Idees inconnexes

Idees i sensacions inconnexes aquests dies. Calma, no obstant. Idees i sensacions inconnexes. Algunes que m’acompanyen de ja fa temps. D’altres de noves, fruit d’un seguit de casualitats que ara tampoc té importància explicar.

El fet és que aquestes casualitats han conduït a unes, possiblement breus, però suficientment intenses i profundes, converses anònimes que m’han provocat una mena d’efecte mirall.

No conèixer absolutament de res una persona i, de sobte, a través de la lectura, adonar-te de la similitud d’algunes de les vostres reflexions; posar-t’hi, anònimament, en contacte i encetar un seguit de converses, que no és que no hagis tingut infinites vegades amb persones molt properes i importants del teu voltant, però sí tractades des d’una altra perspectiva i d’una manera especial.

És estrany. D’alguna manera em produeix aquella sensació de correspondència entre autors - en el sentit més humil de la paraula, clar - que tenen la necessitat de compartir i debatre sobre la seva visió de la vida.

És estrany. Únicament tres dies de converses. I quantes estones pensant-hi... Deu ser allò que deia sobre l’efecte mirall: descobrir que, en algun indret, hi ha una persona que en certs aspectes sembla que veu el món de la mateixa manera que tu i veure-t’hi reflectit, com si et trobessis davant d’un mirall. I la mateixa necessitat de confirmar que la imatge que reps és la real.

I ara comença a ploure, només un parell de gotes, però no m’importa gens. Em sento en pau i relaxada.

I he après també que m’agrada l’anonimat.

© Mònica Colomer, 2015

Aquesta setmana que acaba

Setmana intensa. Intensa pel ritme laboral que he portat però, sobretot, intensa internament. Setmana de reflexions.

I és que l’últim cap de setmana va començar de manera immillorable i ho va estar fins ben entrada la nit de dissabte a diumenge, moment en què una persona molt important em va fer veure, i no per primera vegada, coses que no li agraden de mi.

I la cosa no és ben bé aquesta, va més enllà. Amb aquesta persona de qui parlo acostumem a veure les coses i les persones de manera similar. I en aquell moment va considerar que li havia fallat. I no em va poder saber més greu! Però tampoc això és el pitjor. El pitjor és que, si com deia, veiem les persones de la mateixa manera, fallar-li a ella representa també fallar-me a mi mateixa. Si hi ha coses que no li agraden de mi, a mi tampoc m’agraden i això m’avergonyeix!

Setmana de reflexions, doncs. Setmana de canvi d’hàbits i rutines per mirar de rectificar i canviar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Setmana d’agraïment també, perquè les persones que ens diuen la veritat de com ens veuen són les que realment podem considerar amigues. Setmana positiva!

© Mònica Colomer, 2015

Peus freds i amor

Dies de fred. És hivern. No m'agrada el fred ni m'agrada l'hivern. Sóc d'aquelles persones que el primer que se li refreden són els peus. El fred als peus és d'aquell tipus de fred que quan se t'hi instal·la no hi ha manera que els deixi anar.

I cada nit en posar-me al llit aquesta sensació, aquesta fredor. I gairebé sempre aquella imatge: l'àvia al llit de l'hospital queixant-se també de fred als peus. Aquella mirada cap a l'avi i la seva reacció immediata d'agafar-los-hi i fregar-los per fer-los entrar en calor. Segurament és la mostra més tendra del seu amor que vaig presenciar. Pell de gallina en aquell moment i cada vegada que ho recordo: un amor de tota la vida i per a tota la vida. No sé si encara en queden d'aquests.

Jo també vaig tenir qui em fregués els peus les fredes nits d'hivern. I ara em reconec, per fi, que vull trobar qui me'ls torni a escalfar.

L'estreta relació entre els peus freds i l'amor...

© Mònica Colomer, 2015

Pensaments des del tren

Al tren. Decisió presa a última hora, tot i que feia dies que la idea em ballava pel cap. Finalment no serà una sortida tan introspectiva com havia projectat, però és un primer pas.

A la bossa, avui, a més de la llibreta i el boli, hi ha la càmera de fotos. No en sé treure el profit que voldria i per això en vull aprendre, àvida de noves aficions.

S’ha fet més tard del que pensava. Sent com sóc, no he mirat horaris, he sortit de casa i prou. Espero, tot i així, poder caminar per la sorra i les roques fins arriar al far de l’espigó i retrobar-me i admirar la immensitat del mar. Observar l’horitzó i imaginar-me que viatjo fins ell, sigui on sigui que em porti. Viure, encara que sigui tan sols  un instant, el somni – compartit fugaçment –   de ser a l’altra banda i descobrir altres realitats.

Ara, mirant a través de la finestra, el paisatge ja és magnífic: el nostre Maresme.

 

 

 

© Mònica Colomer, 2015



Passejar

Despertar-se un dissabte al matí, com sempre amb la persiana només a mig baixar- M’agrada obrir els ulls cada matí i adonar-me de com comença a clarejar. Em fa adonar que un nou dia comença i que qualsevol cosa pot canviar, que puc intentar canviar qualsevol cosa.

Fa dies que necessito petites il·lusions que surtin de mi mateixa, no necessitar ningú per sentir-les. És difícil trobar motivacions que et facin moure de casa per tu mateixa, sense un objectiu concret.

Fins fa uns mesos aquesta motivació i il·lusió me la transmetien els moments que sortia a córrer, activitat que enyoro fins un punt que no havia imaginat. Ara no puc, però.

Per això aquest matí, en obrir els ulls i mirar per la finestra i admirar el dia radiant que feia, no m’hi he pogut resistir: llibreta i bolígraf a la bossa, sortir a passejar tota sola. Sentir el sol i l’aire fresc dels matins d’hivern. Trobar una terrassa agradable on seure i gaudir la intimitat.

... I seguir reflexionant sobre tants i tants aspectes de la meva vida que necessiten ser atesos i prendre’n nota. El camí ja ha començat!

Ara plego. Arriba companyia. També molt agradable.

© Mònica Colomer, 2015