[3]. I tot això ens porta a veure la globalització com un efecte d’estandardització, que consisteix a replicar un fenomen general que funciona com un símptoma per a tot el sistema economoicopolític, “occidentalitzat”.[4]
No podem oblidar que ens trobem també en un moment en què l’exclusió social ha pres molta força a la nostra societat. En aquest sentit, no hem de perdre de vista que, de manera general, totes aquelles persones que provenen d’altres cultures, races, religions, etc. estaran sempre en una posició d’inferioritat. Molt freqüentment aquestes persones, a part de pertànyer a d’altres cultures tenen pocs recursos econòmics que els dificulten l’accés a la formació i, per tant, al món laboral. I s’entra, així, en un cercle viciós que condueix aquestes persones a restar encara més excloses de la societat.
En un treball en què he començat posant èmfasi al tema de la corporeïtat no hi poden faltar certes reflexions pel que fa a la Xarxa. Així, centrant d’una manera més clara el tema, gran part de la fragmentació que experimenta la nostra societat ve donada per les diferències corporals existents des de l’època del postcolonialisme. És un fet inqüestionable que actualment és imparable el mestissatge, ja que la convivència entre diferents races i cultures ha promogut noves formes i identitats corporals. Hem d’aprendre ha respectar el propi cos i el dels altres. Dit això, tot i que és cert que la Xarxa fa possible l’educació, formació, contacte a distància i que potser, d’alguna manera pot arribar a pal·liar els conflictes que es generen a través del contacte físic entre dos o més cossos, penso també que no compleix el requisit de conciliar les diferents cultures i desfragmentar-les.
Clàssicament, el concepte de mestissatge s’oposa al de puresa i no hem de perdre de vista que al “nostre món”, al món occidental, la puresa de raça ha estat sempre un dels objectius més desitjats i defensats sense miraments. Aquesta afirmació és fàcilment justificable a partir de les següents paraules de De Diego: “los cuerpos de las minorías sociales, raciales o sexuales han sido tradicionalmente colonizados en una doble dirección: reducidos con violencia o desposeídos de su propia subjetividad a través de la apropiación ―relativa o total— por parte de las clases de poder” (1992).[1] Aquesta idea ens condueix inevitablement al terme de jerarquia tal i com el presenta Dumont “Cal prendre en consideració que, en un sistema de diferències, hi ha una jerarquia. La jerarquia pressuposa una relació diferent de la particularitat a la universalitat”.[2] Així, relacionant les aportacions d’un i altre autor podem considerar que la societat occidental actual tendeix a exercir un paper de poder respecte les minories socials, a situar-se al capdavant de la jerarquia i voler anul·lar la subjectivitat dels colonitzats. Ara bé, no podem perdre de vista que Dumont ens alerta que, des de la perspectiva no moderna, l’existència d’una jerarquia, a banda d’informar-nos que hi ha unes idees superiors que en contradiuen unes d’inferiors, també ens està informant que aquestes últimes hi queden incloses. Per altra banda, també hem de tenir present la inversió, la qual ens adverteix que la jerarquia és bidireccional. És a dir, té en compte les entitats però també les situacions a què pertanyen aquestes entitats.
Aquest últim aspecte em fa pensar en un altre dels temes tractats a l’article Pedagogia i mestissatge corporal: reconfiguracions del cos immigrant des d’un context postcolonial (Planella, J) sobre els guetos. Actualment les grans, i no tan grans, ciutats occidentals tenen dins les seves fronteres guetos representats per diferents grups de persones, per exemple nouvingudes, que d’entrada sembla que hagin d’estar en els punts més baixos de la jerarquia ideològica. Però què succeeix quan una persona autòctona s’endinsa en aquests guetos? Quina sensació té en aquell moment sobre el seu suposat poder respecte dels altres? Per a mi, la clau seria eliminar aquestes hipotètiques situacions de poder, que no condueixen enlloc que no sigui anul·lar la persona.
I en tot aquest ordre de coses no hem d’oblidar, perquè és propi i objectiu d’aquest treball, el terme de globalització educativa. Què s’amaga darrera d’aquesta globalització? Atenent a la lectura del mòdul Agenda educativa al món contemporani. Com caracteritzar l’educació des d’una perspectiva antropològica, trobem que hi podem distingir principalment dos àmbits temàtics. El primer fa referència al fet de l’homogeneïtzació educativa on plantejar diverses qüestions com les que es deriven del discurs de qualitat educativa; el segon, se’ns presenta com un nou context politicoeconòmic o emmarcar altres formes d’experiència educativa.
Per tal de poder dur a terme una globalització educativa real caldria reformular els conceptes de “democratització”, “comprensivitat” i “igualtat d’oportunitats”, entre d’altres. Aquesta necessitat de reformulació unida a la crisi de l’espai polític en el camp educatiu i al canvi sobre la idea de socialització, poden ser les causes, en part, de les dificultats amb què es troben els centres educatius a l’actualitat. Així, la socialització ja no és vista com un procés d’adaptació sinó de diferenciació respecte el grup. Tal com ens diu Cousin, “la socialització es percep essencialment des d’un punt de vista subjectiu i local”[3]. I tot això ens porta a veure la globalització com un efecte d’estandardització, que consisteix a replicar un fenomen general que funciona com un símptoma per a tot el sistema economoicopolític, “occidentalitzat”.[4]
No podem oblidar que ens trobem també en un moment en què l’exclusió social ha pres molta força a la nostra societat. En aquest sentit, no hem de perdre de vista que, de manera general, totes aquelles persones que provenen d’altres cultures, races, religions, etc. estaran sempre en una posició d’inferioritat. Molt freqüentment aquestes persones, a part de pertànyer a d’altres cultures tenen pocs recursos econòmics que els dificulten l’accés a la formació i, per tant, al món laboral. I s’entra, així, en un cercle viciós que condueix aquestes persones a restar encara més excloses de la societat.
En un treball en què he començat posant èmfasi al tema de la corporeïtat no hi poden faltar certes reflexions pel que fa a la Xarxa. Així, centrant d’una manera més clara el tema, gran part de la fragmentació que experimenta la nostra societat ve donada per les diferències corporals existents des de l’època del postcolonialisme. És un fet inqüestionable que actualment és imparable el mestissatge, ja que la convivència entre diferents races i cultures ha promogut noves formes i identitats corporals. Hem d’aprendre ha respectar el propi cos i el dels altres. Dit això, tot i que és cert que la Xarxa fa possible l’educació, formació, contacte a distància i que potser, d’alguna manera pot arribar a pal·liar els conflictes que es generen a través del contacte físic entre dos o més cossos, penso també que no compleix el requisit de conciliar les diferents cultures i desfragmentar-les.
“Ahí radica, seguramente, el reto que debemos abordar: reconfigurar un universo simbólico y relacional en torno al cuerpo humano que, en lugar de ser dominado, segregado, mutilado o colonizado, pueda despertar la conciencia de una nueva realidad individual y social”.[5]
Aquestes paraules crec que són la clau per afrontar des de l’antropologia de l’educació les societats fragmentades. I vull remarcar-ho: ja no es tracta únicament de demostrar respecte cap a tot tipus de cossos, sinó de prendre consciència que la realitat social a la qual hem arribat a través de la nostra pròpia història ha de despertar també una nova realitat individual.
Segons Lévi-Strauss[6], a través de l’antropologia de l’educació hauríem de poder arribar a la objectivitat, la totalitat i a la significació. Objectivitat referida al fet que els fenòmens puguin conservar alhora una significació humana i una comprensió intel·lectual i sentimental per la consciència individual. La totalitat es refereix a descobrir una forma comú a les diverses manifestacions de la vida social (aquí l’antropologia adoptaria la funció d’estudiar un objecte / fet amb aspiració universal). El concepte de la significació consisteix a caracteritzar els vincles entre individus comuns tant en les societats més primitives com en les més modernes; l’existència d’aquestes és deguda a la de les primeres.
Per altra banda, des de les praxis pedagògiques, que van evolucionar històricament de les idees naturalistes de Rousseau, es va aconseguir donar-li al cos la importància que es mereix a l’àmbit educatiu, deixant-lo de veure des d’una visió cartesiana que el menyspreava. Essent això així, per què des de l’antropologia de l’educació no es pot donar la visió que la diferència existent entre la diversitat de cossos correspon a la nostra realitat social? I més encara, que hem de trencar les fronteres que fan que vulguem que aquells qui són diferents tornin al seu lloc d’origen? No oblidem que segons Cousin “la socialització es percep essencialment des d’un punt de vista subjectiu i local”. Aquest “local” estaria referit, en aquest context, a la societat receptora.
[1] A Planella, J. Pedagogia i mestissatge corporal: reconfiguracions del cos immigrant des d’un context postcolonial.
[2] A Pagès, A. Agenda educativa al món contemporani. Com caracteritzar l’educació des d’una perspectiva antropològica.
[3] A Pagès, A. Agenda educativa al món contemporani. Com caracteritzar l’educació des d’una perspectiva antropològica.
[4] A Pagès, A. Agenda educativa al món contemporani. Com caracteritzar l’educació des d’una perspectiva antropològica.
[5] Vilanou
[6] A Pagès, A. i Planella, J. Epistemologia i antropologia de l’educació. Per a què serveix l’antropologia de l’educació.
