Arribes a un cert grau de tristesa que fins i tot sents que et costa respirar. Deambules d’una banda a una altra, amb la mirada perduda i la ment en blanc. Fas i desfàs el camí una i altra vegada però en realitat no vas enlloc. I mires de respectar el silenci.
1 comentari:
Bonica, sóc la Marta. Marxo dijous i no torno fins al 8 de setembre. Però tenim un cafè / birra pendent, per no parlar de la festa de lleones! Aquest any no t'escapes!
Muack muack muack
Publica un comentari a l'entrada