Un diumenge d’aquells que passes a casa. No saps ben bé si és perquè et venia de gust o perquè t’has emmandrit a fer qualsevol altra cosa.
Ahir tot ho veies diferent, vas fer plans pel dia d’avui convençuda que els duries a terme. Avui t’has llevat tard, tocaven gairebé les dotze. El ritme és lent, mires com comença a pujar el cafè de la cafetera, impacient per prendre’n un. Te’n tornes al llit amb la tassa plena i durant uns minuts, probablement més dels que creus, intentes organitzar les idees, pensar l’ordre amb què vols que transcorri el dia. T’hi trobes a gust, però acabes el cafè i t’aixeques. Instintivament, encens l’ordinador i t’hi passes una bona estona consultant el correu personal, repassant articles i altres petites coses quotidianes.
Telefones a algunes persones però no obtens resposta. Esclar, és diumenge i pot ser que encara dormen. T’hauràs d’espavilar tu soleta! Bé, agafes un llibre i llegeixes i passes una bona estona. Després prepares el dinar i dines. Et planteges sortir, anar a fer un tomb, però fa calor i et fa mandra i penses: potser més tard. Tornes a agafar el llibre i t’hi tornes a endinsar, les realitats es confonen. Ara t’atreviries a dir que ets tu mateixa qui passeja per aquells jardins i boscos plorant per un amor perdut. I el llibre arriba al final, el protagonista deixa de ser nen per esdevenir adolescent. M’ha agradat!
La son et vens de nou i fas un cop de cap. Quan et despertes et sens igual, les hores han anat passant, i segueixes deixant-te guiar per instints. Voldries escriure, cridant no-sé-què però no et surten les paraules, no saps què et provoca el nus que sents que t’oprimeix i del qual necessites desfer-te. Però seguiràs cercant la serenitat i saps que aviat sortiràs d’aquest estat semi-vegetal que sembla que s'ha apoderat de tu les últimes hores. Un diumenge més a casa... Potser més tard aniré a fer un tomb.
Ahir tot ho veies diferent, vas fer plans pel dia d’avui convençuda que els duries a terme. Avui t’has llevat tard, tocaven gairebé les dotze. El ritme és lent, mires com comença a pujar el cafè de la cafetera, impacient per prendre’n un. Te’n tornes al llit amb la tassa plena i durant uns minuts, probablement més dels que creus, intentes organitzar les idees, pensar l’ordre amb què vols que transcorri el dia. T’hi trobes a gust, però acabes el cafè i t’aixeques. Instintivament, encens l’ordinador i t’hi passes una bona estona consultant el correu personal, repassant articles i altres petites coses quotidianes.
Telefones a algunes persones però no obtens resposta. Esclar, és diumenge i pot ser que encara dormen. T’hauràs d’espavilar tu soleta! Bé, agafes un llibre i llegeixes i passes una bona estona. Després prepares el dinar i dines. Et planteges sortir, anar a fer un tomb, però fa calor i et fa mandra i penses: potser més tard. Tornes a agafar el llibre i t’hi tornes a endinsar, les realitats es confonen. Ara t’atreviries a dir que ets tu mateixa qui passeja per aquells jardins i boscos plorant per un amor perdut. I el llibre arriba al final, el protagonista deixa de ser nen per esdevenir adolescent. M’ha agradat!
La son et vens de nou i fas un cop de cap. Quan et despertes et sens igual, les hores han anat passant, i segueixes deixant-te guiar per instints. Voldries escriure, cridant no-sé-què però no et surten les paraules, no saps què et provoca el nus que sents que t’oprimeix i del qual necessites desfer-te. Però seguiràs cercant la serenitat i saps que aviat sortiràs d’aquest estat semi-vegetal que sembla que s'ha apoderat de tu les últimes hores. Un diumenge més a casa... Potser més tard aniré a fer un tomb.
5 comentaris:
Vorá. doctora, no és més que l'spleen dominical i la depre de finals d'estiu. Peró vos almenys no sou una insociable compulsiva com un que ja coneixes. I la mandra també és guaridora, no fer res és de savis. No, de veres.
Cony, no t'hauria de dir res, que sempre em queden unes coses molt d'avi pretenciós.
Pero no puc evitar de llegir-te. Que hi farem... Salut.
Estava acabant de sopar i m'en recordat com en diuen dels torrats com jo... Ens diuen "sociopates". Es així, doctora? I té cura?
Gràcies.
Per molts anys, Mònica.
Santa Mònica??jejej bé feliç dia,encara que això dels sants no són molt del meu estil...apart tu de santa tens el que jo de "monjita"...un petonàs
moniii! m'han agrat molt aquests ultims dos articles! sisi! sq io a aquestes hores encara corro x casa sense idees :S avera q surt! petuntes sistaaa!
Publica un comentari a l'entrada