Sovint en el dia a dia se’ns presenten situacions en què
podem escollir si escoltem la veu de l’àngel o del dimoniet que portem dintre. I
m’adono que, en mi, la tendència és pràcticament de manera invariable la
mateixa: aquell ninonet vermell tan simpàtic acostuma a guanyar sempre la
partida.
No em refereixo, evidentment, a decisions transcendentals que
puguin marcar la meva vida permanentment, que quedi clar. Però sí a aquelles
que ens aporten un plaer immediat i moments únics que, si deixem
escapar, segur que no es repetiran. I no me’ls vull perdre. Segurament és la
última oportunitat que tinc de viure’ls d’aquesta manera.
Probablement d’aquí a un temps, no sé quant, l’altra veu
començarà a parlar més alt i potser més clar. Però avui per avui les coses són
així i ja m'està bé.
Llença't
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada